M.A.Confidential

Mission: Impossible – Rogue Nation

Director: Christopher McQuarrie

Intèrprets: Tom Cruise, Rebecca Ferguson, Sean Harris, Alec Baldwin, Jeremy Renner, Simon Pegg, Ving Rhames

Gènere: Acció, thriller. USA, 2015. 130 min.

En termes generals, arribar a la cinquena entrega d’una saga no és una fita massa encoratjadora, ja que s’hi olora un objectiu més encaminat a la taquilla que no pas a la qualitat de la pel·lícula en si, però afortunadament encara existeixen excepcions que demostren la seva raó de ser. La de Misión Imposible és una saga curiosa, ja que ha avançat a un relatiu segon pla respecte altres grans franquícies d’acció, però en canvi ha aconseguit una regularitat envejable per a moltes d’elles. El millor que es pot dir de Misión Imposible: Nación Secreta és que la compraríem perfectament com a segona part de la saga (la primera és intocable), ja que en ella no s’hi detecta cap símptoma d’esgotament o dilatació. Al contrari, ofereix tota l’acció, el suspens i la impossibilitat que un espera trobar-hi amb la mateixa frescor que fa vint anys, i a la vegada amb una encertada actualització en alguns aspectes.

Després de grans noms com Brian de Palma, John Woo, J.J. Abrams i Brad Bird, aquest nou cartutx de la saga M:I és a les mans de Christopher McQuarrie, qui ja havia escrit el guió de la predecessora Protocolo Fantasma i demostra conèixer a la perfecció el negoci. La direcció és exemplar: neta i precisa en tot moment, capaç de gestionar les pulsacions de l’espectador quan el ritme s’accelera i generosa amb aquelles escenes icòniques que tots esperem d’un títol com aquest. Per descomptat, Misión Imposible: Nación Secreta es pren totes les llicències del món (és el seu ADN), i fins i tot té la gosadia de gastar el que segurament és el seu cartutx més potent en el mateix pròleg del film; tota una mostra de seguretat en si mateix. I sí, realment té molt més per a oferir durant les dues hores següents, no només a nivell d’acció, sinó de narració i posada en escena.

L’argument respon a una estructura força clàssica: un joc de perseguidors i perseguits en què sovint no saps ben bé quina funció tenen uns o altres. McQuarrie sap jugar molt bé en aquest sentit amb la incorporació d’un personatge com Ilsa Faust, que no només li serveix per a introduir una variant més a la trama principal, sinó que ens permet descobrir una Rebecca Ferguson que és capaç de mirar de tu a tu al mateix Tom Cruise. Amb 53 anys, i tot i que la seva veterania es percep en alguna lluita cos a cos, l’actor conserva les seves habilitats intactes com a Ethan Hunt a pesar que ja fa 20 anys que l’interpreta. Això no treu que a Misión Imposible: Nación Secreta es detecti una certa maduració del personatge, força més proper a l’enginy que no a la força a l’hora de resoldre de veritat segons quina situació límit.

En realitat, una de les sensacions que deixa el to global de la pel·lícula és l’acostament progressiu de la saga a l’univers James Bond més recent, amb un protagonista qüestionat i que acaba actuant molt més motivat per la seva pròpia naturalesa que no pas pel país o organització a qui serveix. L’augment de l’humor també és evident en aquesta cinquena entrega, cosa que es tradueix clarament en l’augment de protagonisme del genial Simon Pegg. D’altra banda, resulta curiosa la mena d’autocrítica que el propi film fa de la resta de títols de M:I, en què s’atribueixen els èxits als cops de sort, i no tant a la professionalitat de l’equip o de Hunt en particular; a partir d’aquí, Misión Imposible: Nación Secreta respon amb una trama que es nota més cuidada i intel·ligent (sobretot en el tram final), però que a la vegada deixa anar petits homenatges a les entregues anteriors.

És la cinquena, ha crescut i té més experiència, però Misión Imposible: Nación Secreta ha sabut conservar la seva base aromàtica de cinema d’acció dels 90. A més a més, compta amb un altre element més important del que sembla en aquest tipus de pel·lícules: un enemic que no necessita massa minuts en pantalla per a desprendre un magnetisme especial, en bona part gràcies a la particular i camaleònica cara de l’anglès Sean Harris. El film torna a passar-se pel forro qualsevol llei de la física, la química i la medicina, però en el fons duu la inversemblança en el seu propi títol, així que no podem esperar una altra cosa. Arribarà la sisena missió (s’ha confirmat que el projecte ja està en marxa) i seguirem tenint ganes d’Ethan Hunt, de salts al buit, de motos a tot gas, de màscares facials i, òbviament, de la inconfusible melodia de Danny Elfman. Si no es desvien d’aquest rumb, endavant.