M.A.Confidential

Pixels

Director: Chris Columbus

Intèrprets: Adam Sandler, Michelle Monaghan, Peter Dinklage, Josh Gad, Sean Bean, Ashley Benson, Kevin James

Gènere: Ciència-ficció, comèdia. USA, 2015. 105 min.

Resulta curiosa la relació directament proporcional que últimament s’ha establert entre la velocitat a què avancen les tendències culturals i tecnològiques, i el nivell d’explotació de la nostàlgia com a reclam. Al mateix temps que evolucionem a tota màquina, la indústria de l’entreteniment ens convida constantment a mirar enrere i recordar allò que va marcar la nostra infància o adolescència. En aquest sentit, el món dels videojocs és tota una mina. Recentment, títols com Scott Pilgrim contra el Mundo (2011) o ¡Rompe Ralph! (2012) han recuperat, a la seva manera, l’esperit dels videojocs que ens enganxaven hores i hores davant el televisor o la màquina recreativa; ara, Pixels agafa el testimoni i parteix d’un popular curtmetratge homònim per a integrar els mítics personatges de videojoc en una història simpàtica i evocadora, però gens afortunada en la seva construcció narrativa i tonal.

Pixels té la particularitat de convertir els seus protagonistes de 8 bits en un enemic invasor que amenaça la nostra existència, i planteja les seves particulars “partides” a escala gegantesca en ciutats com Londres i Nova York. Aquest trasllat de la pantalla a la vida real –que tot ‘gamer’ de l’època hauria somiat més d’un cop–, és la principal arma del film; tant a nivell visual, gràcies al gran treball d’efectes digitals, com a nivell rítmic, ja que aporta els moments més trepidants i veritablement lúdics de la pel·lícula. El respecte a l’aparença, els moviments i fins i tot als efectes de so originals de cada videojoc encara hi afegeix més atractiu i càrrega nostàlgica per a les generacions més familiaritzades amb aquest món. Centipede, Arkanoid, Space Invaders, Pac-Man, Donkey Kong o Q*bert són alguns dels protagonistes amb qui ens retrobem.

Així doncs, la idea és bona i la implementació visual, encertada, però el gran problema de Pixels és que ho confia tot a aquest component nostàlgic i desaprofita una bona ocasió per haver parit un producte més enginyós i creatiu. Recordem, per exemple, com La LEGO Película donava vida al popular univers dels ‘bricks’, però a més sabia construir-hi al voltant una història plena d’humor, dinamisme i, fins i tot, un bonic missatge final; aquí, el que hi tenim al voltant és “una d’aquelles pel·lícules d’Adam Sandler”. I ho cito quasi com una categoria pròpia perquè hi tornem a trobar el típic protagonista immadur i infantiloide per part del propi Sandler (el mateix que li hem vist a Niños Grandes o Un Papá Genial, entre altres), un humor gamberro i adolescent que ens regala expressions com ‘comechichis’ en plena pel·lícula, i per descomptat una procedent trama amorosa tan inversemblant com irrellevant.

De veritat no hi havia un millor vestit on encabir el plantejament? La pel·lícula acaba desconcertant en el seu intent de combinar l’esperit nostàlgic amb un tipus de comèdia que hi xoca de cara, i que no hi fa gens de justícia. Se’n poden rescatar unes quantes situacions còmiques i subratllar personatges com el de Peter Dinklage, però la sensació global és que Pixels avança al seu aire, amb una certa ingenuïtat que el fa no preocupar-se massa de trenar una història mínimament decent o seguir algun tipus de ‘normes’ narratives. Són masses els fets que succeeixen sense solta ni volta, començant pel propi relat de la societat on té lloc aquest particular atac alienígena, que està dibuixada a mig camí entre el surrealisme d’uns aspectes i el tractament pretesament seriós d’altres. El film no acaba de decidir en cap moment què és exactament allò que vol ser.

Crec que Pixels hauria pogut ser una millor pel·lícula si s’hagués atrevit a mostrar-se més anàrquica o més accentuada en el seu to. Si vols fer una paròdia social i posar el president dels Estats Units més patètic del món, d’acord, però després rodeja-ho d’un embolcall conseqüent i tira’t a la piscina; si vols fer un homenatge als anys 80 sumant-hi videojocs ‘arcade’ i el cinema d’aventures d’aquella època, mostra més consciència dels teus referents i aconsegueix que ens hi sentim realment identificats. Pixels no agafa ni una direcció ni l’altra, i acaba sent “una d’aquelles pel·lícules d’Adam Sandler” on, a més a més, resulta que un Pac-Man gegant ataca Nova York i a més t’has d’enfrontar ‘in situ’ a una dura partida de Donkey Kong. Tot plegat resulta divertit en ple visionat, però quan a la pel·lícula se li acaben els crèdits, no hi ha massa ganes de rebuscar més monedes per a seguir jugant.