Drive

Director: Nicolas Winding Refn

Intèrprets: Ryan Gosling, Carey Mulligan, Barney Cranston, Ron Perlman, Christina Hendricks, Albert Brooks, Oscar Isaac.

Gènere: Thriller, cine negre, drama. USA, 2011. 100 min.

Nicolas Winding Refn és un nom molt poc comercial: massa llarg, difícil de pronunciar i de sonoritat poc atractiva. Doncs més val que ens hi anem acostumant, ja que aquest director danès és el responsable d’una de les millors pel·lícules de l’any, possiblement la millor, i qui sap si un futur clàssic del cinema. Després de prendre la sàvia decisió, quasi d’última hora, d’anar-la a veure el darrer dia del Festival de Sitges 2011, ara gairebé em sento un privilegiat per poder-ne parlar abans que la gran maj0ria de gent i, per què no dir-ho, posar les dents llargues al personal fins que no s’estreni a les sales comercials, a finals d’any. I és que surts de veure Drive, amb la tornada de “A Real Hero” de College (cançó que tanca el film) encara al cap, i ja ets plenament conscient que acabes de veure un tros de pel·lícula, una obra capaç de convertir un guió eminentment convencional en una petita obra d’art gràcies a un tractament quasi d’orfebreria.

Drive basa el seu èxit en una mescla cinematogràfica perfectament dosificada i harmonitzada, plena de classicisme i també de modernitat. Així doncs, Winding Refn comença prenent els cànons més purs del cinema negre dels anys 50 i dóna a la pel·lícula una expressivitat visual freda, obscura i quasi hipnòtica, que acompanya a cada personatge com un element més de la seva personalitat i el seu paper a la pel·lícula. A tot això, hi afegeix una banda sonora majoritàriament electrònica amb clares reminiscències “vuitanteres”, capaç de crear una atmosfera envoltant des dels mateixos crèdits inicials, i alguns símbols icònics tan propis dels 90. També hi trobem evidents símils amb el western i fins i tot alguns tocs d’ultraviolència tan recurrents actualment. I tot i això, tot i alimentar-se de tants referents, Drive aconsegueix forjar una forta personalitat pròpia i acaba sent un paradigma del cinema post-modern del segle XXI.

La direcció de Nicolas Winding Refn (millor director a Cannes) és senzillament impecable. Cada pla i enquadrament sembla pensat i col·locat a mida, no només pel seu significat o qualitat visual, també per la seva funció dins el ritme narratiu del film. Després d’un pròleg magistral, el film arrenca contemplatiu, silenciós, sostingut, no apte per a impacients, per després animar-se i passar a l’acció amb la mateixa efectivitat. Em costa recordar res que em sobrés de la pel·lícula, excepte que potser corregiria l’escàs protagonisme d’alguns secundaris i donaria un puntet més d’intensitat al clímax final. No obstant, Drive t’arrossega de principi a fi gràcies a un magnetisme molt especial, fent gala d’una gran elegància i control de la situació en tot moment. No té un guió revolucionari, no trenca cap esquema, simplement és cinema executat de forma brillant.

Menció a part mereix la figura del protagonista, el perfecte retrat post-modern de l’anti-heroi, del “cowboy” solitari entregat inexorablement al seu destí, que no busca recompenses ni interessos, simplement complir amb la seva feina. No és estrany, doncs, que no es citi el seu nom en cap moment del film i que es caracteritzi per símbols com la seva jaqueta o un simple escuradents a la boca. Tot un hereu del Clint Eastwood dels westerns dels anys 60. L’actuació de Ryan Gosling és idònia; mancat de tota expressivitat o emoció, però amb una increïble sensació de confiança i seguretat en si mateix, especialment quan es troba al seu hàbitat natural, el cotxe. El contrapunt el posa Carey Mulligan, amb el seu aspecte delicat i vulnerable, però amb una gran força interior, mentre que Ron Perlman, Barney Cranston i Albert Brooks són secundaris d’autèntic luxe, donant un toc quasi romàntic i recuperant el clàssic gènere mafiós.

Drive és una pel·lícula pessimista, marcada per la fatalitat com a aspecte comú en tots els seus personatges, però també coherent i fidel als seus principis, fins i tot en la seva resolució, la més sensata de les possibles. En tot moment, Nicolas Winding Refn mostra una inigualable cura per la forma, sembla que tingui estudiat cada “frame” de la pel·lícula, però treballa al servei de la història i els personatges. Si cal un pla estàtic de 10 segons, el posa; si cal un trepidant muntatge durant una persecució, també. El resultat es podria resumir com a cinema comercial cuidat com si fos cinema d’autor, a càrrec d’un director amb una capacitat narrativa i visual innata. Potser parlar de “futur clàssic del cinema”, com he dit al principi, pot resultar massa ambiciós a aquestes altures, però no hi ha dubte que estem davant d’un film imprescindible i d’un nou i obligat exemple en qualsevol curs magistral sobre com fer una fantàstica pel·lícula de cinema.