M.A.Confidential

Terminator: Dark Fate

Director: Tim Miller

Intèrprets: Linda Hamilton, Mackenzie Davis, Natalia Reyes, Arnold Schwarzenegger, Gabriel Luna, Diego Boneta, Enrique Arce, Alicia Borrachero.

Gènere: Acció, ciència-ficció.

País: USA, 2019. 125 min.

Grace, una soldat millorada cibernèticament que prové del futur, apareix de cop a Ciutat de Mèxic. El seu objectiu és protegir la jove Dani, que és l’objectiu d’un avançat Terminator Rev-9 que també acaba d’arribar a la ciutat. Després del primer intent del Rev-9 de matar a Dani, apareix una dona disposada a eliminar el robot sigui com sigui: Sarah Connor.

No hi ha manera. No va funcionar ni fent salts endavant per a proposar nous escenaris (Terminator Salvation) o per a embolicar la troca amb la trama original (Terminator Génesis), ni ha funcionat tampoc ara mirant de tornar a l’essència de les seves grans antecessores. Terminator: Destino Oscuro sembla una corroboració, mitjançant la segona part del seu títol, del que ha passat cada vegada que s’ha intentat revifar aquesta saga. En aquest últim intent, ens trobem amb el que gairebé sembla un remake encobert de Terminator 2, però que naturalment surt perdent amb estrèpit en totes les comparacions que se’n puguin fer. I és que Terminator: Destino Oscuro no sap trobar nous personatges amb prou entitat per a dur el pes de la història, ni tampoc aconsegueix que el component nostàlgic ho compensi. S’agraeix el retorn a l’acció més clàssica i també la presència de Schwarzenegger i Linda Hamilton, però ni aquest ni cap altre dels aspectes positius situen el film en una posició mínimament rellevant.

Rememorar i prendre com a referència un clàssic dels anys 90 com Terminator 2 és lícit dins de la pròpia saga. Lògic, fins i tot. Ara bé, també és important fer-ho amb certa habilitat, picant l’ullet aquí i allà, i explotant la vessant emocional en el moment adequat. El problema és que Terminator: Destino Oscuro aposta directament per la còpia sistemàtica: tant a nivell d’estructura argumental, com de personatges, com inclús d’escenes i enquadraments que són un calc dels de la pel·lícula de James Cameron. A tot això, se li han de sumar les dreceres que agafa la pel·lícula per a poder integrar els seus dos personatges més mítics. Però més enllà de mancances narratives que podien ser previsibles i acceptables, el problema és que Terminator: Destino Oscuro mai arriba a tenir prou atractiu propi per a superar la sensació que ens estan tornant a explicar la mateixa història. Vist això, ens hauríem pogut posar un altre cop Terminator 2 i hauríem gaudit moltíssim més.

A banda dels reiterats déja vu que ens va deixant pel camí, Terminator: Destino Oscuro no és capaç de desenvolupar uns personatges “successors” a l’alçada. Ni el de la jove Dani (que equivaldria al paper de John Connor) ni el de Grace (que seria el T-800) ni el del Rev-9 (el T-1000) presenten el carisma suficient per a assegurar el suposat relleu generacional que pretén exposar la pel·lícula. De fet, la presentació dels personatges és inexistent; comencem a acompanyar Dani en la seva fugida per a sobreviure sense saber pràcticament res d’ella. Això també és un símptoma del clar predomini de l’acció pel qual s’aposta des d’un bon inici. En aquest sentit, s’agraeix que el director Tim Miller (Deadpool) busqui potenciar aquesta vessant de la saga, i no es pot negar que al llarg de tota la pel·lícula hi ha moments destacables i espectaculars. Ara bé, es necessitava alguna cosa més per a identificar Terminator: Destino Oscuro com un producte digne portador del seu nom.

Els únics elements que aporten una mica més de presència a la pel·lícula són, precisament, els que ja coneixem. El retorn de Linda Hamilton és notable, fins al punt que es menja amb patates les seves co-protagonistes, i també l’aparició d’Arnold Schwarzenegger -que aquest cop no es limita a un simple -“cameo”- dóna un altre caire a Terminator: Destino Oscuro en la seva part final. A pesar d’això, la sensació global acaba sent decebedora. En certa manera, la pel·lícula busca ser per a la saga Terminator el mateix que El Despertar de la Fuerza va ser per a Star Wars (una renovació seguint les mateixes bases que l’obra original), i és evident que fracassa en el seu intent. Bàsicament, perquè ens deixa amb ben poques ganes de conèixer el destí de Dani, Grace i companyia, i perquè no va més enllà del tràmit. És ben bé, doncs, que Terminator: Destino Oscuro confirma el negre destí que sembla anar lligat a la fixació per a estirar aquesta saga. Per això cal dir-ho un cop més: que la deixin en pau.