(500) Days of Summer

Director: Marc Webb

Intèrprets: Joseph Gordon-Levitt, Zooey Deschanel, Geoffrey Arend, Chloe Moretz, Matthew Grey Gubler.

Gènere: Comèdia, drama. USA, 2009. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Sembla ja una tradició que cada any arribi aquella pel·lícula pseudoindependent destinada a deixar-nos a tots amb un somriure a la boca. Si el 2007 parlàvem de Pequeña Miss Sunshine i el 2008 de Juno, ara és 500 Días Juntos la que passa a ocupar aquesta posició. La pel·lícula de Marc Webb adopta aquest estil fresc i desenfadat, i també la llicència per incloure recursos cinematogràfics de tota mena per a construir una història tan realista i paradigmàtica com ingènua i fantasiosa. Aquesta ambigüitat és el que m’ha provocat certes sensacions enfrontades en acabar el film, sobretot perquè precisament el final és el que m’ha deixat una mica més desconcertat sobre l’autenticitat i el veritable missatge que vol transmetre el film.

500 Días Juntos de seguida s’escapa de l’estructura clàssica de qualsevol film. Tant pel que fa a l’estructura, com al contingut. I és que el muntatge no cronològic fa que, des de l’inici, ja sapiguem com estarà la situació cap al final, amb la qual cosa l’interès es focalitza en el desenvolupament dels fets que hi ha entremig. D’altra banda, una rotunda veu en off de seguida s’encarrega d’anunciar-nos que no estem davant la típica història de “noi coneix a noia”. Aquests dos factors converteixen el que passa a partir de llavors en relativament previsible i deixen tot el pes del film a l’evolució dels personatges (de la seva relació i a nivell individual) a partir dels diversos fets que es van succeint. El ritme narratiu és perfecte per una història d’aquestes característiques, ja que cap situació o escena s’allarga innecessàriament i l’aportació de cadascuna queda molt clara i acotada. Globalment, els 90 minuts de durada són un encert.

Un dels punts forts de 500 Días Juntos per arribar a l’espectador és aquesta vessant tan realista, que fa que qualsevol es pugui veure identificat en diversos moments del film, evocant situacions viscudes personalment. Salvant les seves particularitats, la història entre Tom i Summer pot resultar força comú i identificable amb la realitat, però aquesta sensació comença a desaparèixer quan el director decideix precipitar els fets cap al final, on crec que el film perd una mica el seu rumb. A banda d’una última escena, per mi, excessivament casual i massa forçada, crec que l’equilibri i el realisme presents fins ara en aquests 500 dies es perden i que la sensació final és que la peli acaba sent una mica massa ingènua.

Totes les actuacions són de notable alt. D’entre elles, Zooey Deschanel és l’indiscutible epicentre del film. Relativament desconeguda, l’actriu de Los Angeles captiva absolutament tothom i porta tot el pes argumental de la peli (per alguna cosa porta el seu nom al títol, la traducció del qual es carrega per complet tot el seu significat) a través d’un personatge força complex. Complex sobretot per Joseph Gordon-Levitt, qui va contínuament a remolc, però també plasma perfectament la naturalesa del seu personatge. Amb tot, estic segur que hi ha molts Toms i Summers escampats pel món. Destacar també el personatge de la germana de Tom, tan insòlit i graciós, com un pèl gratuit i exagerat.

Estem davant d’un d’aquells films que passen com l’aigua, dinàmic, agraït de veure, amb una història força propera i uns personatges fàcilment identificables amb la realitat. A més, la seva banda sonora inclou bones cançons de l’escena indie actual i també dels 80, un bon recurs per apropar-la encara més a un cert sector de públic. Llàstima, com ja he dit, d’aquest final difícil d’empassar. No obstant, molt recomanable en una època en què les estrenes no brillen especialment.