Els qui vam tenir la sort de fer coincidir la nostra infància i/o adolescència amb la dècada dels 90 sempre viurem amb una irremeiable nostàlgia de la tecnologia que ens envoltava en aquell moment. No és estrany, doncs, que contínuament apareguin productes actuals convertits a l’aspecte que haurien tingut vint anys enrere. I ens encanten. En aquest cas, la gent de College Humor han convertit algunes de les sèries més famoses dels últims anys en videojocs de rol de 16-bits, aquells que ens feien passar hores i hores davant el televisor (dels de tub, evidentment), mig hipnotitzats per aquells petits personatges movent-se bruscament i per una musiqueta electrònica que se’t ficava al cervell.
sèrie
All posts tagged sèrie
Aquest tipus de projectes fan molta por, no ho negarem, i més si impliquen una de les millors icones cinematogràfiques de la història (almenys per a mi) com és el Dr. Hannibal Lecter, però s’ha de dir que el tràiler no fa mala pinta i que caldrà donar-li una oportunitat. Qualsevol comparació amb Anthony Hopkins i Jodie Foster serà completament odiosa, així que el millor serà jutjar-la per ella mateixa. Hannibal, el projecte estrella de la NBC per aquest any, narra els fets anteriors als que recollia la pel·lícula El Dragón Rojo, i explica com es coneixen el Dr. Lecter i l’agent de l’FBI Will Graham, centrant-se en els primers assassinats en sèrie del psicòpata més carismàtic de la història.
Game of Thrones
Creadors: David Benioff, D. B. Weiss
Intèrprets: Peter Dinklage, Emilia Clarke, Lena Headey, Jack Gleeson, Kit Harington, Michelle Fairley, Sophie Turner, Nikolaj Coster-Waldau.
Gènere: Aventures, fantàstic. USA, 2011. 10 capítols de 55-60 min.
[SPOILERS 1a temporada!] Després de la mort de Robert Baratheon i Ned Stark, el jove Joffrey Baratheon s’asseu al tro de ferro i s’autoproclama rei de Ponent. Davant aquest gest, Renly i Stannis Baratheon es preparen per combatre Desembarco del Rey i reclamar una corona que consideren seva, mentre que Robb Stark també cavalca cap al sud per venjar la mort del seu pare. D’altra banda, Daenerys, ja amb els seus dracs, segueix amb el seu objectiu de formar un exèrcit per recuperar el seu tro, mentre que més enllà del mur creix la tensió entre la Guardia del Nord i els salvatges.Després d’una 1a temporada amb un resultat més que notable donada la dificultat i ambició d’una adaptació com aquesta, Juego de Tronos encarava el seu segon any amb reptes afegits i un nivell creixent de complexitat. Més personatges, més fronts oberts, més desdoblaments de trames i, en general, una major dimensió de la història. I és aquí on els lectors de les novel·les hem vist complerts, en certa manera, els nostres temors cap a la sèrie. Des del principi, era conscient que l’adaptació comportaria canvis i que era impossible plasmar els centenars de pàgines de cada llibre, però la temporada no només ha grinyolat en aquest sentit, també com a producte televisiu en si. La qüestió no és que s’inventin escenes, diàlegs o fins i tot passatges sencers del llibre, la qüestió és que el producte ha perdut força i ha accentuat les seves mancances.
Crematorio
Director: Jorge Sánchez-Cabezudo
Intèrprets: José Sancho, Alicia Borrachero, Juana Acosta, Pau Durà, Manuel Morón, Vicente Romero, Vlad Ivanov, Montserrat Carulla.
Gènere: Drama, policíac. Espanya, 2011. 8 capítols de 50-55 min.
Rubén Bertomeu és un constructor que s’ha fet d’or gràcies a l’explotació agrícola i immobiliària a la localitat valenciana de Misent. Gràcies a les seves influències amb la classe política i els seus tractes amb organitzacions il·legals, Bertomeu pot fer i desfer al seu gust, i és a punt d’engegar el seu projecte més ambiciós, el complex turístic Costa Azul. No obstant, l’intent de traïció d’un dels seus homes i altres contratemps familiars comencen a complicar-li la vida.Sovint he estat acusat (i probablement amb raó) de defugir sistemàticament qualsevol sèrie espanyola, però no ens enganyem, no és gens habitual trobar una producció televisiva de qualitat parida en aquest país. I no és un tema de prejudicis, per molt que alguns vulguin veure-ho així, sinó que és una fama guanyada a pols. Només cal veure, per exemple, el nivell que està adquirint la BBC per adonar-se que estem a anys lluny. És per això que fa una il·lusió especial poder parlar d’una sèrie com Crematorio, la qual demostra que no tot està perdut, i que quan es prenen els referents adequats i es treballa seriosament, el resultat no té res a envejar a cap producció estrangera. Vuit capítols carregats d’intensitat, talent narratiu i elegància que enganxen l’espectador gràcies a l’atractiu dels personatges i la credibilitat de les històries. No sé si ho firmaria la HBO, però les diferències es veuen notablement reduïdes.
Boss
Creador: Farhad Safinia
Intèrprets: Kelsey Grammer, Connie Nielsen, Hannah Ware, Jeff Hephner, Kathleen Robertson, Martin Donovan.
Gènere: Drama, thriller. USA, 2011. 8 capítols de 50-60 min.
La vida de Tom Kane, alcalde de Chicago, canvia completament quan li diagnostiquen Demència de Lewis, una malaltia neurodegenerativa que farà que vagi perdent facultats de forma progressiva ens els següents mesos, amb entre tres i cinc anys d’esperança de vida per davant. Kane és un alcalde força popular de cara a la població, però no dubta en recórrer a la coacció, el frau, la manipulació i altres males arts en la seva forma de dirigir la ciutat. Tampoc la seva vida familiar és la més desitjable. Amb unes eleccions primàries per optar a governador d’Illinois per davant, Kane haurà de mostrar-se sòlid i fingir que no li passa res.Sense previ avís ni pronòstic, degut al seu escàs currículum en la matèria, la cadena nord-americana de pagament Starz s’ha tret de la màniga una de les sèries de televisió més sòlides i brillants de 2011. Boss tan sols necessita vuit capítols per entrar amb contundència i directe a les primeres posicions del menú “serièfil” imprescindible del moment, fent gala d’una altíssima qualitat i presentant un d’aquells personatges destinats a fer-se un lloc entre els grans “dolents” de la televisió contemporània. Només vuit capítols perquè Kelsey Grammer es desprengui per complet de Frasier Crane, aquest personatge que semblava destinat a acompanyar-lo tota la vida, i passi a formar part de l’imaginari col·lectiu com el despiadat Tom Kane. Amb una intensitat constant, uns personatges perfectament construïts i una immensa capacitat d’atrapar l’espectador, així com una arriscada direcció, Boss ha aterrat de forma immillorable.
Homeland
Creadors: Gideon Raff, Alex Gansa, Michael Cuesta
Intèrprets: Damian Lewis, Claire Danes, Morena Baccarin, Mandy Patinkin, David Harewood, Morgan Saylor, Jackson Pace.
Gènere: Thriller, drama. USA, 2011. 12 capítols de 50-55 min.
Després de passar 8 anys desaparegut i quan la seva família ja el donava per mort, el sargent del cos de marines Nicholas Brody és rescatat a Iraq i retornat a Estats Units. Tot i la bona notícia, Carrie Mathison, una agent de la CIA, sospita que Brody ha estat reconvertit per una cèl·lula terrorista islàmica i alliberat per poder preparar des de dins un atemptat als Estats Units. La CIA descarta aquesta opció, però l’obstinació de Carrie la porta a investigar Brody pel seu compte. Mentrestant, Brody intenta recuperar la normalitat en la seva vida familiar, una tasca gens fàcil.Iraq, CIA, lluita contra el terrorisme, seguretat nacional… com pot ser que una sèrie amb uns ingredients tan sobreexplotats per part del cinema i la televisió nord-americanes durant l’última dècada es converteixi en una de les millors produccions televisives de l’any? Doncs fent les coses bé, així de simple. Homeland parteix amb tots els números de caure en la reiteració i el convencionalisme, però la seva gran intel·ligència a l’hora de jugar les seves cartes i moure els fils de l’argument la converteixen en un esquer quasi inevitable per tot espectador que comenci a veure-la. Coincidint amb una fluixa temporada de Dexter, la cadena Showtime s’ha tret de la màniga una de les grans sensacions del moment, un thriller sòlid i equilibrat, que sap mesurar molt bé els seus cops d’efecte i dosificar la informació que dóna o deixa de donar a mida que la temporada va avançant. Una de les principals sorpreses d’aquest any.
The Hour
Creador: Abi Morgan
Intèrprets: Ben Whishaw, Dominic West, Romola Garai, Anton Lesser, Julian Rhind-Tutt, Josh McGuire, Lisa Greenwood, Burn Gorman.
Gènere: Drama, thriller. Gran Bretanya, 2011. 6 capítols de 60 min.
A finals dels anys 50, la BBC engega “The Hour”, un magazine informatiu totalment pioner dins el seu format, amb l’objectiu de donar una visió més exhaustiva i contrastada de les principals notícies que centren l’actualitat de Gran Bretanya. Bel Rowley, escollida com a productora del programa, decideix emportar-se amb ella a Freddy Lyon, un inquiet i brillant reporter, però aquest es veu sorprès per l’elecció com a presentador d’Hector Madden. Lyon combina la seva feina a “The Hour” amb la investigació de l’assassinat d’una amiga seva.Parlar d’una nova minisèrie de qualitat de la BBC ja sona a reiteració en aquest blog, però, les coses com són, aquest format s’ha convertit en la gallina dels ous d’or de la cadena pública britànica. En aquest cas, el primer que crida l’atenció és que The Hour és una sèrie en què la BBC és protagonista davant i darrere les càmeres, però si algú pot pensar que per aquest motiu el to serà indulgent, està completament equivocat. Sense perdre un gram de rigor, la sèrie aborda el món de la televisió durant una època en què la Guerra Freda apretava de valent i la llibertat d’informació trobava obstacles importants. The Hour combina les interioritats d’un magazine televisiu de voluntat trencadora, amb tots els components polítics i socials que això comporta, amb la complexa investigació d’un assassinat. Tot això, amenitzat amb un peculiar triangle amorós que acaba sent el veritable motor dels personatges.
Tot i presentar un primer capítol massa caòtic, carregat de diàlegs i sense gaire temps per assimilar-ho tot i posar-te en situació, The Hour es va centrant progressivament i comença a desgranar les seves trames de forma elaborada, cuidant cada escena i diàleg. No és descabellat acusar-la de certa falta de ritme en alguna fase, considerant que es redueix a sis capítols, però la immensa riquesa dels personatges, l’interès del seu rerefons i l’absoluta vigència que tenen els fets, tot i situar-se 50 anys enrere, mantenen l’atractiu en tot moment. En una època en què els mitjans de comunicació adopten un paper clau com a instrument polític, al mateix temps que l’entorn social els ofereix un munt d’imatges i notícies impactants, The Hour relata les dificultats que els encarregats del programa tenen per tirar endavant els seus continguts. Pressions, amenaces, interessos i represàlies converteixen la seva posició en molt més que simples periodistes.
Tot i haver estat comparada amb Mad Men, poques coses té en comú a part de la coincidència temporal de l’acció. A The Hour, els personatges són més passionals i rebels, conscients que les seves decisions poden tenir importants conseqüències a nivell social i que la seva carrera està constantment en joc. De la mateixa forma, el sacrifici que això els comporta en la seva vida personal els fa estar perduts, indecisos sobre el que volen fer amb les seves vides. Aquest aspecte és el que condiciona el triangle amorós entre els personatges de Freddy, Bel i Hector, una relació en què amistat, amor i sexe no acaben de tenir uns límits definits, el mateix que passa amb els veritables sentiments de cadascun. Al mateix temps, són persones esclavitzades per la seva professió, la seva veritable via d’expressió, i també pel seu instint i perseverança, molt especialment en el cas de Freddy.
És per això que el gran animador i ànima de The Hour és Ben Whishaw. L’actor anglès, conegut sobretot per haver protagonitzat El Perfume, ofereix una actuació genial, carregada de nervi, enginy, atreviment, extravagància i carisma, convertint Freddy Lyon en un dels personatges televisius més destacats dels últims anys. Al seu costat, Dominic West (l’inestimable McNulty de The Wire) hi posa el contrapunt perfecte amb una imatge elegant, estètica, imponent i dominant, però que acaba descobrint les seves debilitats. Romola Garai completa el triangle amb una actuació convincent i valenta, a l’abast del llistó posat pels altres dos. La resta de repartiment és de gran qualitat, així com l’ambientació general als anys 50, especialment dins la redacció i el plató de la BBC, i globalment en referència a la forma de treballar d’aquella època.
The Hour no és d’aquelles sèries que entra a la primera, bàsicament perquè va de menys a més, per això requereix un vot de confiança als primers capítols. I la inversió acaba resultant beneficiosa, ja que l’evolució i intensificació de totes les trames és clara, ja sigui la de la vida del propi programa, lligada sobretot a l’agitada actualitat internacional, com la més policíaca en relació als assassinats i la més personal en la relació entre els protagonistes. La BBC torna a demostrar que treballa amb guions que no prioritzen l’impacte, sinó que van madurant les seves històries i gestionant de forma equilibrada els seus punts forts. Potser The Hour pot no resultar atractiva per tots els públics, donada la seva narrativa relativament complexa i diàlegs força elaborats, però en el fons és una mostra més de la gran qualitat de la ficció parida per la televisió pública britànica, qui ja ha confirmat una segona temporada. “Long life to BBC”.
Per si algú es pensava que la HBO no pensava presentar cap nou projecte després dels èxits de Boardwalk Empire i Juego de Tronos, la venerada cadena nord-americana s’ha encarregat de desmentir-ho durant aquesta setmana amb les primeres imatges de Luck, la seva nova sèrie que estrenarà el gener de 2012. Un cop més, el projecte no escatima en ambició, començant pels seus dos protagonistes: Dustin Hoffman i Nick Nolte. Quasi res. Dues estrelles més de Hollywood que no han pogut resistir-se al prestigi televisiu de la HBO. Com a secundaris, destaca Gary L. Stevens, un dels genets de competició més llorejats i famosos d’Estats Units.
No és casualitat, ja que Luck centra la seva temàtica en les curses de cavalls i, naturalment, totes el món d’apostes que es genera al seu voltant. La història té com a protagonista un home de 60 anys (Dustin Hoffman) que acaba de sortir de la presó, però que no triga en ficar-se en nous problemes donada la seva addicció al joc. Globalment, la sèrie busca fer un retrat de tot el món que envolta les curses de cavalls i per ara té una pinta força prometedora. Més encara, si descobrim que el capítol pilot el dirigeix ni més ni menys que Michael Mann, qui també n’és un dels productors juntament amb el creador de Deadwood, David Milch.
Aquí teniu el primer tràiler de Luck i un primer mini-reportatge amb imatges del rodatge.
2 d’octubre de 2012. Ara sí, és la data definitiva d’estrena de la 6a temporada de Dexter. Després d’una simple però contundent primera promo que ja ens posava les ungles llargues, ara arriba el tràiler amb cara i ulls que desvetlla les primeres imatges d’aquesta nova temporada d’una de les millors sèries dels últims anys. L’argument es presenta més obscur, amb un Dexter que vol tornar a començar de zero i cenyir-se al seu codi de forma impecable, sense condicionants externs i sense compassió cap a les seves víctimes. Pel que sembla, el component religiós hi tindrà un pes important, cosa que es pot intuïr no només per les imatges, també pel “Personal Jesus” de Marylin Manson com a cançó escollida.
El tràiler també ens permet veure algunes de les cares noves que presentarà aquesta nova temporada, començant per un ja veterà i demacrat Edward James Olmos en el paper d’un professor d’estudis religiosos. Colin Hanks (fill de Tom Hanks) Mos Def, Molly Parker i Aimee Garcia són alguns dels altres fitxatges que debutaran aquesta tardor, però pel que sembla cap d’ells interpretarà el principal enemic de Dexter, ja que aquesta figura potser no existeix en aquesta temporada. En tot cas, tant la primera promo com aquest tràiler auguren un gir força “sanguinari” de la sèrie. Ho comprovarem la primera setmana d’octubre.
The Killing
Creadora: Veena Sud
Intèrprets: Mireille Enos, Joel Kinnaman, Brent Sexton, Billy Campbell, Michelle Forbes, Kristin Lehman, Jamie Anne Allman, Eric Ladin.
Gènere: Policíac, drama, intriga. USA, 2011. 13 capítols de 45-50 min.
El mateix dia en què deixa el cos de policia de Seattle per marxar a Califòrnia, la detectiu Sarah Linden rep una última ordre: investigar la desaparició d’una noia en un parc a les afores de la ciutat. Sembla que el cas no serà res de l’altre món, fins que troben el cadàver al maleter d’un cotxe enfonsat al llac del parc. Forçada a quedar-se, i amb un nou company policia un tant peculiar, Linden comença a investigar qui i què hi ha darrere l’assassinat de Rosie Larsen. Família, amics, institut, i fins i tot la campanya electoral en curs per a l’alcaldia de la ciutat; tots es veuen implicats.És possible que allò de “vista una sèrie policíaca, vistes totes” tingui certa validesa en relació a aquest gènere televisiu, però sempre fent referència a nivell d’estructura, de trucs narratius o de estereotips de personatges. A partir d’aquí, el que marca la diferència és la capacitat de sorprendre, de fer pujar l’espectador a la muntanya russa corresponent i fer-lo pujar, baixar i girar de forma que ens trobem el proper revolt sense esperar-nos-el. No ens enganyem, davant una sèrie policíaca, tots traiem el detectiu que portem dins i intentem avançar-nos a la resolució de cada escena o el futur de cada personatge, i The Killing sap jugar a la perfecció amb tots aquests elements per fer-nos anar de cap al llarg de 13 trepidants capítols. Gràcies al bon desenvolupament del cas i a la riquesa de les diferents trames, s’ha convertit en un dels productes estrella de 2011.
El lema de la sèrie, “Who killed Rosie Larsen?”, ens fa pensar inevitablement amb el “Who killed Laura Palmer?” de Twin Peaks, de David Lynch, i en efecte, les comparacions han estat constants. Tot i presentar elements més convencionals, la veritat és que The Killing presenta un escenari molt semblant, introduint poc a poc una sèrie de personatges dels quals cap s’escapa de la sospita d’assassinat. Tots podrien tenir els seus motius o la seva implicació, però només un d’ells és el culpable. Un cop aquí, la sèrie es dedica a donar totes les voltes que faci falta per despistar-nos, per fer-nos anar darrere d’un i després de l’altre, i tot i l’evident voluntat de dilatar la investigació i la introducció de constants trampes de guió, el resultat és realment efectiu. A pesar d’aquesta sensació que li sobren dos o tres driblatges just abans d’arribar a la resolució (hi ha un episodi sencer que ben bé es podria suprimir), The Killing t’enganxa inexorablement del primer a l’últim capítol i et fa frisar per arribar a la resolució del cas.
Com a particularitat, The Killing destaca per donar un pes molt important a l’apartat més dramàtic, centrat en la trama de la família de la noia morta. No escatima duresa en les escenes ni tampoc detalls en el seguiment del dol per part dels pares i germans, cosa que converteix aquesta trama en concret en l’apartat més emocional de la sèrie. Paral·lelament, la sèrie es submergeix als secrets, estratègies, males arts i conspiracions que hi ha darrere d’una campanya electoral per aconseguir l’alcaldia de la ciutat. Aquest component polític, en què les aparences no són el mateix que els sentiments, sense pietat davant la possibilitat d’obtenir el poder, posa un contrapunt perfecte a la trama familiar. La tercera trama és la pròpia de l’assassinat, l’evolució de la qual afecta directament les altres dues. La bona química entre la parella de detectius i el carisma que desprenen son elements clau, així com la importància de les respectives històries personals que arrosseguen darrere. El bon equilibri narratiu, i uns finals de capítol de manual per a castigar les ungles de l’espectador el fan un producte perfectament dissenyat per assolir el seu objectiu.
Els protagonistes també presenten peculiaritats, ja que la parella de detectius s’allunyen d’estereotips d’imatge; al contrari, no destaquen per un físic i un estilisme especialment vistós. Mireille Enos aconsegueix donar un atractiu especial a la detectiu Linden, però amb el pas dels capítols, ja que el seu posat fred, distant i un tant antipàtic fa que ens costi congeniar amb ell d’un bon principi. Al seu costat, Joel Kinnaman encarna el seu pol oposat, molt més impulsiu, bromista i relativament immadur, però la parella cada cop es va complementant més. Pel que fa a la resta de repartiment, cal subratllar el bon paper de tots els familiars de la noia morta, encapçalats per Brent Sexton i Michelle Forbes, probablement les interpretacions més complicades per la seva càrrega dramàtica, mentre que Billy Campbell (a qui alguns recordaran per ser Jordan Collier a Los 4400) posa cara al prototip de polític perfecte, però amb un costat obscur que el públic desconeix. Finalment, no es pot obviar el paper de la ciutat en l’ambientació de la trama; Seattle és coneguda pel seu mal temps, i realment la pluja està present en el 90% de les escenes de la temporada, cosa que influencia i molt en les sensacions que desprèn la sèrie i l’espectacularitat de certes escenes.
The Killing és d’aquelles sèries potencialment acusables de tramposes o inversemblants, i més tenint en compte la gran polèmica sorgida respecte la resolució d’aquesta primera temporada (que es va modificar quan es va oficialitzar que n’hi hauria una segona), però, tot i que estrictament seria així, no podem oblidar que estem davant d’un producte policíac amb un objectiu molt clar: oferir a l’espectador quelcom original, amb contingut i que satisfaci les seves expectatives. No té uns personatges especialment particulars, no tracta temes que no haguem vist repetidament fins ara, ni ofereix un estil trencador en cap sentit, però les cartes que ha de jugar, les juga amb molta intel·ligència i una gran eficàcia. Té molts asos a la màniga, i els va llançant en el moment adequat, aconseguint un efecte sorpresa que, lluny de frustrar l’espectador, alimenta les seves expectatives i l’anima a seguir la trama fins el final. El resultat, tot i les seves controvèrsies, és notablement satisfactori i demostra que no cal sortir-se d’allò convencional per construir una bona sèrie policíaca. Potser sí que The Killing s’assembla a moltes altres sèries d’aquest gènere, però poques s’assemblen a The Killing, la qual, com no pot ser d’una altra forma, ens deixa amb moltes ànsies per veure ja la segona temporada.





















