M.A.Confidential

Early Man

Director: Nick Park

Veus originals: Eddie Redmayne, Tom Hiddleston, Maisie Williams, Timothy Spall, Miriam Margolyes, Richard Ayoade.

Gènere: Animació, comèdia. Regne Unit, 2018. 90 min.

En plena edat de pedra, una tribu viu tranquil·la a base de caçar conills i compartir-los entre tots. Un dia, una comunitat que ja viu a l’edat de bronze, ocupa el seu espai amb l’objectiu d’explotar una mina que hi ha sota. Liderats pel jove Dug, els cavernícoles miraran de recuperar les seves terres, però hauran d’aprendre un estrany joc que desconeixen.

Sortir amb cara de “psè” d’una pel·lícula de l’estudi Aardman és un fet ben poc habitual. Des de la ja mítica Rebelión en la Granja, títols com Wallace & Gromit: La Maldición de las Verduras o la més recent La Oveja Shaun han recordat una i altra vegada el talent d’aquests mags de l’stop motion amb plastilina. I no només em refereixo a la qualitat de la tècnica d’animació en si, sinó també a l’enginy del seu humor i la fina lectura social que hi ha darrere de totes les seves històries. Lamentablement, Cavernícola fluixeja massa en aquests últims aspectes, que en el fons són els que donen el principal valor als films d’Aardman, i acaba quedant en un entreteniment simpàtic i poc més. Tot i contenir quatre picades d’ull amb voluntat crítica cap al món del futbol actual, Cavernícola sembla apuntar al públic infantil de forma massa exclusiva.

És prou significatiu que els primers referents que em vinguin al cap són Els Dotze Treballs d’Astèrix i Space Jam. És a dir: una comunitat que veu amenaçada la seva llibertat i la seva llar, i que s’ho juga tot a una competició on, a priori, té totes les de perdre. El simple fet de repetir fórmula no és criticable de per si, però el problema és que Cavernícola no aporta res que li doni una distinció especial o una personalitat pròpia. Els successos són massa evidents en tot moment, i no hi ha cap dosi de dramatisme que després doti d’una mica d’èpica el tram final i decisiu. En el fons, el propi desenllaç és força previsible. A tot això, cal afegir un ritme sorprenentment atropellat, que no permet a Cavernícola aturar-se i descriure mínimament els seus personatges. És cert que les pel·lícules d’Aardman es caracteritzen perquè tot passa molt ràpid, però en aquest cas es percep com una excessiva simplificació de tot el que passa.

El rerefons més rellevant de Cavernícola és el que lliga la seva trama prehistòrica amb l’evolució del futbol actual. Aquest apartat aporta les principals dosis d’enginy i també de mala llet, però a la vegada presenta certes limitacions de cara a l’espectador: no només cal estar al corrent de la situació actual d’aquest esport, sinó que cal conèixer i entendre el punt de vista estrictament anglès de la qüestió. La gran metàfora de Cavernícola és la resistència de l’essència del futbol per part dels seus inventors davant les organitzacions (la referència a la FIFA és bastant explícita) que l’estan convertint en un pur espectacle per a fer negoci. Tampoc no és casualitat que el film situï la història “prop de Manchester”, encara que sigui l’edat de pedra, ni que l’equip vesteixi igual que el F.C. United, un club creat a aquesta ciutat fa 12 anys i regit pels valors tradicionals del futbol.

Estic segur que, per al director Nick Park –nascut prop de Manchester–, tota aquesta simbologia per a reivindicar el futbol essencial té un sentit especial. Ara bé, no dóna entitat suficient a la història perquè Cavernícola s’hi sostingui com a pel·lícula. Tot i aquestes mancances, la pel·lícula genera la inevitable simpatia que Aardman sap donar als seus personatges i situacions. També conté gags que funcionen bastant bé, com el del colom missatger o el d’una sessió de massatge que no acaba d’anar com era d’esperar. El guió fins i tot amaga algun joc de paraules (identificable en versió original, clar) que dóna mostres puntuals de l’humor britànic marca de la casa. En general, però, Cavernícola no va massa més enllà del somriure amable. I això, tenint en compte el bagatge dels seus creadors, deixa amb ganes de més.

Aquesta simpatia incorporada a l’ADN de totes les pel·lícules de l’estudi Aardman empeny a suavitzar tota opinió negativa, però és de justícia dir-ho: Cavernícola no està a l’alçada. Com a història curiosa per a defensar els orígens de l’esport, fomentar el treball en equip i premiar l’esforç, és efectiva; ara bé, per al públic adult no hi ha gaires al·licients més. La tècnica d’animació segueix tenint tot el mèrit del món, i les veus d’Eddie Redmayne o Tom Hiddleston asseguren qualitat, però el trajecte és massa irrellevant. És possible que acabi l’any i no recordem Cavernícola com un dels títols cabdals dins de la collita d’animació, i la veritat és que això no ens ho esperàvem.