M.A.Confidential

La pel·lícula encadena una sèrie de situacions en què Charley es troba amb la mateixa disjuntiva: quedar-se o marxar. I és aquí on es va forjant la seva personalitat, ja que en molts casos es troba amb figures que en certa manera són una projecció del que pot arribar a ser, i que rebutja. De fet, que el seu únic vincle veritablement emocional sigui amb el cavall que dóna nom al film, Lean on Pete, ja explica força coses: s’hi identifica, l’ajuda a esquivar el seu fatal destí i el veu com l’únic ésser noble de tots els que ha trobat. És sorprenent la naturalitat i credibilitat amb què Charlie Plummer estableix la seva relació amb el cavall, la franquesa amb què li explica les seves intimitats i el respecte que li té en tot moment; podria muntar-lo i cansar-se menys, però sempre camina al seu costat. Lean on Pete no pretén mostrar amb Charlie un model exemplar de comportament, però sí que en podem aprendre moltes coses.

En aquest sentit, una de les coses més interessants que proposa Andrew Haigh és evitar categoritzar els personatges. Cap dels secundaris és l’absoluta bondat, però tampoc n’hi ha cap que sigui de naturalesa malvada; tots tenen, això sí, les seves circumstàncies. Des del propi pare del noi, passant pel fantàstic Steve Buscemi en el paper d’aquest peculiar propietari de cavalls, fins els habitants d’una caravana tronada que acullen Charley… Lean on Pete amaga clars i obscurs per a tots ells. I és així com el protagonista va comprenent de què ha de fugir, de què ha de prendre exemple i què ha de corregir. La pel·lícula té un focus important en aquests encontres, però també en les diferents etapes del particular road trip de Charley, que emula aquells cowboys buscant la seva sort mentre creuen els deserts de l’oest americà. Lean on Pete combina aquí una estranya sensació de soledat i sofriment amb l’alliberament que sent el noi i també la bellesa d’alguns dels paisatges.

La pel·lícula també aprofita per fer la seva pròpia radiografia de la societat nord-americana menys agraciada, i la veritat és que, sense camuflar cap mena de component dramàtic, mai busca subratllar o recrear-se en la desgràcia. Al llarg del viatge del seu protagonista, Lean on Pete conté diverses minihistòries de gran valor que contribueixen a aquest retrat social d’Andrew Haigh. I la impressió és clara: tot i que mai falta algú que et pot donar un cop de mà d’una forma o altra, per a un noi en la situació de Charley és molt fàcil quedar-se sol. I el que és pitjor, és molt difícil tenir la certesa de que ja no ho estàs. Lean on Pete busca aquestes sensacions incòmodes un cop apareixen els crèdits finals, sobretot en el sentit que la trajectòria vital del seu protagonista seguirà igual d’incerta que com havia començat. Ara bé, el viatge de Charley ha tingut sentit i probablement l’ha canviat per sempre. Potser arribar a les dues hores de pel·lícula no era necessari, però a nivell global l’experiència d’acompanyar-lo és força gratificant.