The Walking Dead

Creador: Frank Darabont

Intèrprets: Andrew Lincoln, Jon Bernthal, Sarah Wayne Callies, Steven Yeoun, Laurie Holden, Jeffrey DeMunn.

Gènere: Terror, ciència-ficció. USA, 2010. 1a temporada – 6 capítols de 45 min.

L’actualitat televisiva de les últimes setmanes ha estat pràcticament un monòleg sobre la sèrie que, segons deien, obriria una nova era en el gènere de zombis. Gràcies al poc marge de temps entre la seva emissió a Estats Units (novembre i desembre de 2010) i a Espanya (acaba de finalitzar), poca gent no coneix The Walking Dead a aquestes altures. Ha estat la curiositat, doncs, la que m’ha portat a comprovar si realment n’hi havia per tant i si em trobaria amb un punt d’inflexió en una temàtica que, sincerament, trobo desgastada i repetitiva. La resposta, tal com em temia, és negativa. Tot i el prometedor i talentós inici amb el pilot dirigit per Frank Darabont (Cadena Perpétua, La Milla Verde), la sèrie decau sensiblement, sobretot a partir del tercer capítol, i desemboca en un descol·locador final de temporada que posa de manifest la falta de cohesió entre els capítols i la incapacitat per transmetre una idea clara sobre què ens volen explicar.

I és que no sembla que els responsables de la sèrie tinguin les coses massa clares sobre l’element que ha de portar el veritable pes de la sèrie. Fent bona la dita de “qui molt abraça, poc estreny”, la preocupació per altres conflictes, sub-trames i personatges fa que fins i tot en alguna ocasió ens oblidem que hi ha uns quants zombis pel carrer que en teoria eren els protagonistes de tot plegat. Considerant que els personatges són totalment plans i sense cap gràcia, i que les sub-trames i conflictes no duen enlloc, no és d’estranyar que la sèrie decaigui en interès i originalitat. Així doncs, la brillantor narrativa i de posada en escena del primer capítol es converteix en un miratge i la resta de capítols no estan, ni molt menys, a l’altura. En aquest sentit, la brevetat de la temporada (tan sols sis capítols) ajuda a prendre voluntat per acabar-la, però més per inèrcia que no pas pels nivells d’intriga que pugui generar l’acció.

Els últims quatre capítols són un despropòsit en matèria de guió. No només per la simplicitat dels diàlegs i l’escassa originalitat dels fets, també pel desconcert que generen les decisions dels personatges i la nul·la empatia que generen. Però el principal problema és la descarada grandiloqüència que la sèrie vol transmetre, posant en boca de tots els protagonistes grans frases transcendentals que no tenen cap mena de versemblança i sobretot a través d’un últim capítol de dramatisme imposat que no s’aguanta per enlloc. The Walking Dead cau en aquesta mania tan “hollywoodiana” de subratllar fins la sacietat que allò que estem veient és molt important i que com a espectadors ens hi hem d’implicar emocionalment, i a mi això em provoca tot el contrari. Així doncs, el que al principi semblava realment una bona sèrie de zombis, s’acaba convencionalitzant i perdent la seva identitat.

Les actuacions es veuen condicionades per aquesta poca connexió que els personatges tenen amb l’espectador, però tampoc és que els intèrprets hi ajudin gaire. Andrew Lincoln és un d’aquells protagonistes que ni fu ni fa, solvent en les escenes d’acció, però sense cap raó perquè ens caigui especialment simpàtic. Jon Bernthal està simplement correcte en el paper de suposat company del protagonista i Sarah Wayne Callies (que molts identificaran com la Dra. Sara Tancredi a Prison Break) apareix preocupantment sosa, amb la mateixa cara d’espantada pràcticament al llarg de tota la temporada i fins el punt de fer una mica de ràbia i tot. De la resya de secundaris, molts cauen en la sobre-actuació, però potser es podria destacar Steven Yeoun, l’únic que genera comptats tocs d’humor i transmet certa simpatia. En realitat, alguns dels zombis semblen actuar millor que alguns dels actors “vius”.

No es pot negar que l’ambientació està treballada i que els zombis estan força ben aconseguits, i també em sembla bé que la sèrie no escatimi imatges amb un punt “gore” per donar realisme a l’acció. El problema és que The Walking Dead s’equivoca de camí quan aparta els zombis del primer pla i passa a preocupar-se exclusivament dels vius. No perquè aquesta sigui una mala decisió de per si, sinó perquè els vius no ens ofereixen gaire cosa interessant. Queda clar, doncs, que no és The Walking Dead aquesta entrada a una nova era del gènere de zombis, potser precisament perquè la pròpia sèrie es creu millor del que és arrel d’aquest sobredimensionament que s’ha produït. El gran èxit d’audiència ha propiciat que hi hagi prevista una segona temporada amb 13 capítols. Dubto molt que la miri.