The Commuter
Director: Jaume Collet-Serra
Intèrprets: Liam Neeson, Patrick Wilson, Vera Farmiga, Sam Neill, Jonathan Banks, Elizabeth McGovern, Dean-Charles Chapman, Clara Lago, Florence Pugh.
Gènere: Thriller. USA, 2018. 105 min.
Michael MacCauley és un home de negocis que viu a les afores de Nova York i cada dia agafa el tren per a anar i tornar de la feina. Un matí, el seu cap el crida per a informar-lo que l’acomiaden, cosa que posa en greu perill l’economia de la seva família. Michael decideix no explicar-ho a la seva dona, i després de fer una cervesa amb un policia amic seu, agafa de nou el tren per tornar a casa. Ja iniciat el trajecte, una dona misteriosa s’acosta a Michael i li fa una temptadora proposta: si identifica un passatger no habitual i li col·loca un rastrejador, s’embutxacarà 100.000 dòlars.
A aquestes alçades, tot personatge cinematogràfic amb males intencions ja hauria de saber que amenaçar Liam Neeson i posar en perill la seva família no és la millor de les idees. No obstant, Jaume Collet-Serra s’ha entestat que la situació es repeteixi una i altra vegada en diferents contexts i escenaris. A El Pasajero, el director català i l’actor irlandès sumen la seva quarta col·laboració amb un thriller dintencions reconeixibles de principi a fi, però que es mostra força efectiu en les seves funcions bàsiques. Per molt mastegada que estigui la fórmula i per molt evidents que siguin els seus trucs i dreceres, la pel·lícula aporta en tot moment la intriga i l’acció necessàries per a satisfer l’espectador que no busca gran cosa més que diversió durant poc més d’hora i mitja. El Pasajero arriba, es manté i marxa de la nostra ment a la mateixa velocitat a què acaba circulant el tren protagonista.
El plantejament de la pel·lícula és força semblant al que presentava Non-Stop, segona entrega del binomi entre Neeson i Collet-Serra. Si allà l’actor havia de descobrir quin dels passatgers del seu avió era el que l’amenaçava i eliminava altres persones una a una, aquí l’objectiu és identificar un dels viatgers que es troben al mateix tren que ell, tot i que en aquest cas l’amenaça ve de fora. En definitiva, mínimes variacions per a poder dir que El Pasajero és una pel·lícula diferent, tot i que en realitat està tallada pel mateix patró. La trama no requereix cap mena de judici racional o des del punt de vista de la credibilitat; tan sols el seu plantejament ja resulta tan aleatori i rebuscat, que resulta evident que tota recerca d’un mínim sentit seria una pèrdua de temps. A partir d’obstacles, girs i pistes desplegades estratègicament al llarg del trajecte, El Pasajero aconsegueix que l’interès es mantingui, i amb això ja en tenim prou.
Jaume Collet-Serra converteix la pel·lícula en una versió d’Asesinato en el Orient Express després de passar pel filtre adrenalític i excessiu del més pur cinema d’acció hollywoodià. Neeson passa la major part d’El Pasajero exercint més aviat de detectiu, detectant i descartant sospitosos, i fent un estudi dels passatgers que convida l’espectador a implicar-se en la intriga. Però quan arriba l’acció física, respon amb la mateixa efectivitat de sempre, i això que l’home ja compta amb 65 anys a l’esquena. Si bé és cert que El Pasajero dosifica bastant les escenes de lluita cos a cos, aquestes són elèctriques, perfectament dirigides i amb aquell punt inversemblant que en el fons és tan necessari en un film d’aquest tipus. Collet-Serra també reserva l’espectacularitat visual per al tram final, i quan ho fa no escatima esforços, encara que tots sapiguem que les lleis de la física queden pulveritzades.
A part de la citada impossibilitat de la seva acció, són molts els retrets que es podrien fer a El Pasajero. Els diferents personatges són simples peces per a complir un rol concret, cosa que els desproveeix de qualsevol mínima profunditat i, a vegades, els fa comportar-se de forma rigorosa. De la mateixa manera, les circumstàncies s’acomoden sempre a allò que requereix la pel·lícula, la qual, per exemple, no ens dóna un mínim rerefons del conflicte fins que no l’interessa. Però tot forma part del joc -el d’El Pasajero, i el de tants altres títols d’aquest gènere–, i és així com ho hem d’entendre per a gaudir del film com es mereix. Més enllà d’això, no hi ha dubte que Jaume Collet-Serra demostra un gran ofici en totes les seves pel·lícules, i que sempre és completament conscient de la finalitat que tenen.
Martí
M.A.Confidential 