Els noms de Nicolas Winding Refn i Ryan Gosling quedaran per sempre lligats a una de les pel·lícules més excepcionals dels últims anys, Drive, per tant el fet que tornin a treballar junts no pot convertir-se en altra cosa que una de les grans atraccions d’aquest 2013. I encara més quan el tràiler de Only God Forgives evidencia que l’estil d’aquesta nova producció serà quasi idèntic al de Drive. Això també pot jugar en contra, ja que la percepció d’una espècie de Drive 2 propiciarà masses comparacions amb la primera quan en realitat són dos films que no tenen res a veure, però no podem fer res més que esperar-la impacientment. La pel·lícula es centra en la història d’un mafiós britànic que s’amaga a Bangkok i busca venjança contra un policia tailandès. I pel que es veu al póster, la cara de Gosling no en sortirà ben parada.
tràiler
All posts tagged tràiler
Tot el que fa Danny Boyle és motiu d’atenció. Pot funcionar més (Trainspotting, 28 Días Después, Slumdog Millionaire) o menys (La Playa, 127 Horas) però el director anglès imprimeix un estil molt personal a tot el que fa, i veient el que ens té preparat per aquest any, queda clar que aquesta tendència es mantindrà. La seva nova proposta és Trance, una thriller psicològic amb tocs de cinema negre que gira al voltant de la hipnosi, tant la de la trama com la que ens vol fer a nosaltres. La història gira al voltant d’un home que treballa en una casa de subhastes i planeja un robatori des de dins, però un cop al cap el fa oblidar on guarda el quadre que es volen emportar. Per aconseguir fer-lo recordar, el sotmeten a sessions d’hipnosi que trauran a la llum molts més secrets dels que esperaven.
Aquest tipus de projectes fan molta por, no ho negarem, i més si impliquen una de les millors icones cinematogràfiques de la història (almenys per a mi) com és el Dr. Hannibal Lecter, però s’ha de dir que el tràiler no fa mala pinta i que caldrà donar-li una oportunitat. Qualsevol comparació amb Anthony Hopkins i Jodie Foster serà completament odiosa, així que el millor serà jutjar-la per ella mateixa. Hannibal, el projecte estrella de la NBC per aquest any, narra els fets anteriors als que recollia la pel·lícula El Dragón Rojo, i explica com es coneixen el Dr. Lecter i l’agent de l’FBI Will Graham, centrant-se en els primers assassinats en sèrie del psicòpata més carismàtic de la història.
L’ambient postapocalíptic segueix sent un dels escenaris preferits de la ciència ficció actual. Així ho podem comprovar en una de les grans superproduccions d’aquest gènere que arribarà d’aquí poc a les nostres pantalles. Oblivion planteja un planeta Terra destruït, l’any 2045, després que l’arribada d’un misteriós cub blanc gegant amb una nova raça d’alienígenes provoqués una batalla a nivell mundial. Els humans supervivents, a qui els han esborrat la memòria la seva vida anterior i viuen en una espècie de torres, es dediquen a controlar que no hi hagi res d’estrany a la superfície del planeta, però una inesperada arribada trastoca la seva tasca. El plantejament té certa complexitat, però promet, si més no, força interès.
La seva carrera cinematogràfica no és infal·lible, però qualsevol cosa que facin Joel Coen i Ethan Coen és motiu d’atenció. Després de quatre anys seguits estrenant pel·lícula (No Es País Para Viejos, Quemar Después de Leer, Un Tipo Serio, Valor de Ley), ara n’hem hagut d’esperar un parell fins que arribi la seva nova creació, que, com sol passar, no té res a veure amb el seu últim film. Inside Llewyn Davis explica les desventures d’un cantautor de música folk que recorre a la Nova York dels anys 60, i està lleugerament basat en les memòries del cantant Dave Van Ronk. Un drama farcit de música i amb la faceta més seriosa dels Coen, però amb l’inconfusible segell dels germans més genials del cine actual.
L’any 2013 segueix prenent bona forma a mida que anem descobrint algunes de les pel·lícules que arribaran a la nostra cartellera. Una de les que millor pinta té en l’apartat de drama independent és The Place Beyond the Pines, de la qual ja s’està parlant força a tot arreu. El film presenta la història d’un home que descobreix que ha estat pare i que la situació de la seva dona i el seu fill és força precària. Per a solucionar-ho, decideix cometre un atracament, però com era d’esperar, les coses no surten com havia previst. La pel·lícula està escrita i dirigida per Derek Cianfrance (Blue Valentine) i desprèn un cert aire a Drive, no només per la història, sinó també pel seu protagonista.
Com sempre passa, s’acaba l’any i ja es comença a parlar d’Oscars. Aquesta estúpida premissa que les estrenes destinades a competir han d’arribar l’últim trimestre, i que provoca que moltes d’elles no ens arribin fins gener o febrer de l’any següent, no canvia. Una de les que ha entrat amb més força és El Lado Bueno de las Cosas, originalment titulada com a Silver Linings Playbook (la traducció sembla completament patillera, però és força literal), una comèdia romàntica dramàtica que vindria a ocupar el lloc de Los Descendientes l’any passat. Està dirigida per David O. Russell (The Fighter) i explica la història d’un professor d’institut que intenta recuperar la seva vida després d’una profunda depressió, i que es trobarà entre l’objectiu de guanyar-se de nou l’afecte de la seva dona i l’aparició de la filla dels seus veïns, que li trastoca els plans.
Per fi arriba el tràiler d’una d’aquelles pel·lícules que semblen maleïdes. Després de de començar el rodatge sense tenir ben definit el guió, dels diversos canvis que el director Marc Forster (Cometas en el Cielo, Quantum of Solace) hi va introduir, les cabrejades de Brad Pitt i altres contratemps en el camí, el projecte ha aconseguit estabilitzar-se i arribarà a les pantalles, encara que mig any més tard del previst. Guerra Mundial Z és l’adaptació de la novel·la homònima de Max Brooks, que explica la lluita de la humanitat contra una enorme invasió de morts vivents des del punt de vista d’un treballador de les Nacions Unides. Pel que diuen els seus lectors, el film poc tindrà a veure amb la novel·la, però tot apunta que serà un dels grans “blockbusters” del proper estiu.
L’actual mania d’allargar i allargar sagues fa que molts ens trobem amb sentiments oposats. Què se suposa que hem de dir davant la possibilitat de tornar a veure Bruce Willis com a John McClane? Els més puristes poden dir que no fàcilment, que es segueix desvirtuant la saga, i segurament tenen raó, però la veritat és que és difícil no admetre que fa certa il·lusió. La Jungla: Un Buen Día para Morir és la cinquena entrega del que va ser una trilogia d’acció brillant, amb una quarta part poc més que correcta. En aquest cas, l’acció es concentra a Rússia, on McClane es trobarà amb el seu fill bàsicament per… en fi, ja ho podem imaginar, només cal veure el tràiler. El director és John Moore (Tras la Línea Enemiga, La Profecía).
Arriba una de les produccions més peculiars i interessants que s’estrenaran durant els pròxims mesos, centrada en un dels directors més brillants de tota la història del cinema. Hitchcock relata una etapa molt concreta de la vida del cineasta, concretament durant la gestació i el rodatge de Psicosis, l’any 1959, marcada per la peculiar història d’amor entre Alfred Hitchcock i la seva dona, Alma Reville. L’aparició de la protagonista de la pel·lícula, Janet Leigh, també hi té un pes especial. El film està dirigit per un director pràcticament desconegut, el londinenc Sacha Gervasi, que farà el seu debut en el cinema de ficció després de realitzar el brillant documental Anvil: El Sueño de una Banda de Rock (2008).
















