Extraterrestre

Director: Nacho Vigalondo

Intèrprets: Julián Villagrán, Michelle Jenner, Carlos Areces, Raúl Cimas, Miguel Noguera.

Gènere: Comèdia, ciència-ficció. Espanya, 2011. 90 min.

Tot i que últimament ha guanyat més popularitat, injustament, per les seves polèmiques a les xarxes socials degut al seu humor corrosiu no sempre comprès per tothom, Nacho Vigalondo és un dels cineastes espanyols amb més projecció de futur. Després de començar a fer-se un nom en el panorama cinematogràfic gràcies a la seva nominació a l’Oscar pel seu curt 7:35 de la mañana i mostrar bones maneres amb Los Cronocrímenes, el director càntabra presenta la seva segona pel·lícula. Extraterrestre és una comèdia romàntica simpàtica i diferent, capaç d’explotar diversos tipus d’humor sense tornar-se ridícula, i al mateix temps introduir la vessant sentimental sense caure en un excés de sucre. Tot i la relativa simplicitat de l’argument i la irregularitat que presenta en la seva segona meitat, el film diverteix gràcies a una bona feina dels actors i a la naturalitat amb què Vigalondo dóna una volta de rosca a aquesta mescla de gèneres.

Amb una premissa que recorda a la de la genial Zombies Party (Edgar Wright, 2004), Vigalondo presenta una història en què, tot i la condició sobrenatural i teòricament dramàtica de l’entorn com és una invasió extraterrestre, les prioritats i preocupacions dels personatges segueixen sent les més terrenals. No obstant, tot i que algú podria dir que la ciència-ficció té un paper que no passa de testimonial o anecdòtic, acaba tenint un pes important dins la pel·lícula, ja que es converteix en una arma de manipulació que cada un dels personatges intentar utilitzar al seu favor. Amb això, a Vigalondo li agrada jugar en tot moment a despistar, creant rumors que van evolucionant i canviant al llarg del film, i s’ajuda amb uns personatges que es caracteritzen per la seva ingenuïtat, però als quals tracta amb molta cura i certa tendresa. En definitiva, acaba sent un retrat de les relacions humanes entre ells, en què la por principal és perdre allò que estimen, i no pas ser exterminats per un grup d’alienígenes que controlen la seva ciutat.

Extraterrestre combina amb habilitat diferents registres humorístics. Des de fragments més propis de “sit-com” o programa d’esquetxos, generats pel peculiar quadrat amorós que formen els protagonistes, fins a fragments en què es frega l’humor més absurd, passant per alguns tocs de surrealisme. La pel·lícula aixeca rialles de forma regular. D’altra banda, Vigalondo demostra que no necessita grans elaboracions per resultar enginyós (en el bon sentit de la paraula), ja que tira els diàlegs molt espontanis i col·loquials, i basa la seva efectivitat en portar cap a l’absurd les diverses situacions al llarg del film. Que els personatges resultin propers, tot i les seves excentricitats, també ajuda a la implicació de l’espectador amb la història. Llàstima que al guió, simple, però sòlid, li fallin les forces en el tram final, amb un clímax un pèl fora de lloc i desconcertant respecte el que havia estat la pel·lícula. En tot cas, evita que surtis entusiasmat.

L’estructura de l’argument està suportada per les espatlles de només quatre personatges, un plantejament arriscat, però que pot funcionar si comptes amb actors de la talla de Carlos Areces i Raúl Cimas. El primer interpreta un personatge que li va a mida, amb el qual pot explotar a la perfecció la seva vessant de “friki” amargat, obsessiu i immadur, d’aquells que pràcticament et fan riure a cada frase que diuen; el segon es posa a la pell del més “heroïc” de tots, però a la vegada el més ingenu i inconscient, posant-hi més voluntat que destresa. El problema arriba quan aquests dos actors eclipsen els dos teòrics protagonistes, Julián Villagrán i Michelle Jenner, especialment ella, clarament la més fluixa de tot el repartiment. Finalment, destacar la sempre interessant presència d’aquest excèntric personatge anomenat Miguel Noguera, aportant la part més surrealista del film.

A Extraterrestre no se li pot negar la seva frescura i entreteniment com a comèdia, i fins i tot certa humilitat i capacitat de riure’s de si mateixa, però la sensació és que no quedarà com una obra transcendent del cinema espanyol. Probablement passarà amb una bona acceptació de forma generalitzada, però al conjunt li falta un “plus” per ser un producte memorable. En tot cas, no es pot negar la originalitat i habilitat de Vigalondo per construir una pel·lícula a partir d’una història a priori tan simple, i anar explotant els personatges i situacions de forma enginyosa, fugint de l’humor que desgraciadament caracteritza la comèdia espanyola. No és el mateix ser un extraterrestre que sentir-te com si en fossis un, o que et tractin com a tal, i Vigalondo ho sap per experiència, potser per això ha volgut simbolitzar-ho d’alguna forma en aquesta pel·lícula. Que en vinguin moltes més.