Terminator Genisys
Director: Alan Taylor
Intèrprets: Emilia Clarke, Arnold Schwarzenegger, Jason Clarke, Jai Courtney, J.K. Simmons, Dayo Okeniyi, Lee Byung-Hun
Gènere: Acció, ciència-ficció. USA, 2015. 120 min.
No eren massa bons els presagis que van despertar els diferents avanços de la pel·lícula, i un cop aquesta s’ha estrenat no han millorat gaire: no tenia cap sentit fer Terminator Génesis. Si més no, no en tenia cap si l’objectiu era fer-la amb aquesta falta d’esperit, aquesta neutralitat estilística, aquest enrevessament argumental i aquesta horrorosa elecció de repartiment. Recordo que Terminator Salvation no aportava massa substància a la saga -i que tampoc la trobaríem massa a faltar si no l’haguessin estrenat-, però el seu sentit del ritme i l’espectacle arreglaven en certa manera les seves mancances narratives; aquí, tot i les dosis d’entreteniment que cal atorgar-li, el film dóna mostres d’una poca consistència global alarmant, per molt que miri de camuflar-ho a base de donar una i una altra volta de rosca extra a l’argument inicial de la saga.
Terminator Génesis cau a la trampa de la seva pròpia naturalesa. Són tantes les referències, revisions, reciclatges, recolzaments i imitacions homenatges dirigits a dos títols tan icònics com Terminator i Terminator 2, que després queda maximitzada la distància que hi ha entre uns i altres. S’aprecia la voluntat arriscada del guió a l’hora de “trencar” la línia temporal fins ara establerta a la franquícia, així com l’actualització del seu entorn argumental als nostres dies (encara que la seva suposada crítica o alerta dels perills de l’e-globalització no tingui cap mena de profunditat), però, al mateix temps, la història es fica en merders d’on no en sap sortir; o ho fa ajudant-se dels propis caps sense lligar que genera la seva narració, i sense donar gaire més explicacions. En tot cas, arriba un moment en què l’espectador ja no té massa ganes de parar-se a pensar en tot plegat.
A més dels aspectes discutibles del guió, Terminator Génesis sorprèn per la majoritària mediocritat de la seva direcció. Alan Taylor es mereix tots els respectes del món per la seva trajectòria com a realitzador televisiu (Los Soprano, Mad Men, Juego de Tronos), però en una superproducció d’aquest calibre, la seva perícia darrere la càmera es queda curta, sense arribar al punt d’ebullició que s’hi requeria. Resulta simptomàtic que tota una predecessora seva com Terminator 2 la guanyi per golejada en les escenes d’acció, tot i ser 24 anys més “antiga”. Aquesta poca personalitat -fins i tot desídia en algun aspecte- és en realitat la tònica que defineix tot Terminator Génesis, i quan la teva intenció és impulsar de nou una saga com aquesta, no et pots permetre quedar-te només a l’epidermis de l’espectador.
El que tampoc pots fer en el teu intent de revifar l’univers Terminator és escollir tan malament els actors que ho hauran de fer possible; no tant per la seva qualitat, sinó per la idoneïtat que mostrin a la pell d’uns personatges tan mítics com John i Sarah Connor. No tinc res en contra d’Emilia Clarke, però creure’ns-la com a Sarah Connor requereix massa esforç i l’ombra de Linda Hamilton és molt llarga; com a Daenerys Targaryen, d’acord, però aquí no convenç. En el cas de Jason Clarke, segueix més viva que mai la meva incapacitat per entendre per què li donen papers com aquest, ja que és un dels actors més insulsos i capaços de devaluar una pel·lícula (ja va ser així a El Amanecer del Planeta de los Simios) que hi ha actualment. Ha de ser Arnold Schwarzenegger, amb una inesperada alta quota de protagonisme, qui ho arregli una mica gràcies, sobretot, als seus moments de paròdia del propi personatge.
Però per molt que l’Arnold rememori alguns dels moments (i frases) més populars de la seva filmografia, per molt que la pel·lícula aconsegueixi mantenir l’atenció de l’espectador fins el final, i per molt que s’obri una nova dimensió en la línia temporal (o potser ho hauria de dir en plural) que explica aquesta història de ciència-ficció, costa acceptar Terminator Génesis com un integrant més de la família creada per James Cameron. Sense ser un desastre, és un film que arriba, es deixa veure i se’n va sense haver sacsejat gaire cosa al teu interior ni haver estampat cap imatge a la teva retina cinematogràfica, i això no el permet estar a l’alçada del seu nom i la seva herència. Si la tendència ha de seguir per aquest camí, millor que s’aturin i dediquin temps i diners a un altre projecte. No cal que compleixin el seu “I’ll be back”, no els estarem esperant.
Martí
