M.A.Confidential

Aquest diumenge va finalitzar la que es podria definir com a primera edició “confinada” del D’A Film Festival, que, a la pràctica, s’ha convertit en una versió online del certamen gràcies a la col·laboració amb la plataforma Filmin. Tot i no podeu trepitjar els cinemes Aribau i el CCCB com era costum, aquest nou format ha permès accedir de forma més lliure a una seixantena de pel·lícules i curts que conformaven el cartell d’aquest any, i de nou ha permès descobrir propostes notables que difícilment haurien arribat a les sales comercials. En el meu cas, n’he pogut veure aquestes vuit:

Homeward (Nariman Aliev, 2019)

Si a la passada edició, el Festival D’A ens regalava una gran road movie balcànica amb La Carga, aquest any es podria dir que n’agafa el relleu Homeward, en aquest cas acompanyant un pare i un fill que han de transportar el cadàver del germà gran, mort en el conflicte entre Rússia i Ucraïna, fins a la seva regió natal de Crimea. La pel·lícula aprofita el viatge i els seus diversos obstacles no només per a retratar diversos aspectes de la complexa realitat social ucraïnesa, sinó per a desenvolupar una tortuosa relació paternofilial que sembla abonada als alts i baixos. D’aquesta manera, es construeix una història que, tot i tenir un ritme a vegades un pèl monòton, es va enriquint de forma constant i amb molt més contingut del que sembla. I, encara que sigui només per a arribar al seu potent tram final, Homeward acaba premiant a tot espectador que recorre el seu trajecte.

El director Nariman Aliev, que aquí debuta amb només 27 anys, planteja el film a partir de l’objectiu d’enterrar el cos del fill a la seva regió natal, però al cap i a la fi el nucli acaba sent el d’un drama familiar. Homeward és una història de comptes pendents aquí i allà, però sobretot de reconnexió entre pare i fill, perfectament plasmada en les diverses parades que fan en el camí. Aliev no s’arrisca especialment, però es permet regalar-nos seqüències i instants molt eloqüents (l’encenedor del germà com a element reconciliador, pare i fill assajant moviments de combat, tota la seqüència final…) que apugen la qualitat del conjunt. A tot això, el film hi afegeix detalls sobre la situació social de postguerra a Crimea, d’on és originari el propi director, amb especial èmfasi en el xoc religiós. És per això que, tot i no sobresortir en cap aspecte en concret, Homeward deixa una sensació de debut força sòlid.

Los Lobos (Samuel Kishi, 2019)

“I want to go Disney. One ticket please”. La frase que han de memoritzar els germans Max i Leo representa a la perfecció els somnis impossibles que alimenten les il·lusions de dos nens mexicans que acaben de creuar la frontera amb la seva mare soltera, i que es veuen obligats a quedar-se tancats en un pis minúscul fins que ella torni de treballar. És una realitat que Los Lobos aborda amb tota la delicadesa que requereix el punt de vista infantil, però a la vegada sense camuflar la tragèdia i la injustícia social i humanitària que hi ha darrere. Fent bons equilibris entre aquestes dues vessants, la pel·lícula mexicana ens acosta al drama dels immigrants llatins que busquen una vida millor a Estats Units, així com a tota la xarxa teixida al voltant d’aquesta problemàtica: treballs precaris, allotjaments desastrosos i una continua sensació d’indefensió que demana mesures tan dràstiques com la d’haver de confinar dos fills a casa.

Los Lobos ben bé hauria pogut optar per a recrear-se en les seves misèries, però el director Samuel Kishi encerta quan atorga l’enfocament a la parella de germans i aconsegueix encomanar-nos el seu punt ingenu. Les escenes de tots dos, tancats, resulten especialment potents, precisament perquè la seva visió es complementa amb la nostra, molt més conscient del que realment estan vivint. A banda, la precisió amb què el film va incorporant detalls (el record del seu avi, les classes d’anglès per a adaptar-se al seu nou hàbitat, les seves innocents fantasies animades…) fa que es converteixin en entranyables, fins i tot quan compliquen les coses desobeint la seva mare. Per molts dels elements que comparteixen, és fàcil pensar en Los Lobos com una germana petita de The Florida Project; de fet, no seria estrany que la següent parada de Max i Leo fos el motel on la petita Moonee els convidaria a descobrir la seva Disneylandia particular.

Little Joe (Jessica Hausner, 2019)

Tot i presentar-se com un escenari de ciència-ficció, la idea que planteja Little Joe resulta tan plausible que és complicat no pensar que ja s’estigui estudiant en algun racó del món. A mig camí entre Black Mirror i La Invasió dels Ultracossos (però sense acostar-se a cap de les dues), la pel·lícula acompanya una científica especialitzada en botànica que participa en la creació d’una planta que provoca un sentiment de felicitat i n’anul·la tota la resta, evitant així un judici real de les coses. Els paral·lelismes amb la realitat en què vivim (o cap a la què ens encaminem) són evidents, sobretot des del punt de vista polític i la seva intenció d’anestèsia col·lectiva per a evitar detractors, però també des de l’angle de la globalització radical de la societat a través de la tecnologia. I Little Joe ho aborda amb bon criteri, a través de situacions personals i domèstiques perfectament reconeixibles, i deixa que siguem nosaltres els qui n’ampliem la dimensió a partir d’aquí: com seria el món sense que ningú mai no estigués trist o enfadat?

La directora Jessica Hausner accentua la seva aposta a través de l’estètica de la pel·lícula, marcada per una pulcritud extrema que realça la sensació global de fredor i artificialitat. No només els escenaris, sinó la pròpia vestimenta dels personatges de Little Joe transmet aquesta falta de creativitat, de sortir-se d’allò normatiu; i també serveix per a identificar, a la vegada, els qui pensen diferent. Tot això conforma una proposta prou atractiva, i la història aconsegueix generar expectació, però la sensació és que a meitat de trajecte ja ens ha explicat tot el que volia i ja ha desplegat totes les seves metàfores. I tot el que ve a partir d’aleshores no té l’impacte suficient per a donar-nos nous al·licients. Fins i tot la seva críptica banda sonora passa de sumar dins de l’atmosfera del film a acabar resultant força insuportable. És per això que Little Joe, tot i l’interès que desperta la seva idea, no acaba de rematar la jugada.

All For My Mother (Malgorzata Imielska, 2019)

La història de l’adolescent òrfena que, després de créixer transitant entre famílies adoptives, ha acabat en un problemàtic centre de menors ja ens la coneixem més o menys tots. No obstant, sempre hi ha espai per a noves visions, històries personals especials o narratives diferents per a explicar-nos-ho. All for My Mother no fa res de tot això. El debut en la ficció de la polonesa Malgorzata Imielska és una pel·lícula totalment rutinària i sense cap mena d’atracció que la distingeixi de tantes altres del seu gènere. El seguiment de la seva protagonista Ola, que hauria pogut tenir potencial per la seva condició d’atleta amb aspiracions olímpiques i per la sortida a l’exterior en cert punt de la història, acaba resultant fred i distant; no només per com està construït el propi personatge, sinó per com s’hi acosta la directora. All for My Mother sembla voler respectar les distàncies en tot moment, i deixar-nos en aquesta posició massa “externa” respecte el que passa, cosa que dificulta molt la nostra implicació emocional, tant amb la noia com amb tot allò que li passa.

Però per sobre de tot això, el principal problema que presenta la pel·lícula és que ni ella mateixa sap del cert què busca. La brusquedat amb què, per exemple, introdueix una espiral dramàtica al tram final fa que aquesta resulti del tot impostada; com un últim intent per a causar cert impacte. No és que l’avenir de la seva protagonista ens sigui indiferent, però All for My Mother no aconsegueix donar-nos raons sòlides que expliquin perquè l’ha escollit a ella per a protagonitzar la història. Tampoc hi ha una especial cura en el context social o històric, que haurien pogut donar més substància al conjunt. Al final, queda una sensació de poti-poti d’una directora sense les idees massa clares i que justament es fa enrere en aquells moments on hauria pogut ser realment valenta. Així doncs, pel·lícula del tot prescindible.

Un Blanco, Blanco Día (Hlynur Palmason, 2019)

El paisatge islandès no és d’aquells que convidin precisament a l’alegria i l’optimisme, i és per això que, a la vegada, resulta idoni a l’hora d’envoltar històries com la que ens explica Un Blanco, Blanco Día. El film del jove Hlynur Palmason acompanya Ingimundur, un veterà policia local que s’està recuperant de la pèrdua de la seva dona i que se sosté emocionalment gràcies, sobretot, a la relació que té amb la seva néta i al seu projecte de reformar completament casa seva. El procés de dol del protagonista, unit a algunes troballes relacionades amb la seva difunta, són els motors d’aquesta història que va jugant amb la contenció emotiva i la grisor atmosfèrica per a, poc a poc, anar deixant-ho sortir tot. Tot i la seva aparença calmada, Un Blanco, Blanco Día ofereix un d’aquells trajectes on cada escena conté informació rellevant, i on molts són els detalls que ens parlen del que passa per la ment del seu protagonista; sobretot aquells que semblen trets de context

Una roca que cau i cau muntanya avall, un conte de terror abans d’anar a dormir, l’estrident cançó d’un programa infantil… Un Blanco, Blanco Día inclou amb molta lucidesa moments com aquests per a introduir-nos poc a poc als sentiments d’Ingimundur, de la mateixa manera que utilitza aquesta reforma que no sembla acabar mai per a explicar-nos que no ha superat el dol per la seva dona. A més, la pel·lícula crea una brillant relació avi-néta que, en certa manera, complementa la que li manca ara mateix al protagonista. I si la proposta ja funciona durant les etapes de contenció, quan arriba el tram final ho acaba de rematar amb un parell de seqüències d’enorme mèrit. Un Blanco, Blanco Día es confirma així com una de les grans pel·lícules europees d’aquest any. No és estrany, doncs, que s’acabés proclamant vencedora d’aquesta edició del festival D’A.

Atlantis (Valentyn Vasyanovych, 2019)

Si a Homeward recorríem la recent Ucraïna de postguerra al costat d’un pare i el seu fill, es podria dir que Atlantis n’agafa el relleu: situant-nos al mateix país, el 2025 i al costat d’un obrer que viu les desastroses conseqüències d’una nova guerra civil. Això sí, els seus mètodes per a explicar-nos-ho són completament diferents. El director Valentyn Vasyanovych aposta per un estil formal que marca completament la personalitat de la pel·lícula, mantenint la càmera estàtica i deixant que davant seu personatges i entorn vagin interactuant de diferents formes. Com si d’un retaule animat o una història de vinyetes es tractés, Atlantis aconsegueix condensar en cada escena tota la càrrega narrativa que necessita per a desenvolupar la seva proposta, centrada sobretot en una tortuosa relació entre humans i maquinària que explica a la perfecció una crisi obrera més pròpia del segle XX.

La proposta formal no és precisament accessible per a tothom, però convida a investigar cada element de l’enquadrament, i és capaç de sorprendre amb tot allò que passa en primer, segon, o fins i tot tercer pla. A més a més, Atlantis sap conformar instantànies realment espectaculars a nivell visual, sovint jugant amb l’estranya estètica que aporta tot l’entorn industrial i àrid en què té lloc la història. A pesar de la parsimònia amb què avança, el film sap mantenir l’interès gràcies a aquesta aposta, però tot comença a minvar a partir de la meitat del metratge, quan aquests llargs plans estàtics comencen a percebre’s més capritxosos i massa dilatats. Això coincideix, a més, amb el viratge de la història cap a un component més personal del seu protagonista, el qual acaba resultant molt menys efectiu. Tot i que Atlantis segueix aconseguint instants de gran estètica, el conjunt no pot evitar desinflar-se i quedar-se en una proposta massa irregular.

Nevia (Nunzia De Stefano, 2019)

Des dels barris més desfavorits de Nàpols, arriba la que podria ser perfectament una anti-història de princeses de Disney. Amb Nevia, la directora novell Nunzia de Stefano trasllada a l’entorn de les famílies mafioses de la ciutat italiana aquesta jove figura rebel que està decidida a sortir-se d’aquest engranatge al qual l’han abocada. Conscient que contempla el futur davant dels seus nassos a través de les dones amb qui conviu, la protagonista busca escapar de l’emparellament que li “preparen” (per moltes sabates i vestits que li regali el pretendent) i troba refugi en allò que encara no havia pogut gaudir amb la llibertat que li pertocava: un circ. De Stefano sap plasmar aquest món de forma directa i fresca, sense buscar una excessiva dramatització ni embolicar-se en entorns criminals que ja es donen per a sobreentesos. De fet, encerta incorporant tocs de comèdia que fan de Nevia una pel·lícula diferent.

Nunzia de Stefano planteja el film des d’una clara visió feminista en un àmbit, el de la màfia italiana en general, que entre altres coses és eminentment masclista a l’hora d’assignar uns rols específics a les dones. En aquest sentit, Nevia utilitza el circ com a aquesta expressió lliure i creativa que busca la jove protagonista, fins llavors sempre obligada a complir certes normes familiars. L’alliberament de Nevia quan es troba en aquest ambient, tot i trobar-hi també algun conflicte, és el que representa millor el desig d’alliberament que buscava. És una princesa que vol decidir el seu propi destí, enlloc de seguir aquell que ja li sembla encomanat. Amb tot això, i sense necessitat d’embarcar-la en cap conflicte amorós o de més transcendència, Nevia aconsegueix transmetre el seu conte particular amb eficàcia i sense perdre realisme en cap moment. Un debut notable d’aquesta directora italiana.

Oleg (Juris Kursietis, 2019)

L’explotació dels immigrants il·legals en mans de màfies que els prenen el control de documents i permisos és la premissa d’Oleg, una pel·lícula letona que acompanya el seu protagonista homònim, un jove carnisser, a la recerca d’una vida millor a Bèlgica. Rodada en format 4:3 i sempre amb la càmera a l’espatlla, aquest segon títol del director Juris Kursietis basa les seves virtuts en la constant sensació d’angoixa i inseguretat que desprèn, accentuada precisament per aquesta estètica escollida, però degut sobretot al camí sense rumb del seu protagonista. Oleg de seguida deixa clar el paral·lelisme religiós que hi ha darrere la seva història (el xai sacrificat de Déu), i així el va desenvolupant en el transcurs d’una història on el propi Oleg es veu arrossegat (per desesperació, però també per un punt d’ingenuïtat) cap a un laberint del qual no pot sortir. I sense poder trobar ningú que l’ajudi a sortir-ne. De fet, la pròpia pel·lícula evidencia que el personatge és pràcticament invisible per a qualsevol habitant local.

La història avança enmig dels dilemes que suposa posar-se a la pell del protagonista, atrapat amb certa impotència sota la tutela d’un “cap” immadur i insuportable que creu que pot fer el que vulgui amb ell. És així com Oleg exposa aquesta nova forma d’esclavitud, i ho fa, de forma gens fortuïta, a Brussel·les, en ple cor de la Unió Europea. El film deixa ben clar allò que denuncia, però sense fer-ne cap referència directa, simplement mostrant tot el que succeeix al voltant de l’Oleg i deixant que nosaltres en traguem les nostres conclusions. Tot i que a vegades es torna una mica massa dispersa o s’estanca un pèl -o et supera la ràbia que fa el secundari citat abans-, la veritat és que la proposta d’Oleg és prou sòlida. Potser s’hauria agraït que el personatge mostrés un pèl més de personalitat per a acabar d’empatitzar una mica més amb ell, però sortint de la freda Letònia, suposo que la fredor ja anava amb ell.