M.A.Confidential

Foxcatcher

Director: Bennett Miller

Intèrprets: Steve Carell, Channing Tatum, Mark Ruffalo, Sienna Miller, Anthony Michael Hall, Vanessa Redgrave

Gènere: Drama. USA, 2014. 125 min.

“Amèrica” com a motor, “Amèrica” com a orgull, “Amèrica” com a problema, “Amèrica” com a solució, “Amèrica” com a escut. “Amèrica” com a excusa per a tot. En cap altre lloc del món es pot sentir tantes vegades que les coses es fan en nom del país o de la pàtria com a Estats Units. Enlloc podrem trobar-ne tampoc tants usos i motius diferents, tantes causes i conseqüències. Foxcatcher és una pel·lícula on aquesta complexa i perillosa mentalitat nord-americana mostra les seves pitjors cares, i ho fa en un dels àmbits més significatius: l’esport d’elit i, sobretot, tot allò que l’envolta. Al seu anterior film, Moneyball, el director Bennett Miller ja s’havia endinsat en un àmbit esportiu tan genuïnament nord-americà com és el beisbol i la seva gestió estratègica i econòmica, però aquest cop aplica un punt de vista molt més fred i psicològic a la seva història gràcies a la particular personalitat del seu protagonista. Un enfoc interessant, però globalment mancat de força.

La de Foxcatcher és, per sobre de tot, una història -basada en fets reals- condicionada de dalt a baix per aquest recolzament en el patriotisme al qual recorre constantment la societat nord-americana. “La victòria d’Amèrica” és el primer que respon John du Pont quan Mark Schultz li pregunta què en treu ell de donar-li tot això; una victòria que, per a ell, és més important de portes endins que no pas enfora, però que camufla posant el seu país per davant. Comparant-s’hi, pràcticament. En realitat, el que amaguen les seves paraules és la frustració emocional d’un home que, materialment, ho té tot, però a la vegada es troba mancat de tota la resta; d’allò que cap fortuna pot comprar. Un home que ha fracassat a nivell afectiu i familiar, i que necessita fer de la seva història un paradigma del somni americà perquè així el seu nom sigui presentat com un model a seguir per a tota la resta de la societat.

Aquesta presentació i caracterització del personatge de John du Pont és indubtablement el millor de Foxcatcher, sobretot també per l’habilitat de Miller a l’hora de mostrar un Steve Carell irreconeixible, no només pel maquillatge que l’assembla físicament a la imatge del veritable du Pont, sinó pel caire totalment oposat de la seva actuació en comparació amb allò a què ens té habituats. El seu posat esquerp, el nas prominent, el mentó sempre apujat i el to de veu baix, agut i pausat, quasi sense esma, li confereixen un aspecte sempre fred i llunyà. El muntatge lent i de plans dil·latats, especialment durant la primera hora de metratge, encara subratlla més el desafecte que transmet. El problema és que l’evolució del personatge, i també la nostra com a descobridors de la seva veritable naturalesa, no omple tot l’espai que Foxcatcher necessita per a assolir una mínima constància en l’interès que desperta.

L’acció més pròpiament esportiva, privada de tota èpica o emoció de forma deliberada per part de Bennett Miller, tampoc convida a l’acostament que en més d’una ocasió s’agrairia. En aquest sentit, la inspidesa de l’actuació de Channing Tatum hi té certa incidència, però el director s’encarrega de realçar-ho. S’entén la fredor i la sobrietat en el enfoc, que persegueix l’objectiu de provocar l’efecte contrari a allò que la riquesa i l’abundància haurien de comportar, però Foxcatcher juga massa perillosament amb el risc de la desconnexió per part de l’espectador. Els últims deu minuts, en què el conjunt fa un gir brusc i impactant, deixen un pòsit del tot inesperat, però també contribueixen a una mena de desconcert per com tanquen tot el que hem vist fins llavors. Una culminació del personatge de John du Pont que funciona amb lògica per si sola, però que no és suficient per a convèncer en nom del conjunt de la pel·lícula.

Tot i que resulta enriquidor l’intel·ligent retrat que Foxcatcher fa de la societat nord-americana a partir d’un home que és producte d’ella en el pitjor sentit, el personatge no acaba de captivar ni resulta tan memorable com el film desitja. Això casa amb els aires de ‘gran pel·lícula’ que, al capdavall, no s’acaben materialitzant. Bennett Miller demostra un cop més que maneja la càmera amb precisió i talent, que sap donar una textura especial a les imatges i també amotllar els personatges, però el llastre de l’estancament que pateix la narració i la sensació global d’estar veient-ho tot des de la barrera i sense implicació castiguen el conjunt. Veient que aquest és el mateix error en què, a la seva manera, queien tant Capote com Moneyball, potser Miller s’hauria de plantejar una injecció d’emotivitat a les seves pel·lícules, encara que això posés en perill l’estricte rigor i sobrietat que sempre busca a l’hora de plasmar la seva narració.