M.A.Confidential

Bai ri yan huo

Director: Diao Yinan

Intèrprets: Liao Fan, Kwai Lun-Mei, Wang Xuebing, Yu Ailei, Wang Jingchun, Ni Jingyang

Gènere: Thriller, policíac, negre. Xina, 2014. 100 min.

Tot i fer un doblet de luxe a l’última edició del Festival de Berlín, amb l’Ós d’Or a la millor pel·lícula –vencent a una rival de la talla de Boyhood– i l’Ós de Plata a la millor interpretació masculina, Black Coal arribava a les nostres sales amb l’habitual discreció i distribució limitada que correspon a una producció xinesa d’aquesta índole. Ni el prestigi d’aquests reconeixements, ni la seva condició de cine asiàtic relativament proper a l’espectador occidental han lliurat aquest thriller policíac de passar desapercebut a la cartellera. Es perdran gran cosa els qui es mantinguin aliens a la seva existència? Doncs segurament no tant com es podia esperar de la guanyadora del festival berlinès, ja que, tot i oferir una molt interessant proposta de direcció i gaudir de bones actuacions, queda perjudicada per una trama que perd bufera i guanya confusió a mida que avança.

Black Coal atrapa en la seva fase inicial. El plantejament de la trama policíaca, la presentació del detectiu protagonista i el seu estil de vida poc rigorós, l’ambientació i també els primers detalls de Diao Yinan darrere la càmera són raons suficients per esperar-ne un bon resultat. La pel·lícula transita de forma permanent per escenaris incòmodes, privats de qualsevol mena d’atractiu, en el que construeix un intencionat retrat de la Xina postmoderna, la que en el seu camuflat camí cap a un presumpte neocapitalisme està dibuixant en realitat un país gris i inhòspit. Cinema negre pur i dur. El treball de fotografia és excel·lent, potser el millor de Black Coal, ja que et trasllada de ple a aquesta atmosfera, ajudant-se sobretot de les dures condicions climàtiques hivernals i deixant que la neu i el vent accentuïn aquesta sensació. L’objectiu estètic del film és, precisament, resultar tot l’antiestètic que sigui possible.

Naturalment, els personatges estan alineats amb aquesta tendència i s’encomanen d’aquesta grisor i falta de vitalitat; tan sols troben llum quan són il·luminats per les llampants i ampul·loses llums de neó que intenten animar, sense èxit, la desolada i monòtona vida de la ciutat. És en aquest joc de llums on Black Coal ofereix les seves millors dots. No obstant, el seu problema és que tota aquesta ambientació va acompanyada d’una història que, a partir de cert moment, s’enrareix i es torna força desconcertant. La pel·lícula divaga i es para de forma capritxosa a prestar atenció a fets que resulten irrellevants, i també els personatges mostren reaccions no massa comprensibles. Això, sumat al seu ritme pausat, no ens posa les coses fàcils perquè el nostre nivell d’interès inicial es mantingui. Segueix regalant imatges brillantment composades, però el director sembla centrar-se únicament en això i perdre l’interès per cohesionar mínimament la trama.

El que sí que aconsegueix Diao Yian és que els seus actors es comportin en consonància amb el seu enfoc artístic de la història. Liao Fan es posa a la pell d’un home a qui ningú li faria massa gràcia tenir a prop; la vestimenta, la forma de parlar o la mirada denoten que l’estima cap a la seva forma de vida no és massa elevada, però a la vegada amaga un detectiu amb tota la tenacitat del món i també amb algun bri d’esperança de poder sortir del forat on és. Per la seva banda, Kwai Lun-Mei funciona en la seva imatge d’aparent fragilitat, però a la vegada amb un gran magnetisme sobre la resta, i no defalleix quan el pes de la pel·lícula es va traslladant progressivament cap a les seves espatlles. La sensació que són dos persones tan diferents, però a la vegada unides per importants elements en comú és segurament la clau de l’estrany binomi que formen al capdavant de Black Coal.

Queda clar que la pel·lícula disposa de credencials de sobra per a ser reconeguda a nivell cinematogràfic, però la frustració que deixa a l’espectador per culpa del seu descuit cap a una història d’investigació policial que prometia, acaba pesant massa. Si realment allò important de Black Coal era el retrat social i la càrrega simbòlica de la seva posada en escena, reconec la seva enorme qualitat a l’hora de dur-ho a terme; ara bé, la falta de claredat narrativa no em permet parlar, en aquest cas, d’una pel·lícula destacada. No trobo el revers càlid a tota la fredor que mostra. I si sóc jo qui m’he d’esforçar a trobar-lo de forma subjectiva, no em motiva suficientment a fer-ho. Uns clars i obscurs que, en tot cas, no desmereixen el visionat d’aquesta proposta xinesa per part dels espectadors que els agrada apreciar el bon talent darrere d’una càmera de cine.

(Text original publicat a Gent Normal)