Ben X
Director: Nic Balthazar
Intèrprets: Greg Timmermans, Marijke Pinoy, Laura Verlinden, Cesar de Sutter, Maarten Claeysens, Titus de Voogdt.
Gènere: Drama. Bèlgica, 2007. 90 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Ben és un jove molt especial, extremadament introvertit i gens comunicatiu amb la resta de gent. A l’institut té molts problemes amb la resta de companys, que s’aprofiten de la seva passivitat per fer-li la vida impossible, i a casa quasi no té relació amb la seva mare i el seu germà. No obstant, quan es posa davant de la pantalla de l’ordinador i executa un famós joc on-line, troba un alter ego totalment diferent i es converteix en un guerrer valent i respectat, que lluita al costat d’una altra guerrera, probablement la persona que millor el coneix encara que no l’hagi vist mai.La immensa majoria de gent en tindrà la primera notícia quan digui que aquesta producció belga es va estrenar fa deu dies a les nostres sales i que segueix en cartellera. Com acostuma a passar amb totes les produccions no comercials provinents d’Europa (més encara d’un país com Bèlgica), la nul·la repercussió mediàtica i l’escassa difusió de còpies fa que films com Ben X arribin i marxin sense que pràcticament ningú se n’adoni. És una d’aquelles produccions que viuen dels seus èxits als festivals, on, per cert, va acumular diversos premis durant els dos últims anys. Tot i que no es tracta d’una peli per tirar coets, de ben segur que podria interessar i impactar a un cert públic, ja que no se li pot negar una estètica força singular, bons moments d’intensitat i un final realment sorprenent, cosa que moltes ja voldrien.
Els primers deu minuts de Ben X ja evidencien que no estem davant d’un film comú, bàsicament per la integració de la imatge real amb l’estètica de videojoc. Després d’uns títols de crèdit que resulten força originals gràcies a aquesta combinació, ens trobem amb la presentació d’un personatge que fa bona la peculiaritat dels grafismes que acompanyen la majoria de plans. Si més no, la peli ja deixa força clar per on aniran els trets, cosa que actua inevitablement com a filtre d’espectadors, ja que al quart d’hora un ja es pot fer la idea si això serà per ell o no. A mi m’ha atret, per això he continuat i m’he trobat amb una història força convencional (no descobrirem ara el tema del bullying amb alumnes “rarets”), però que sap generar els punts de suspens suficients com per voler saber com acaba.
Tot i presentar masses alts i baixos, combinant escenes força bones i d’altres en què es deixa portar massa pels excessos o per la reiteració, Ben X ofereix un bon ritme en general, al qual ajuda la seva durada d’hora i mitja clavada. Un altre dels factors positius és la inquietant actuació del seu protagonista, Greg Timmermans, qui es posa a la pell d’un personatge molt difícil i que genera sensacions molt diverses al llarg de la peli, des de llàstima o compassió fins a ganes de donar-li una bufetada perquè s’espavili. No obstant, l’actualitat que desprèn un personatge com el de Ben, i el fet de basar-se l’argument en fets reals, també fa prendre consciència sobre un problema que no ens és gens llunyà. No hi ha dubte que Ben X és un film de denúncia, amb ganes d’acostar-nos un exemple de persona que pateix aquest tipus de problema, però també s’allunya de resolucions molt tòpiques.
A banda de la qüestió del bullying, no podem oblidar que Ben X també aborda amb profunditat el món dels videojocs i de la virtualitat en general, contraposada a la realitat. El cas de la persona que fuig de la seva vida i de les relacions amb els demés per refugiar-se en un joc on pot ser qui realment vol ser i fer tot el que vol, es podria identificar a molts joves d’avui dia. També el fet d’arribar a confondre aquests dos mons, de creure’s al virtual quan s’està al real. A això es suma el tema de les relacions per internet, tot i que en aquest cas se’ns presenta una que dubto que es pogués generalitzar. El cert és que la credibilitat dels fets fluctua bastant al llarg del film, per això també aquests alts i baixos als que em referia abans.
El desenllaç és, indubtablement, una de les cartes fortes que juga Ben X. Se li ha de reconèixer una bona dosi d’impacte i suspens, però també s’ha de dir que és d’aquells que pot generar reaccions diverses segons l’espectador. Personalment, em va agradar més la primera part d’aquest final que no pas els últims minuts, tot i que la última escena és força reveladora i et deixa pensant una bona estona (si t’han pres el pèl o no). En resum, un film d’estètica original i ben trobada, força efectiu en ocasions, però una mica massa irregular. Això sí, una bona ocasió per veure cinema diferent. I que la condició de belga no espanti a ningú, perquè la història és aplicable a qualsevol altre país. És més, ara que ho penso, és d’aquelles que té forces números per convertir-se en remake de Hollywood d’aquí un temps.