Aquest estiu no ha brillat especialment per la qualitat de les pel·lícules estrenades i ja comencem a conèixer els títols que procuraran que la història no es repeteixi l’any que ve. Una d’elles serà El Llanero Solitario, l’adaptació cinematogràfica d’una sèrie de televisió que va fer furor a Estats Units entre els anys 40 i 50, i que va crear una autèntica icona cultural d’aquella època. L’encarregada de portar-la al cinema és la factoria Disney, en el que serà el seu projecte més ambiciós de l’any que ve amb Gore Verbinski (Piratas del Caribe, Rango) com a director. El seu format de western d’aventures és relativament familiar, però promet acció espectacular i també tocs d’humor.
tràiler
All posts tagged tràiler
Admeto que les meves expectatives cap a aquest projecte s’han moderat bastant, però ningú dubta que El Hobbit: Un Viaje Inesperado serà la gran estrena del proper Nadal. Peter Jackson ja ha anunciat que el que havia de ser un duet s’acabarà convertint en una trilogia, i sembla que això ha propiciat que creixin els dubtes al voltant de l’adaptació, sumats a la incògnita sobre l’efectivitat d’aquesta nova tècnica de rodatge a 48 fotogrames per segon. En tot cas, el record de El Señor de los Anillos és massa latent perquè s’esvaeixi tot l’interès cap a aquesta pel·lícula. D’altra banda, aquest segon tràiler, tot i que no entusiasma, sí que conté una mica més d’acció que el primer.
Torna el millor Spielberg? Tot apunta que sí. Per l’argument, per l’estètica, per la transcendència i per l’èpica que desprèn, Lincoln sembla per fi una pel·lícula feta a mida perquè el director pugui tornar a desplegar tot el seu talent i regalar-nos un altre film memorable. Naturalment, parlo de sensacions, especialment desprès d’haver vist el tràiler, però tampoc hem d’oblidar que la pel·lícula podria caure en convencionalismes de “biopic” i també excedir-se en patriotisme o solemnitat, que tots coneixem aquests ianquis quan parlen de si mateixos. La pel·lícula fa una crònica de la Guerra Civil nord-americana sota el mandat d’Abraham Lincoln (1861-1865) i posa una especial atenció al procés d’abolició de l’esclavitud, que va ser la gran fita d’aquest president.
Un altre d’aquells projectes trencadors i arriscats que poden causar sensació o caure en el més absolut fracàs, però que no deixen de generar una certa expectativa. A partir d’una premissa relativament semblant a la de Matrix, Branded és una pel·lícula de ciència ficció que dibuixa un món totalment controlat per les marques comercials i les grans corporacions. En la nostra realitat, no ens n’adonem, però en una dimensió oculta paral·lela aquestes marques són veritables monstres que ens priven de tota llibertat. El conflicte salta quan un home lluita per desemmascarar aquest control dictatorial de les corporacions, que reaccionen amb violència quan veuen amenaçada la seva posició. Una metàfora de la societat actual realment curiosa i ambiciosa.
Una altra estrena a tenir en compte de cara a aquesta tardor. Molt en compte, ja que té una pinta increïble. Killing Them Softly és la tercera pel·lícula del director neozelandès Andrew Dominik, que per qui no el conegui, va ser el responsable de la hipnòtica El Asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford, un dels millors films de 2007. En aquest cas, Dominik adapta la novel·la “Cogan’s Trade”, de George V. Higgins, que explica la història d’un investigador que ha de trobar els culpables d’un robatori en unes partides de poker controlades per l’organització mafiosa per a la qual treballa. Un plantejament atractiu, que encara guanya més punts quan fem un cop d’ull al repartiment.
Aquesta pel·lícula em té fascinat. No només pel magnetisme d’aquest tràiler de pràcticament sis minuts, sinó per saber de què coi anirà tot això. Cloud Atlas és un projecte conjunt dels germans Andy i Lana Wachowski (Matrix, V de Vendetta) i l’alemany Tom Twyker (Corre Lola Corre, El Perfume), que adapten el best seller de ciència ficció de l’auto britànic David Mitchell. Es tracta de sis històries connectades entre elles i que avancen de forma cronològica des de mitjans del segle XIX fins a un futur llunyà post-apocalíptic. Se suposa que cada història està sent explicada al protagonista de la següent, i així successivament, i que totes estan influenciades per l’anterior. Una complexitat narrativa que suposa un bon repte, però que de funcionar bé, pot ser la llet.
S’acaba la saga Batman i recomença la saga Superman. L’altre gran superheroi de DC Comics tindrà una nova oportunitat després de les males crítiques que va rebre Superman Returns, que per cert, a mi no em va semblar tan dolenta. Un cop més Christopher Nolan estarà darrere del projecte, però aquest cop com a productor i guionista, cedint-li la direcció a Zack Snyder (300, Watchmen). En tot cas, fa tota la impressió que Man of Steel buscarà seguir els mateixos passos que els de Batman Begins, endinsant-se més en els orígens del personatge i profunditzant en els motius personals que el porten a convertir-se en el que tots coneixem.
Entre tant “blockbuster” estiuenc, sempre és convenient poder fugir del cinema de masses i parlar d’una de les produccions més esperades de l’any, a càrrec d’un dels directors més particulars de la última dècada. Després de cinc anys d’espera, Paul Thomas Anderson (Magnolia, There Will Be Blood) torna a la càrrega amb The Master, una pel·lícula que ha aixecat polseguera per la seva suposada referència a la cienciologia, aquesta controvertida religió de la qual formen part figures com Tom Cruise o John Travolta. La pel·lícula explica la història d’un famós intel·lectual que decideix fundar una organització religiosa als anys 50; entre els adeptes, hi ha un vagabund que es converteix en la seva mà dreta, però que després comença a perdre la fe i a qüestionar l’organització.
Tot i que les dues últimes temporades (particularment la 6a) han fet trontollar la devoció que molts tenim per aquest tros de sèrie, l’arribada de Dexter cada tardor segueix sent un dels moments més esperats per a tots els serièfils. I més ara, quan la història es troba en un moment absolutament clau per començar a encaminar-se cap al seu desenllaç, que la cadena Showtime ja ha confirmat que serà l’any que ve, amb la 8a temporada. Sempre fa certa pena que s’acabi una sèrie de tanta qualitat com aquesta, però la vessant positiva és que els guionistes poden treballar amb perspectiva, per tant tot el que passi a partir d’ara tindrà una rellevància especial i creix la fe en que la qualitat de la sèrie remuntarà.
A vegades, la línia que separa l’obediència de la submissió és tan fina que qualsevol se’n pot aprofitar. I és precisament això el que va passar fa uns anys en un McDonalds de Kentucky, als Estats Units, on una treballadora de 18 anys va viure un calvari per culpa de l’excessiva prudència i ingenuïtat per part de la seva encarregada. Una trucada d’un home que deia ser policia informava que la noia havia estat acusada de robatori, i donava a l’encarregada una sèrie d’ordres que aquesta, preocupada pel seu càrrec i possibles represàlies, va obeir cegament, entre elles tancar-la en un magatzem i despullar-la. En aquests casos reals es basa Compliance, una producció independent que va sacsejar la passada edició del Festival de Sundance degut a la duresa de la seva història.
















