Hi ha tantes coses a dir que millor anar directament els comentaris i evitar que ningú ho pugui llegir per accident sense haver vist els capítols. Això sí, no hi ha dubte de què és el pitjor de tot: els prop de 8 mesos que haurem d’esperar fins a la pròxima temporada. En fi, paciència…
Director: Sidney Lumet
Intèrprets: Phillip Seymour Hoffman, Ethan Hawke, Albert Finney, Marisa Tomei, Aleksa Palladino, Amy Ryan.
Gènere: Drama, thriller. USA, 2007. 110 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Andy i Hank són dos germans a qui la vida no els va gaire bé. Andy és un home de negocis, casat i amb ambicions, però la seva addicció a la droga i certes irregularitats econòmiques a l’empresa que poden ser desvetllades aviat fan que la seva situació sigui crítica. D’altra banda, Hank no pot assumir la pensió que ha de pagar a la seva ex-dona i la seva filla i acumula un important deute. Davant aquest panorama, Andy decideix proposar a Hank de dur a terme un atracament, concretament a una joieria que coneixen molt bé. El pla no hauria de presentar complicacions, però certs imprevistos fan que tot plegat tingui conseqüències tràgiques.Ara fa exactament 50 anys, Sidney Lumet va dirigir la seva òpera prima. Era el 1957 i Doce Hombres Sin Piedad es va convertir en una de les millors pel·lícules dels anys 50 i un autèntic referent del cine de suspens i de temàtica judicial. Mig segle després, i amb 84 anys, el director americà ens regala un drama simplement brillant. Duríssim, intransigent, sense deixar pràcticament cap moment de respir a l’espectador i amb una tenebrosa mirada al que podríem descriure com la maldat humana a través d’uns personatges immensos i un repartiment de luxe.
No és casualitat que el primer que veiem en pantalla a l’inici de la peli sigui la següent frase “Ojalá puedas pasar media hora en el cielo… antes que el diablo sepa que has muerto”. Tota una declaració d’intencions i un excel·lent plantejament, i al mateix temps conclusió, de les prop dues hores que venen a continuació. En aquest sentit, tot va de menys a més, fins i tot quan creus que les coses ja no aniran més enllà, la peli et sorprèn i torna a apujar una mica més el grau de dramatisme. I és que un dels missatges més clars que es pot extreure de Antes Que el Diablo Sepa Que Has Muerto, bàsicament a partir del personatge d’Andy, és que quan prens una decisió cruel i aquesta et porta més problemes, les decisions següents inevitablement seguiran el mateix mal camí i cada cop serà més difícil sortir d’aquest espiral.
No només el guió és excel·lent, també la forma d’explicar-nos els fets juga un paper important en l’alta qualitat que té la peli. Amb una estructura que combina acció en temps present i flashbacks sempre focalitzats en un dels personatges, la peli ens va donant la informació poc a poc i de forma perfectament estudiada perquè de principi a fi no parem de rebre noves dades que ens fan anar encaixant tot el puzzle. A més a més, el fet de jugar amb els diferents punts de vista permet saber què passa realment a cada escena i quin és el veritable paper de cadascú. Aquesta estructura també ens permet anar coneixent mica en mica als personatges, i això serveix per a comprovar que no són com ens pensàvem en un principi.
Encara que ho pugui semblar pel que explico, Antes Que el Diablo Sepa Que Has Muerto no és d’aquelles pelis que juga amb l’espectador i només explica el que li interessa, simplement dosifica i distribueix el que ens vol dir i ens ho va mostrant en el seu degut moment. Resultat: impossible separar la vista de la pantalla de principi a fi. I si a sobre hi afegim unes interpretacions estelars de tots els protagonistes, raó de més per no voler perdre detall. Phillip Seymour Hoffman i Albert Finney ja ens hi tenen acostumats, però m’ha sorprès molt positivament Ethan Hawke, qui tira endavant un paper molt més dramàtic dels que li solem veure. Realment, tots els personatges que apareixen estan marcats per una existència gens fàcil. Ara que ho penso, costa recordar els somriures que es poden veure durant la peli.
Així doncs, no hi ha dubte que estem davant d’una molt bona pel·lícula, que s’ha vist completament eclipsada per l’estrena d’Indiana Jones i que recomano a tothom que tingui ganes de veure un drama d’alta qualitat, d’aquells que es viuen amb intensitat i que et fan sortir del cine encara impactat pel que acabes de veure. Jo no dubtaria en dir que és una de les pelis més completes que he vist últimament.
Director: Steven Spielberg
Intèrprets: Harrison Ford, Cate Blanchett, Shia LaBeouf, Ray Winstone, John Hurt, Karen Allen, Jim Broadbent, Igor Jijikine.
Gènere: Aventures. USA, 2008. 120 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
L’any 1957, en ple desert d’Estats Units, Indiana Jones i el seu amic Mac es troben presos per un grup d’agents soviètics que els porten fins una base militar de l’exèrcit americà. Allà, obliguen a Indiana Jones que els mostri on és una de les caixes que omplen un immens magatzem, ja que el seu contingut és de gran valor. Tot i que sembla que es sortiran amb la seva, Indy se surt un cop més amb la seva i al cap d’un temps tornem a trobar-lo fent classe a l’universitat. No obstant, un jove va a trobar-lo per parlar-li del seu vell company Ox i un important descobriment que acaba de fer.Indubtablement, aquesta és, amb majúscules, l’estrena de l’any. Dinou anys després de la que va ser la seva “última cruzada”, torna Indiana Jones amb unes quantes arrugues de més i reflexes de menys, però amb l’esperit quasi intacte. Malauradament, no puc dir intacte sense el “quasi”, perquè hi ha alguns aspectes a posar en dubte. Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal és una peli que tot espectador jutjarà, de forma inevitable, amb la ment posada en el passat i, en aquest cas concret, amb el desig que res hagi canviat. Per què, així com la revisió de grans sagues ha donat fruït gràcies a una certa adaptació als nous temps (Batman Begins, La Jungla 4.0), la gran peculiaritat d’aquest retorn és que la gent no vol veure un Indiana Jones del segle XXI, la gent vol veure el mateix que fa 20 anys. I per dos individus anomenats Spielberg i Lucas, era clar que aquesta no seria feina fàcil.
Una de les percepcions que m’han quedat després de veure aquesta peli és el següent: mentre En Busca del Arca Perdida, El Templo Maldito i La Última Cruzada eren pelis que van sortir d’un procés natural, sense escatimar cap dels recursos cinematogràfics existents en aquell temps, El Reino de la Calavera de Cristal ha sortit d’un procés anti-natural, jo quasi diria que de contenció per part dels creadors. Ja des de la primera escena, la peli aconsegueix tenir aquesta atmòsfera de film d’aventures dels d’abans, sobretot per la fotografia, els escenaris, les escenes d’acció, etc., però a mida que va avançant, va aflorant aquesta incontinència de Spielberg i Lucas per a l’ús massiu d’efectes especials i ens trobem més d’un moment que ens fa arrufar el nas. I el problema no és que els efectes siguin dolents, sinó que no pertoquen amb una peli com aquesta, i això es nota de forma massa evident des de la butaca del cine.
Com ja he dit, el millor de Indiana Jones y El Reino de la Calavera de Cristal és el retrobament amb bona part de l’esperit de la saga, amb aquest humor tan característic, amb els antics conflictes entre els diferents personatges i amb aquestes seqüències d’acció un tant austeres, però espectaculars. L’inici de la peli té un ritme realment trepidant i ens regala aquest gran moment en què veiem per primer cop l’inconfusible barret al terra (com no podia ser d’altra forma). A destacar també com la peli juga amb l’espectador allargant uns quants segons el primer pla frontal de Harrison Ford. A partir d’aquí, la peli es dedica a anar introduïnt tots els detalls característics del personatge i jugant sempre amb el concepte de la suposada vellesa del protagonista, per tant fa ús de l’auto-paròdia. A banda d’això, els guiños a les tres anteriors entregues estan presents al llarg de tot el film, cosa que sempre fa una especial gràcia com a espectador, però que també té una clara intenció de crear llaços entre aquesta i les seves predecessores, com donant a entendre que els 20 anys de diferència no suposen un allunyament entre elles.
Un cop aquí, ja t’has posat completament en situació i tan sols et queda deixar-te anar i disfrutar. El cert és que la peli és extremadament entretinguda i que fa riure molt, jo diria que potser més que cap de les altres tres. Pel que fa a les actuacions, es nota que Harrison Ford no té l’agilitat d’abans, però tenint en compte que té 65 anys, és admirable com tira endavant el personatge. Al cap i a la fi, serà el seu personatge de sempre. Si ens fixem en els secundaris, destacar sobretot a Shia LaBeouf, segurament l’actor jove amb més projecció de tot Hollywood ara mateix, ja que demostra la seva versatilitat i ens deixa bon tocs d’humor, perquè Cate Blanchett deixa bastant que desitjar amb el seu accent ucrainès. En quan a l’argument, és clarament el més fluixet de la saga; li falta una mica de ganxo i es treu varies coses de la màniga, però tampoc crec que sigui un aspecte sobre el que incidir massa en una peli així.
Durant tres quartes parts del film, hi pot haver pros i contres, però tothom té la indiscutible i recomfortant sensació que està veient una veritable peli d’Indiana Jones, però la cosa s’espatlla quan entrem a la última mitja hora. Precisament quan ens acostem al suposat clímax, els senyors Spielberg i Lucas, i el guionista de torn, perden totalment el rumb i desprecien per complet aquest esperit del qual he parlat abans. A mida que ens acostem al final, van començar a sorgir els meus temors sobre quina podria ser la resolució, i al final es van complir els pitjors auguris. El pitjor que li pot passar a una peli és que tingui un final que no li correspon per res del món, que vagi en contra de la seva pròpia naturalesa, i això és exactament el que passa a Indiana Jones y El Reino de la Calavera de Cristal. No diré més per no desvetllar cap detall, però per mi, és lamentable.
Amb tot, la sensació al sortir del cine és un pèl agredolça, ja que d’una banda tens la primera hora i mitja de diversió, però per l’altra no et pots treure del cap aquest final tan inapropiat. Jo vull quedar-me amb lo primer i també amb la satisfacció d’haver vist per primer cop a Indiana Jones en pantalla gran, que això no ens ho treu ningú. Així doncs, no em queda cap altra que animar a tothom a veure-la, si es que a aquestes altures encara no ho ha fet.
Director: Roger Donaldson
Intèrprets: Jason Statham, Saffron Burrows, Stephen Campbell Moore, Daniel Mays, James Faulkner, Alki David.
Gènere: Thriller, policíac. Gran Bretanya, 2008. 100 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Als anys 70, el cos de seguretat secret de la realesa britànica descobreix l’existència d’unes fotos que poden comprometre seriosament la imatge d’una de les princeses. Les fotos estan en poder d’un dels activistes a favor de la igualtat de races més populars i conflictius del país, per això aprofiten la detenció d’una traficant de drogues per encarregar-li que reuneixi un equip per robar aquestes fotos de la caixa de seguretat del banc on es troben, i a canvi retirar-li tots els càrrecs. No obstant, la de la realesa la no és l’única reputació que corre seriós perill.Em vaig posar a veure aquesta peli esperant un simple entreteniment per passar l’estona i, qui sap, potser alguna cosa més i tot, però al final va resultar coincidir exactament amb les meves prediccions, ni més ni menys. Amb això no vull dir que The Bank Job sigui una mala peli, però sí que presenta certes limitacions en molts aspectes i acaba sent un simple producte acceptable, que funciona només si te la prens com un servidor va fer. Si realment pretenia ser alguna cosa més que això, que no ho dubto gaire, doncs no puc dir altre cosa que fracassa en l’intent.
Per posar un referent força clar, crec que es podria descriure The Bank Job com un Lock & Stock de segona categoria, tant per l’estil com per la temàtica i l’estructura. No obstant, així com el film de Guy Ritchie destaca per la seva originalitat, ritme frenètic, treball de l’argument i bona qualitat narrativa, la que ens ocupa no aconsegueix igualar pràcticament cap d’aquests aspectes i es queda en un segon nivell. És cert que la peli va de més a menys, però li costa molt agafar el ritme i en ocasions ens explica les coses de forma desordenada i precipitada, sobretot durant els primers minuts.
El cert és que el plantejament té força bona pinta, però tot el tram anterior a què comenci l’acció de veritat és una mica confús i et posa massa informació al cap provinent de les diferents trames que intervenen. Quan la peli es decideix a anar al que tots esperem, el “bank job” en si, la situació millora i el grau d’entreteniment puja fins a situar-se a un nivell suficient com per seguir l’acció fins al final amb la voluntat de saber què passarà. Això sí, repeteixo que no és per tirar coets i que de seguida un s’adona que no se li pot demanar gaire més del que ofereix. Hi ha detalls i girs argumentals que s’aguanten amb pinces, diàlegs un pèl cutres, actuacions més aviat discretes i una direcció que ni fu ni fa.
Tenir un nom com Jason Statham com a cap de cartell va ser un dels motius pels quals vaig decidir veure-la, ja que crec que és un dels actors que millor encaixa en pelis d’aquest tipus (a Lock & Stock, sense anar més lluny, n’hi ha un bon exemple), però s’ha de dir que no és precisament la seva millor actuació. I encara menys ho és la de l’actriu protagonista, aquesta tal Saffron Burrows, fluixeta fluixeta. Pel que fa a la resta, doncs van d’acord amb el nivell de la peli, acceptables i poc més. També haig de dir que en general he trobat a faltar carisma entre els personatges, un aspecte necessari en una peli com aquesta.
Una de les coses a retreure a The Bank Job és que es ven com una peli basada en fets reals, però fa un tractament de la història que en cap cas ho fa pensar per part de l’espectador, ja que tot sembla molt fictici i molt poc documentat. Després he llegit per internet que la peli parteix dels fets reals que van passar, però que després s’inventa bona part de la història; la veritat és que es nota bastant.
Resumint, The Bank Job és una peli que compleix si no li demanes res més que distreure’t una mica durant quasi una hora i tres quarts, però queda lluny de ser un film que es quedi a la memòria un cop vist. Tot i que fa passar una bona estona, l’endemà ja s’ha oblidat per complet. Encara no s’ha estrenat aquí ni hi ha previsions de que ho faci, però si algun dia aterra a les sales, no sé jo si mereix pagar l’entrada.
Director: Nick Broomfield
Intèrprets: Elliot Ruiz, Andrew McLaren, Oliver Bytrus, Duraid A. Ghaieb, Matthew Knoll, Yasmine Hanani, Thomas Hennessy.
Gènere: Bèl·lic, drama. Gran Bretanya, 2007. 90 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
El 19 de novembre de 2005, els insurgents iraquians van causar importants baixes al cos de marines de l’exèrcit d’Estats Units després de fer esclatar una bomba a la perillosa ciutat de Hadiza. La furiosa resposta dels nordamericans no es va fer esperar i el registre de les cases properes al lloc de l’explosió es va saldar amb 24 morts iraquianes, moltes d’elles dones i nens. Arrel d’aquest fet, l’exèrcit d’Estats Units va obrir una investigació sobre l’actuació dels seus soldats amb l’objectiu de netejar el nom del cos de marines i castigar els comportaments immorals, però al cap i a la fi només complien ordres…Fa pocs mesos, el britànic Nick Broomfield va aixecar la Concha de Plata del Festival de San Sebastià com a millor director gràcies a aquesta pel·lícula. I realment la direcció és probablement l’aspecte més destacable d’aquest nou producte amb la guerra d’Iraq com a fil conductor, que narra els fets amb una valentia i una veracitat admirables. Té un estil que recorda força al de Redacted de Brian de Palma, (si l’has vist, és impossible que no et vingui a la ment més d’una vegada), però en aquest cas fuig del format de fals documental i es decanta únicament cap a la ficció, això sí, amb tals nivells de realisme que quasi arriben a la visió de documental.
A diferència de la peli de De Palma, La Batalla de Hadiza es caracteritza per la seva perspectiva múltiple dels fets. D’una banda, acompanyem els soldats americans, de l’altra, els insurgents iraquians, i de l’altra, els ciutadans de la localitat de Hadiza. Així doncs, la peli aconsegueix fugir del punt de vista únic que acostumem a trobar en aquests casos i ens posa en la situació de totes les parts que tindran protagonisme a la història. A nivell narratiu, això suposa molta més riquesa i també més capacitat de l’espectador per jutjar per si mateix a cada part i treure les seves conclusions. En aquest mateix sentit, cal destacar que a nivell polític i/o ideològic, es tracta d’un film molt menys impositiu del que es podria esperar i això s’agraeix.
No hi ha dubte que el director no és precisament un amic de Bush i que el missatge que transmet la peli és el de la absurditat i la inutilitat d’aquesta guerra, però aconsegueix no transmetre’l de forma alliçonadora sinó que deixa que tu mateix te’n vagis donant compte. L’immens realisme de les escenes dramàtiques i una constant camera a l’espatlla que et fa sentir al mig de tot el que passa són dues eines que et posen al lloc dels diferents protagonistes i quasi et fan sentir a la pròpia pell les tragèdies per les que passen. És ficció, però al acabar de veure la peli, un té pocs dubtes de que, lamentablement, les coses realment funcionen així en aquesta guerra.
A La Batalla de Hadiza no et defineixen el bàndol dels bons ni el bàndol dels dolents, i realment és difícil definir-lo un cop vist el que hem vist, però sí que evidencia que les veritables víctimes només en són unes, precisament les que no tenen res a veure amb tot plegat, les que simplement volen viure les seves vides de la forma més tranquila possible. Amb tot, és inevitable que ressorgeixi un cop més l’eterna polèmica que envolta aquesta guerra des del seu inici i que encara continua: tots maten i tots són matats, per tant de qui és la culpa? Doncs del qui va començar tot això, i a aquestes altures suposo que tothom ja tindrà la seva opinió més que formada.
Deixant la política apart, La Batalla de Hadiza està dotada d’escenes realment molt dures, quasi diria que esgarrifoses donat l’altíssima versemblança que desprenen. Com a espectador, és d’aquelles pelis que es miren sense ganes de dir ni una paraula i de contemplar amb certa impotència els horrors que es deriven d’una guerra com aquesta. Les grans actuacions dels actors, la posada en escena, que en ocasions quasi és més pròpia d’un reporter de guerra que d’una peli de ficció, i la tensió constant fan que l’escassa hora i mitja de durada passi quasi sense adonar-se’n.
No negaré que és una peli que a aquestes altures podríem titllar de “ja vista”, però aquesta triple visió dels fets que ens ofereix li dóna personalitat pròpia i la fa molt recomanable pels interessats en aquesta temàtica. No és cap panfleto, simplement posa en evidència una realitat que existeix més enllà d’una pantalla de cine.
Ens acostem a un nou final de temporada i no té pinta que baixi gens el nivell respecte els tres finals que hem vist fins ara. De totes formes, ara mateix hi ha tants fronts oberts i tantes incògnites, a més en dues línies temporals diferents (“present” i flash-forward), que jo crec que tot plegat pot superar el que hem vist fins ara. Haurem d’esperar dues setmanes, però no tinc cap dubte que serà un doble capítol final extraordinari. La sèrie pot haver tingut els seus alts i baixos, però al cap i a la fi sempre ha aconseguit deixar-nos amb la boca oberta, per tant no crec que aquest cop sigui menys.
Pel que fa al capítol 12, haig de dir que quasi no vaig parpellejar en els 41 minuts de durada. Tensió de principi a fi. Amb un dels flash-forwards més reveladors que hem vist fins ara i amb la cada cop més clara sensació que per fi la sèrie ens comença a explicar moltes de les coses que volem saber, crec que l’antesala al final de la temporada no ha pogut ser millor. Això sí, que ningú oblidi que queden dues temporades més, per tant no tinc cap dubte que s’obriran nous fronts i que ens tornaran a deixar amb unes ganes immenses de saber més.
Director: Ha Yu
Intèrprets: In-Sung Zo, Min Nam-Koong, Bo-Young Lee, Ku Jin, Yoon Jae-Moon, Ho-Jin Chun.
Gènere: Màfia, thriller, drama. Corea del Sud, 2006. 140 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Byung-du té només 29 anys però ja és tot un veterà dins de la banda mafiosa a la qual pertany, fins i tot lidera un petit grup a part de joves aprenents. Els diners que guanya gràcies als seus negocis no són molts i n’ha de destinar bona part a mantenir la seva família, sobretot a la seva mare, que té una malaltia terminal, per això un dia decideix parlar amb el cap de la banda i demanar-li més influència dins de la organització. Finalment, el cap decideix posar-lo com a responsable d’un casino que obriran al cap de poc, però els problemes no triguen en sorgir. A més, la inesperada visita d’un antic amic seu per demanar-li consell per rodar una peli sobre gàngsters tampoc li facilitarà les coses.Sabent que acostuma a agradar-me aquest tipus de cine, vaig rebre fa un temps una recomanació per veure aquesta peli i el cert és que m’esperava una mica més. Ens trobem davant un argument força habitual dins del gènere mafiós asiàtic, en aquest cas situat a Seúl, a Corea del Sud, en què els conflictes giren a l’entorn de dos nuclis diferents. Com no pot ser d’una altra forma, un és la rivalitat entre dues bandes que lluiten per defensar i ampliar els seus territoris, però l’altre, i no menys important, és el valor de la jerarquia dins d’una pròpia banda. Així doncs, l’objectiu no només és derrotar el rival, sinó no perdre la dignitat dins del propi grup i anar guanyant influència, cosa que pot portar a enveges i traïcions.
En aquest sentit, A Dirty Carnival il·lustra a la perfecció la mescla entre aquests dos punts de conflicte, sempre centrats en la figura del protagonista i la seva evolució dins del grup al qual pertany. Aquest és segurament l’aspecte que més m’ha agradat de la peli, aquesta constant evolució del protagonista i aquesta contínua necessitat d’anar afrontant les conseqüències de tot el que fa. La peli ens mostra el despiadat món de les màfies i la quantitat de diners que mou, i com el fet de formar-ne part fa que la vida d’un hi quedi completament lligada, encara que no es vulgui. La incompatibilitat entre aquest tipus de vida i el voler portar una vida personal normal també és un dels altres punts forts que ens transmet.
De totes formes, és aquí, en aquest intent de ficar-se una mica més profundament al costat més personal i íntim del protagonista, on la peli comet gran part dels seus errors. El primer d’ells és que el metratge s’extén fins a les 2h 20min i no precisament de forma inadvertida per a l’espectador; el segon és la irregularitat en el ritme de l’acció; el tercer és que, al final, deixa caps sense lligar i et quedes amb la sensació si algunes de les trames secundàries realment feien falta. És per això que A Dirty Carnival és una peli que es disfruta de forma intermitent, bàsicament quan el centre d’atenció és l’apartat mafiós en si. La peli té molt bones escenes d’acció i moments de gran intensitat i tensió, fins i tot algunes imatges força dures, i és allà on es nota que tant el director com els protagonistes es troben més a gust.
Pel que fa a l’argument, té detalls força bons i algun que altre gir força sobtat, però la originalitat tampoc seria la seva gran virtut. S’ha de destacar l’intent de crear aquesta doble realitat incloent un personatge que és director de cine i que roda una peli sobre el que veiem a la peli, cosa que no deixa de tenir el seu interès i que fins i tot et fa pensar si podria passar realment, tenint en compte el país d’on és la peli, i si les conseqüències podrien ser les mateixes. Qui sap, segurament el director haurà aprofitat per introduir un alter ego seu a la peli i ensenyar-nos, en certa mesura, com ha estat per ell rodar aquesta peli.
Pel que fa a les actuacions, s’ha de destacar el carisma del protagonista i la força que dóna al personatge, d’aquells que no t’agradaria trobar-te pel carrer i molt menys fer-lo enfadar amb tu. La resta del repartiment està correcte, però arriba un moment en què tots els caps mafiosos de Corea, Japó i aquests països els veig tots amb la mateixa cara (serà perquè en general els veiem a tots més o menys amb la mateixa cara). Pel que fa al final, doncs la veritat és que, tot i que pot semblar coherent amb el que ha passat durant la peli, costa una mica de creure i et deixa una mica descolocat.
En resum, A Dirty Carnival és una peli massa intermitent, que t’ofereix bones coses, però combinades amb d’altres que fan que no t’enganxi el suficient com per no deixar-te aixecar uns quants cops per fer altres coses mentre l’estàs veient. No és una mala peli, però n’he vist de bastant millors del gènere mafiós asiàtic, com per exemple A Bittersweet Life, també coreana i molt més treballada en tots els aspectes.
Ens anem acostant a la recta final d’aquesta espectacular temporada i la veritat és que l’expectació no pot ser més alta. Algú no es va quedar flipat amb la última frase del capítol? Algú no es mor de ganes de saber ja què passa? Un cop més han aconseguit deixar-nos a tots igual que sempre, esperant amb impaciència el pròxim divendres… Fins llavors, us convido a que exposeu les vostres teories sobre el que pot passar, sobretot en relació al que veiem a la foto, està clar, jeje.
Ens diran frikis, malalts o lo que vulguin, però aquesta sèrie segueix sent completament incomparable a qualsevol altra que haguem vist mai.
Creadors: Glenn Kessler, Todd A. Kessler, Daniel Zelman
Intèrprets: Glenn Close, Rose Byrne, Zeljko Ivanek, Ted Donovan, Ted Danson, Noah Bean, Anastasia Griffith.
Gènere: Drama, intriga, thriller. USA, 2007. 40-45 min. per capítol.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Ellen Parsons surt de l’ascensor d’un edifici de pisos de Nova York completament aturdida, aterroritzada i plena de sang. Sis mesos abans, el sector judicial de la ciutat americana viu un dels casos més importants que es recorden últimament, en el que la advocada més dura i despiadada del moment, Patty Hewes, s’enfronta al multimilionari Arthur Frobisher. Hewes acusa Frobisher d’haver arruïnat completament a un miler d’empleats seus enganyant-los en l’inversió d’unes accions, però aconseguir les proves i testimonis no és gens fàcil. És per això que Hewes decideix contractar a una brillant i disputadíssima jove que acaba de graduar-se, Ellen Parsons.Daños y Perjuicios ha estat una de les sèries més aclamades, tant per la crítica com pels espectadors, de l’actual temporada a Estats Units i fa un mes es va estrenar a Canal +, on la van presentar com una de les produccions televisives més completes i de més qualitat que s’havien fet últimament. Encara no he completat la primera temporada, però, pel que porto vist, la meva opinió es va acostant mica en mica a aquesta afirmació. Sòbria, elegant i cuidada de forma escrupulosa, Daños y Perjuicios conforma un producte d’un nivell altíssim, tant a nivell tècnic com narratiu. Tot i que soni descaradament a tòpic, és un sèrie que es podria resumir amb la frase “no et creguis tot el que veus ni tot el que sents”.
Tot i que l’aparença durant els primers minuts en què la vas descobrint, no es tracta de la típica sèrie d’advocats en què es passen tota l’estona asseguts acusant-se i replicant-se, ni molt menys. L’argument va sempre un pas més enllà del que t’esperaves i aconsegueix sorprendre’t una i altra vegada, encara que intentes proposar-te que ja no ho farà més. Els finals de capítol són especialment brillants en aquest sentit, ja que no pots despistar-te fins que hagis vist l’últim pla de tots. Es podria dir que és una sèrie que es sap superior a l’espectador, però que no per això el tracta de tonto ni el fa plantejar-se la credibilitat del que veu, al contrari, aconsegueix atrapar-lo i fer-lo partícep de tot el que passa. Això sí, mai et pots creure més llest que la sèrie, perquè sempre acabes perdent.
En aquest sentit, la sèrie és un reflex perfecte de la personalitat de la seva protagonista, Patty Hewes, protagonitzada per una extraordinària Glenn Close. De seguida comproves que no et pots fiar de cap petit indici de simpatia o camaraderia per part d’ella, perquè després t’adones que les seves intencions no tenien res a veure amb el que semblava. Patty Hewes només té un objectiu: guanyar el cas, tingui el cost que tingui. I no té escrúpols en jugar amb la vida personal, i fins i tot posar-la en perill, dels que la rodegen per tal d’aconseguir-ho. Glenn Close dóna una imponent presència al personatge i sap expressar a la perfecció el posat imperturbable i fins i tot cruel que anem descobrint mica en mica. No és gens estrany, doncs, que fa uns mesos recollís el Globus d’Or com a millor actriu en una sèrie drama.
Pel que fa a la resta del repartiment, tot i veure’s clarament eclipsats per Close, s’ha de destacar l’alta qualitat de totes les actuacions. L’únic que li podria retreure és que potser als personatges “dolents” se’ls nota massa que ho són i que potser una mica més d’ambigüetat alhora de caracteritzar-los no hagués estat malament, almenys aquesta és l’impressió que vaig tenir al coneixe’ls. Això sí, vist com va la sèrie, potser m’haig de menjar aquestes paraules d’aquí alguns capítols. Qui sap. Precisament, un altre dels mèrits de Daños y Perjuicios és que, en acabar un capítol, no tens la més remota idea del que et trobaràs al següent, i això afegeix un plus a l’interès que ja de per si genera la sèrie.
L’estructura de Daños y Perjuicios és la d’un cas per temporada, per tant l’argument es centra en anar seguint l’evolució d’aquest. Això sí, s’ha de destacar que hi ha dos línies temporals: una que segueix el cas en si i una altra que ens situa sis mesos després. Aquesta segona línia, que se’ns va presentant en forma de flashos i revelant-nos petits nous detalls en cada episodi, encara afegeix més intriga a la primera, ja que fa qüestionar-se les causes que han portat als fets que veiem. El muntatge per anar combinant les dues línes temporals, tot i que la proporció en un capítol seria de 90%-10%, també està molt treballat i contribueix a combinar elements d’una i altra.
En resum, una sèrie que val molt molt la pena, que enganxa, que no fa quasi cap concessió a l’espectador i que no deixa de sorprendre capítol rera capítol. Seria agosarat que és apta per a qualsevol, alguns la poden trobar massa sèria o complicada, però per mi és de les millors que he vist últimament.
Director: Xiaogang Feng
Intèrprets: Zhang Hanyu, Wenkang Yuan, Chao Deng, Heng Fu, Jun Hu, Fan Liao, Quan Ren .
Gènere: Bèl·lic, drama. Xina, 2007. 120 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
A finals dels anys 40, Xina viu una sagnant Guerra Civil entre comunistes i nacionalistes. En un atac a una de les ciutats, el batalló del capità Gu Zidi pateix un bon número de baixes, però sobreviu i es fa amb el control de la situació. No obstant, el capità es deixa portar per la ràbia i desobeeix el codi de conducta militar del seu exèrcit. Aquest fet fa que el batalló sigui castigat a lluitar a primera línia de foc en un dels fronts més perillosos d’aquell moment. La seva missió és defensar una estratègica mina de carbó i no poden retirar-se fins que no en rebin l’ordre corresponent.La segona proposta que recullo del BAFF 2008 no té absolutament res a veure amb la primera. En aquest cas, ens trobem davant d’una superproducció conjunta de Xina i Hong Kong que recrea una de les èpoques més dures de la història contemporània del gran país asiàtic: la Guerra Civil, que va durar més de 20 anys. Es tracta d’una peli eminenment bèl·lica i amb accentuat dramatisme de principi a fi. Assembly és un producte que perfectament hagués pogut filmar qualsevol director de Hollywood, en realitat és inevitable que vinguin a la ment pelis com Salvar al Soldado Ryan de Spielberg i les recents Banderas de Nuestros Padres i Cartas desde Iwo Jima de Clint Eastwood. Sobretot aquesta última n’és el referent més clar, ja que es posa de manifest aquest particular punt de vista dels asiàtics quan són ells els protagonistes d’aquest tipus de cine.
La peli es pot dividir en dues parts molt (potser massa) diferenciades. La primera hora i quart és de caràcter quasi exclusivament bèl·lic i realment espectacular. En pocs moments abandonem el camp de batalla, pel que els més fans del gènere tenen material per disfrutar i molt. Amb una camera extremadament dinàmica, a vegades un pèl massa tremolosa i tot, i un majoritari punt de vista des de la visió dels soldats, Assembly et fa sentir com si estiguessis al mig del foc creuat. Uns magnífics efectes de so i una fotografia quasi monocromàtica (molt semblant a Cartas desde Iwo Jima) encara accentuen més l’espectacularitat visual del conjunt.
Un cop acaba la part bèl·lica, la peli s’endinsa en una fase totalment diferent en els seus últims 40-45 minuts. La excessiva diferència entre aquestes dues parts és el principal problema d’Assembly, ja que s’acaba convertint en una peli massa desequilibrada i irregular. La història dramàtica conductora d’aquest segon tram no té cap manca d’interès, ja que es converteix en una búsqueda desesperada per part del protagonista i presenta altes dosis de dramatisme, però el problema està en l’accentuadíssim canvi que suposa respecte el que havíem vist a la primera meitat de peli. De forma inevitable, l’espectador espera algun moment en què el ritme repuntarà una mica i tornarem a veure una mica d’acció, però aquest no acaba d’arribar i al final t’acabes com “conformant” amb el que hi ha. D’altra banda, hi ha aspectes argumentals que es deixen una mica a l’aire o que no es treballen suficient.
Així doncs, si la primera part hagués obtingut una puntuació de 8 alt, aquesta brusca davallada que fa la peli la deixa en el 7 que li he acabat posant. Una mica més d’equilibri hagués convertit aquesta bona pel·lícula bèl·lica en una gran pel·lícula bèl·lica, però de totes formes crec que Assembly val la pena per als amants del gènere. Un cop finalitzat el festival, es pot aconseguir per altres vies més que conegudes a aquestes altures i en qualitat excel·lent.
Martí
M.A.Confidential 