M.A.Confidential

Jason Bourne

Director: Paul Greengrass

Intèrprets: Matt Damon, Alicia Vikander, Julia Stiles, Tommy Lee Jones, Vincent Cassel, Ato Essandoh, Riz Ahmed.

Gènere: Acció, thriller. USA, 2016. 120 min.

“You know his name” és la frase amb què Jason Bourne s’ha presentat en societat des de la seva primera imatge promocional. La declaració d’intencions era, doncs, bastant inequívoca: a aquestes alçades el públic no necessitava massa cosa més que la cara de Matt Damon i el nom del personatge per a saber a què s’enfrontava. La decisió de titular el film directament amb el nom propi, sense “mites”, ni “ultimàtums” al davant, així ho corroborava. I el cert és que ningú els podrà acusar d’haver-nos enganyat, ja que el film ofereix tot allò que ha caracteritzat la saga Bourne des dels seus inicis, l’any 2002, i més concretament quan ha estat Paul Greengrass qui s’ha posat darrere la càmera. Ara bé, caldria preguntar-se si la repetició de la fórmula era la millor decisió per a decidir reprendre una saga que havia quedat brillantment tancada el 2008 amb El Ultimátum de Bourne -l’spin off d’El Legado de Bourne ja ni el compto-, perquè al capdavall l’aportació d’aquesta quarta entrega no es especialment destacada.

Una de les primeres conclusions a extreure de Jason Bourne és que Matt Damon no acusa de cap manera les primeres canes que se li entreveuen entre els cabells. L’actor de Massachussets està en forma i demostra de nou que hi ha pocs actors més fiables que ell dins el gènere d’acció i també que (tal com ja ens indicava el citat pòster) l’èxit de la franquícia Bourne duu, per sobre de tot, el seu nom. Aquí, Damon torna a portar tot el pes de la pel·lícula, tant en les persecucions com en el cos a cos, i això que aquesta vegada compta amb Vincent Cassel com a més que digne contrincant. L’altra conclusió està precisament relacionada amb els personatges secundaris, ja que el guió mostra una especial preocupació de dotar-los de contingut propi i atribuir-los una mínima motivació, fet que fins ara se solia passar per alt. No sempre funcionen igual de bé -la història de Cassel té algun detall un pèl forçat-, però almenys la impressió és que tots són allà per una raó.

Si d’alguna cosa han servit els vuit anys de diferència respecte la seva antecessora directe, és perquè Jason Bourne adapti el context de la seva trama a una societat tecnològica que ha experimentat un canvi radical. Així doncs, ciberoperacions i protecció de dades a través de les xarxes socials passen a ser dos elements de pes dins de l’estructura de la història, tot i que òbviament no gaudeixin d’un tractament massa realista. És més, la part que gira al voltant de la suposada xarxa social no sembla més que una excusa per a aprofitar la incorporació del cas Snowden a la història i familiaritzar-la amb l’espectador. En tot cas, un cop acceptades les llicències, el que no se li pot negar a Jason Bourne és la conservació d’un ritme molt alt al llarg de tot el metratge, fins i tot en aquells moments que no són pròpiament d’acció trepidant; com a exemple: la “caça a tres bandes” que té lloc a Londres, que es corona com una de les millors escenes de tota la saga.

A banda dels seus punts àlgids i la seva solidesa com a pel·lícula de gènere, el que cal qüestionar-li a Jason Bourne és la sensació global de “dejà vu”, ja que aquesta circumstància condueix a la pregunta de si valia la pena reprendre la saga. La pel·lícula sembla un recull de “greatest hits” de totes les anteriors, però canviant-ne els escenaris i, en algun cas, intentant accelerar encara més el dinamisme de l’acció i el muntatge. És aquí on sorgeix l’altre controvèrsia que aixeca el film: els intents de Paul Greengrass per a dificultar la nostra percepció del què està passant a la pantalla. De tots és conegut el nervi del director amb la càmera -en realitat, era un dels segells definitoris de les dues darreres entregues de Bourne-, però a Jason Bourne ho porta a un extrem que frega l’estrès visual, fins al punt que desitges que deixi la càmera quieta i et permeti veure la pel·lícula de tant en tant. La primera gran persecució del film, a Atenes, ho posa de manifest de forma especialment flagrant.

El film tampoc es mostra massa afortunat a l’hora de complir el que, en el fons, és el seu objectiu d’arrel: l’evolució del protagonista en la recerca de la seva veritable identitat. I no perquè aquesta evolució no tingui lloc, sinó per la forma en què succeeix. No ens enganyem, la fórmula dels flaixos de memòria introduïts de manera convenient i en moments concrets està molt trillada, i la sensació global és que Jason Bourne es volia treure de sobre aquesta vessant de la història. D’altra banda, així com el final d’El Ultimátum de Bourne deixa una bona sensació de cercle tancat, però no mastegat del tot, aquí les revelacions es queden a mig camí i costa percebre el veritable canvi que experimenta el protagonista quan ha passat tot. La seva escena final, anticlimàtica a més no poder, encara hi aporta més dubtes, i a sobre deixa la porta oberta a una nova seqüela que, ara sí, comença a fer una mica de mandra.