Quan falta poc més de mes i mig perquè arribi la seva nova producció, Brave, Pixar ja ha llançat el primer avanç de la que serà la seva pel·lícula de cara a l’any que ve. Serà la primera seqüela que farà la factoria de l’animació i recuperarà dos dels personatges que van marcar els seus inicis, Mike i Sully. Monsters University ens situa en l’etapa estudiantil dels dos monstres, la que més tard els va portar a treballar a la popular empresa Monsters Inc., que podíem veure a la pel·lícula homònima de 2002. El film estarà realitzat per Dan Scanlon, en el que serà el seu debut com a director a Pixar.
Animació
All posts tagged Animació
Tot i que es mereixen tota la confiança del món, sembla que Pixar estigui passant per una època de lleuger “impasse”. Després de firmar una de les seves obres mestres quan menys s’ho esperava ningú, Toy Story 3 (millor pel·lícula de 2010 segons aquest blog), aquest any ha arribat una insulsa Cars 2 i l’anunci de la preqüela Monsters University (2013), rebut amb cert temor que els mestres de l’animació caiguin definitivament en la trampa de les seqüeles i preqüeles. No obstant, l’any que ve ens arriba un producte original, Brave, el primer tràiler del qual ja vaig publicar fa un temps, amb el que Pixar vol remuntar el vol.
Brave està ambientada a l’antiga Escòcia i està protagonitzada per la filla d’un rei (primera pel·lícula Pixar amb protagonista principal femenina) que decideix renunciar a la seva vida predeterminada i rebelar-se per convertir-se en la millor arquera del món, posant així en perill el seu regne i la seva família. L’argument no és especialment atractiu, més aviat sona a entreteniment de Dreamworks Animation, però caldrà confiar en aquesta gent. Kelly Macdonald, Billy Connolly, Emma Thompson, Julie Walters o Craig Ferguson són els encarregats de posar les veus, amb un fort accent escocès.
La pel·lícula arribarà l’estiu de 2012. Aquest és el primer tràiler complet, estrenat ahir mateix.
The Adventures of Tintin: Secret of the Unicorn
Director: Steven Spielberg
Intèrprets: Jamie Bell, Andy Serkis, Daniel Craig, Simon Pegg, Nick Frost, Daniel Mays, Toby Jones.
Gènere: Animació, aventures. USA, 2011. 105 min.
Al contrari que molta gent de la meva generació i a pesar de rebre més d’un comentari bromista sobre certa semblança física amb ell, mai he estat un gran “tintinòfil”. Potser és per això que, tot i que estava mínimament familiaritzat amb els còmics, encarava aquesta adaptació cinematogràfica sense cap component emocional que em condicionés especialment i més pendent de l’eficàcia de la pel·lícula, i també preocupat pel funcionament d’aquest controvertida tècnica d’animació anomenada “motion capture”. El resultat no deixa gaires dubtes: Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio és entreteniment pur i dur, trepidant, carregat d’emoció i humor, a més d’una immensa qualitat visual. Tot i discriminar una mica l’aspecte més dedicat a la investigació i aprofundir relativament poc en la majoria de personatges, Spielberg ha assolit un veritable còmic cinematogràfic sense trencar el seu esperit original.
El director mostra en tot moment un gran respecte i fins i tot admiració per l’obra original, començant per uns genials títols de crèdit inicials plens de referències als diferents còmics de Tintín, mesclades amb d’altres referents cinematogràfics. Els primers minuts, a banda de familiaritzar-nos amb l’estètica visual de l’animació i presentar un graciosa i descarada picada d’ull al còmic original, ajuden a acostar-nos ràpidament al protagonista i al genial gos Milú, però, per sobre de tot, evidencien que el film va per feina. Un cop entrem en acció, poques pauses trobem pel camí. Spielberg es posa al servei absolut de l’aventura, sacrificant un argument que hauria pogut tenir girs més elaborats i més atenció cap a la capacitat deductiva i intel·lectual de Tintín, però al mateix temps oferint un gran espectacle visual dissenyat per a gaudir com un nen petit. Crec no exagerar massa si dic que conté algunes de les millors escenes d’acció vistes últimament.
La direcció de Steven Spielberg no sols es caracteritza pel dinamisme i espectacularitat, també per la seva innata capacitat de donar una riquesa increïble a cada pla, ja sigui amb petits detalls o amb accions secundàries que poden aportar més realisme o algun toc d’humor. Tot plegat, acompanyat pel seu inseparable John Williams a la banda sonora, clau per accentuar l’emoció a les escenes d’acció i també important per donar l’atmosfera necessària a cada personatge. Pel que fa a l’argument, es basa principalment en el còmic “El Secret de l’Unicorn”, però també afegeix elements de “El Tresor de Rackham el Roig” i “El Cranc de les Pinces d’Or”, a més d’algunes aportacions lliures fetes expressament per a la pel·lícula. Tot i el gran treball de tres mestres com Edgar Wright, Joe Cornish i Steven Moffat, capaços de crear moments brillants a nivell narratiu, la sensació és que tot passa una mica massa ràpid, en especial el desenllaç final.
En relació a l’animació, haig de dir que era força escèptic davant la utilització d’una tècnica com aquesta, però que al final m’ha convençut, bàsicament per la fidelitat que permet aconseguir cap a les vinyetes del còmic. Això no treu que aquest mig camí entre acció real i animació encara resulti un pèl estrany en segons quina ocasió, i que els personatges sembla que estiguin una mica massa inflats i desproporcionats (i més tenint en compte que l’estil d’Hergé era plenament bidimensional). En tot cas, té el gran avantatge que permet combinar un gran realisme de moviments i expressions amb l’univers d’efectes especials i moviments de càmera inverossímils que permet l’animació. L’ambientació i el disseny de paisatges i entorns són també fantàstics. El treball dels actors, com Jamie Bell en el paper de Tintín i Andy Serkis com a capità Haddock, també contribueix molt positivament a aquest realisme.
Steven Spielberg torna a demostrar que és únic a l’hora de comprendre el cinema d’aventures i que, quan vol, sap oferir exactament el que el públic espera d’ell. Tintín no era un còmic fàcil d’adaptar, el mètode escollit era controvertit i una munió de fans incondicionals del reporter del tupé ja tenien les armes afilades, però poca gent sortirà del cinema negant haver-se divertit un munt durant hora i mitja llarga i haver recordat amb un somriure les històries que llegia ara fa 20 anys. Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio té imperfeccions, potser no resultarà tan transcendental com era desitjat, però com a producte d’entreteniment té una efectivitat terrible. Peter Jackson, l’altre gran responsable de l’adaptació, intentarà mantenir intactes aquestes propietats a Las Aventuras de Tintín: Los Prisioneros del Sol, seqüela per la qual es deixa el terreny clarament preparat i que té prevista l’estrena a finals de l’any 2013.
Per fi s’ha desvetllat una de les principals incògnites d’aquest any cinematogràfic: quin aspecte tindrà el Tintín de Steven Spielberg. Quan encara falta pràcticament mig any per la seva estrena, arriba el primer tràiler de Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio, la primera entrega de la trilogia que el propi Spielberg i Peter Jackson han preparat per portar a la gran pantalla un dels còmics més llegits a tot el món. L’expectació entre la munió de fans (jo reconec que era més d’Astèrix) de l’intrèpid reporter i el seu gos Milú és màxima, i també ho serà l’exigència amb què rebran aquesta adaptació cinematogràfica. En tot cas, no hi ha dubte que els noms responsables del projecte són encoratjadors.
Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio està rodada utilitzant la tècnica “motion capture”, utilitzada en pel·lícules com The Polar Express o Beowulf, aspecte que probablement despertarà les principals controvèrsies sobre la pel·lícula. D’una banda, es manté fidel a l’estil visual del còmic, però de l’altra genera sensacions una mica oposades, ja que aquest mig camí entre la imatge real i l’animació és difícil d’assimilar. Personalment, no m’agrada gaire, sobretot per la caracterització dels personatges, les textures i els seus moviments (veure última imatge del tràiler), però caldrà veure com se n’han sortit Spielberg i companyia.
El film està “protagonitzat” per Jamie Bell en el paper de Tintín, amb Andy Serkis com a capità Haddock, Simon Pegg com a inspectors Dupond i Dupont, i Daniel Craig com a malvat Rackham el Roig. Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio té prevista la seva estrena el 28 d’octubre de 2011. Les dues entregues següents arribaran, respectivament, el 2013 i el 2015.
Arròs Covat
Creador: Juanjo Sáez
Intèrprets: Xavi Masdeu, Lluís, Ricard, Tieta Paquita, Sònia, Laura, Serafí.
Gènere: Animació, comèdia. Catalunya, 2009. 24 capítols de 12-15 min.
Amb els 30 anys ja complerts, el Xavi Masdeu és un conegut dissenyador que es troba en un moment difícil de la seva vida, ja que l’edat comença a ser una càrrega psicològica que el fa plantejar-se moltes coses sobre la seva existència i el seu comportament. El Xavi treballa en un estudi de disseny amb dos amics seus, el Lluís i el Ricard, més joves que ell, cosa que tampoc l’ajuda en segons quina ocasió. Per sort, sempre troba refugi en els consells de la seva estimada Tieta Paquita, a casa de la qual acudeix de forma regular per menjar el seu deliciós arròs.
Tots sóm Xavi Masdeu. O ho hem estat, o ho serem, encara que sigui només una petita porció d’ell. Hi ha poques formes de resumir millor el missatge genèric que Arròs Covat ha enviat a tots els seus espectadors i que il·lustra a la perfecció la millor virtut, i a la vegada clau de l’èxit, d’aquesta humil sèrie d’animació: la proximitat. De la privilegiada i, per què no dir-ho, peculiar ment de l’il·lustrador Juanjo Sáez, ha aflorat un dels productes més frescos, sincers i originals que la televisió catalana ha parit durant els últims anys, una mostra rotunda que no cal recórrer a grans mitjans de caràcter tècnic si la idea i la capacitat narrativa que hi ha darrere funcionen a la perfecció. La humanitat que desprenen els personatges i la majoritària quotidianitat de les trames, tot i els seus tocs de surrealisme i deliri, fan d’Arròs Covat una sèrie que qualsevol de nosaltres podria protagonitzar.
El punt de partida de la sèrie és tan senzill com inevitable per a tothom: aquell moment en què un s’adona que s’està fent gran i que, sense deixar de sentir-se jove, hauria d’encarar la vida d’una altra forma. Cada situació, cada dilema, cada decisió es veu afectada per aquest sentiment, i això acostuma a comportar complicacions i resultats no desitjats. El cas és que al Xavi no li passa res extraordinari i, a priori, té una vida que no inspiraria ni al guionista més brillant, però Arròs Covat capgira aquesta normalitat i poc a poc, i amb un gran sentit de l’humor i la ironia, ens va endinsant a la ment del protagonista i va extraient allò que en realitat molts de nosaltres portem dins. Una vegada forjada aquesta complicitat, ja és impossible desenganxar-se d’aquest personatge, dels seus èxits i fracassos, dels seus somnis o de les seves pors, perquè també són els nostres. A més a més, tenim aquesta gran satisfacció de sentir que la sèrie no ens amaga res.
Naturalment, tot això es combina amb l’inconfusible estil visual de Juanjo Sáez, clarament inspirat en les vinyetes dels còmics i usant una porció molt reduïda de la pantalla. Sáez demostra que no necessita més espai per expressar el que vol explicar; per no necessitar, ni tan sols les cares dels personatges. Qui ens diria que uns dibuixos sense rostre (excepte l’ús molt puntual de detalls com els ulls, el nas o el somriure) podrien arribar a ser tan expressius i a transmetre tantes emocions. Resulta curiós, i també hilarant, que això es combini amb personatges que tenen cara d’animal o d’objecte, un aspecte que forma part d’aquest surrealisme i absurditat propis de l’autor, però que en cap cas trenca la cohesió del disseny visual d’Arròs Covat. Els entorns segueixen la mateixa tònica minimalista amb una gran efectivitat, i l’animació és d’una gran qualitat per la seva capacitat de dinamisme amb tants pocs elements, a banda de ser una de les principals fonts d’humor de la sèrie.
Com no podia ser d’altra forma, no es tracta d’un producte inofensiu, ja que la sèrie deixa anar força crítiques a tot el que rodeja el món del disseny i a l’actual corrent “moderna” que governa certs entorns de la ciutat de Barcelona. Si s’està familiaritzat amb Juanjo Sáez a través d’algun dels seus llibres, ja es pot conèixer l’especial animadversió de l’autor cap a certs personatges, tendències i funcionaments, i de seguida s’intueix que el Xavi Masdeu és, en major o menor mesura, el seu alter ego a la sèrie. Aquest fet és una arma de doble fulla, ja que accentua la complicitat amb el públic de Barcelona, però n’allunya un pèl a qui no conegui les referències. En tot cas, també s’ha de dir que Sáez en el fons es riu de si mateix, ja que pertany a aquest sector que tan critica, a vegades amb més fortuna, a vegades amb una mica de calçador. No obstant, no estem davant d’una sèrie ofensiva, bàsicament perquè el tema principal és un altre.
I és que el tema som nosaltres. Tots patim per si se’ns cova l’arròs, per si tenim la feina que ens pertoca, per si no hem assolit objectius que ja hauríem d’haver assolit, per si tenim clar quin camí volem seguir i un llarg etcètera. I el Xavi Masdeu ens ho recorda, ens ho planteja, ens acompanya i, en el fons, ens encoratja a afrontar-ho, recordant que sovint no ens hem de prendre les coses tan seriosament com creiem. I si no té cara, potser és perquè vol que cadascú hi posi la seva i la de les persones que l’envolten. Poques vegades una sèrie d’animació que aparenta tan poc s’havia convertit en un producte tan realista, humà i entranyable. Tot apunta que ens haurem de conformar amb les dues temporades emeses, i és cert que probablement una tercera s’arriscava massa a cremar la sèrie, però el seu lleugeríssim format de menys d’un quart d’hora convida a revisionar-la. I és que Arròs Covat ho té tot per mantenir-se vigent un munt de temps, sempre que hi hagi gent amb por que se li covi l’arròs.
Tots els capítols d’Arròs Covat es poden veure (legalment) a la seva web www.arroscovat.com.
Rango
Director: Gore Verbinski
Veus originals: Johnny Depp, Isla Fisher, Abigail Breslin, Ned Beatty, Alfred Molina, Bill Nighy.
Gènere: Animació, western. USA, 2011. 105 min.
Després d’un desafortunat accident, el camaleó Rango es troba sol enmig del desert de Mojave, on la supervivència no és fàcil. Finalment, acaba arribant al poble de Dirt, on la població viu afectada per la cada cop més escassa presència d’aigua. Allà, Rango es fa passar per un valent cowboy de l’oest per poder guanyar-se el respecte i admiració els habitants, i es compromet a resoldre el problema de la greu sequera que estan patint.
En un gènere cada cop més prolífic com és l’animació, no és fàcil escapar d’una classe mitja de pel·lícules amb una estructura i missatge similar, però protagonistes i/o animals parlants diferents, i que acaben funcionant com a simple entreteniment amb quatre gags bons pel mig. Rango ja es perfilava, a priori, com una pel·lícula d’animació diferent, ja que es fusionava amb el gènere del western en la seva vessant més autèntica, més “bruta”, cosa que fins ara no havíem vist, i el resultat és certament original i molt peculiar. En el debut de Gore Verbinski (director de The Ring i tota la saga Piratas del Caribe, entre altres) en el món de l’animació, el cineasta demostra una sorprenent tècnica i ofereix un producte no sempre apte pels nens degut a les seves contínues referències a l’spaguetti western, la seva excentricitat i a la poca vistositat dels seus personatges i escenaris. Un film divertit, però força estrany en el seu conjunt.
Un dels principals fets que caracteritzen i distingeixen Rango és que la història no està incondicionalment al servei del gènere, com passa en quasi totes les pel·lícules d’animació, sinó que té un pes propi i és l’animació la que l’enriqueix amb el seu infinit de possibilitats. No ens enganyem, cap creador de cinema animat escriuria un guió com aquest pensant en animar-lo després i oferir-lo a un públic objectiu que no captés la seva essència, ja que hi ha força coses que els nens no poden entendre del tot a Rango. En canvi, qui sap si per la seva procedència, Gore Verbinski s’ha atrevit a prendre una trama que conté els elements propis de qualsevol western clàssic (foraster que arriba al poble, autoritats corruptes, la lluita pel poder de l’aigua, etc.) i dotar-la d’un estil i un humor molt personals. Tot i que, a posteriori, la història resulta no ser res extraordinari, és suficient per apreciar-la com una de les apostes interessants de l’any.
Com ja explicita en el seu títol, Rango gira al voltant del seu protagonista, possiblement un dels personatges més extravagants del cinema d’animació, i no només pel seu aspecte físic graciós de per si, també per una personalitat molt especial i un sentit de l’humor amb tocs de subtilesa i ironia que no trobem en aquest tipus de pel·lícules. Gràcies a la veu de Johnny Depp, l’actor extravagant per naturalesa ara mateix a Hollywood, Rango accentua encara més aquestes característiques (tot i que les moltes coincidències fan que et recordis del capità Jack Sparrow més d’un cop). No obstant, es podria dir que és l’únic personatge realment caricaturitzat del film, ja que la resta sobten pel seu realisme. El disseny de personatges, tot i caracteritzar animals, és propi d’un western i mostra la seva cara més demacrada, obscura i poc agraciada, res que resulti gaire atractiu per un potencial públic infantil.
De la mateixa forma, la fotografia i la il·luminació tenen el clar objectiu de realçar el màxim possible aquesta atmosfera western que domina Rango, fugint dels habituals colors vius que destaquen en aquest tipus de pel·lícules. D’altra banda, les textures i la qualitat del procés d’animació donen un realisme increïble als personatges, tot i tractar-se d’animals, gràcies a una expressivitat pràcticament humana. També l’entorn està dissenyat amb un nivell de detall admirable, en especial la sorra i l’aigua, capaç de fer-te entrar veritable set durant el visionat del film. Menció apart mereix també la banda sonora de Hans Zimmer, un dels millors compositors contemporanis de Hollywood, que dóna un dinamisme i una èpica molt importants a la història, la qual reserva grans escenes d’acció trepidant, en què Gore Verbinski evidencia i trasllada la seva experiència darrere la càmera.
Fent gala d’un sentit de l’humor força fresc, però també una mica surrealista, i amb un bon nombre de referències a grans exponents del western, Rango consolida la seva condició de pel·lícula diferent a la resta. Tot i que el ritme decau una mica en algun moment, és un molt bon entreteniment i un clar exemple que no tot està inventat en el món de l’animació, i que no tot acaba amb Pixar o Dreamworks, ja que es tracta de la primera pel·lícula d’aquest tipus per part la productora d’efectes especials de George Lucas, amb la col·laboració de Nickelodeon. Esperem que segueixin inspirats. Ah, i sabeu què? Rango no és en 3D, ni falta que fa.
Mai ens cansarem de dir que el cinema d’animació mereixeria un subgènere dedicat exclusivament a les produccions de Pixar. Cada any ens en donen un motiu més. La sensibilitat que conté cada història, la veracitat de cada personatge i la inigualable capacitat de fer-nos emocionar de la forma més aparentment simple deixen a anys llum la resta de productores del gènere, que es limiten a presentar entreteniments que acaben satisfent més al públic infantil. Tot això, sense mencionar la impressionant qualitat de l’animació en 3D, que ens ha ofert imatges que ja són inoblidables dins la nostra memòria cinematogràfica.
Un total de 500 d’aquestes imatges són les que ha recopilat el brasiler Leandro Copperfield per fer aquest brillant muntatge en forma d’homenatge, anomenat “The Beauty of Pixar”. Tota una peça d’art que resumeix en poc menys de 7 minuts totes les sensacions que ens han transmès les seves pel·lícules. Des de la debutant Toy Story (1995), fins la que en tanca la trilogia, Toy Story 3 (2010). La selecció musical també és força encertada, començant amb la majestuosa “Intro” de The XX i acabant amb el “You’ve got a friend in me” de Randy Newman, la que va ser cançó símbol de Toy Story.
Megamind
Director: Tom McGrath
Veus originals: Will Ferrell, Tina Fey, Brad Pitt, Jonah Hill, David Cross, Ben Stiller, J.K. Simmons.
Gènere: Animació, acció, comèdia. USA, 2010. 95 min.
La ciutat de Metro City viu sota l’eterna lluita entre Metro Man, el gran superheroi venerat i estimat per tothom, i Megamind, el dolent que intenta una vegada darrere l’altra batre’l i fer-se amb el control de la ciutat. Un dia, Megamind aconsegueix escapar de la presó on és reclòs i, després d’una gran lluita, acaba amb Metro Man. Gràcies a això, es converteix en amo i senyor de la ciutat i comença a acumular totes les riqueses possibles. No obstant, un dia s’adona que la seva vida no té sentit sense un super heroi a qui enfrontar-se, per tant decideix crear-ne un.En l’actual gènere d’animació, és inevitable no deixar de repetir que Pixar està un esglaó per sobre la resta gràcies a la seva capacitat i sensibilitat per tocar la fibra a l’espectador amb les seves obres mestres. La resta de propostes solen quedar-se en simples entreteniments que s’aguanten per gags puntuals que no aconsegueixen amaguen un argument fluix i previsible. No obstant, dins d’aquest segon nivell, Megamind ocupa una posició preferent. Aquesta vegada, DreamWorks ha aconseguit lligar una història més digna i seriosa, amb un rerefons més sòlid i un equilibri global força bo en quan a ritme i dosis d’humor. És cert que la pel·lícula no va gaire més enllà de l’entreteniment pur i dur, però amb una fórmula molt més encertada que tants altres intents infructuosos i amb una factura tècnica realment espectacular.
Tot i focalitzar-se en una temàtica que està un pèl cremada com la dels superherois i la llarga ombra del precedent de Los Increíbles amenaçant des de dalt, Megamind sorprèn amb un plantejament menys superficial del que es podria esperar i uns personatges amb força profunditat i preocupats per la seva existència. El film no és un simple duel heroi contra malvat, ja que aquesta dualitat queda força indefinida i els papers es tergiversen durant el film, bàsicament degut a aquest malvat no tan malvat anomenat Megamind. Recordo que, esperant per entrar al cinema, una mare que en sortia li preguntava al seu fill qui era el bo, i el fill responia que el blau. Aquest petit “spoiler” involuntari evidencia que s’aconsegueix construir un personatge amb tots els requisits per ser dolent i donar-li un carisma especial perquè acabi sent entranyable.
El guió, tot i ser un prodigi, està ben treballat i incorpora bons girs argumentals, i té l’habilitat de fer evolucionar els personatges i, en ocasions, fins i tot deixar en segon terme el fet que siguin superherois i fent sorgir el seu costat més humà. També destaca el fet que tots els personatges tenen un pes important, incloent els més inesperats. Com a punt negatiu, diria que els diàlegs són més aviat fluixets, massa plans en més d’un moment, així com una mica mancats d’humor més directe. De la mateixa forma, no té tampoc grans moments hilarants. No obstant, tot plegat resulta força més elaborat que la gran majoria de films d’animació que s’estrenen cada any. Megamind no és d’aquelles pel·lícules construïdes a partir de quatre gags, sinó d’una bona base i sense tirar pel camí més fàcil.
L’apartat tècnic mereix una menció especial. Tot i que ja hem arribat a uns nivells d’animació en 3D en què la qualitat ja és igual d’alta en tots els films, s’ha de subratllar el gran treball de les textures que hi ha darrere de Megamind (hi ha una escena sota la pluja especialment admirable), així com l’espectacular disseny de la ciutat i els diferents entorns. La qualitat de l’animació en les escenes d’acció és també impressionant, i queda realçada per la valenta direcció de Tom McGrath (director de Madagascar), que imprimeix un ritme frenètic, ajudat per una banda sonora que no passa desapercebuda. “Highway to Hell” de AC/DC, “Welcome to the Jungle” de Guns’n’Roses o “Bad” de Michael Jackson són eleccions relativament fàcils, però el cert és que funcionen molt bé. Les composicions originals de Hans Zimmer també aporten molta èpica.
Megamind conforma un d’aquells productes d’animació susceptibles d’agradar tant a nens com adults, però que resulta força més satisfactori per aquest segon grup del que normalment estem acostumats. Gràcies a l’originalitat amb què es desenvolupa la història i la bona caracterització i construcció dels personatges, el resultat és més rodó i es té la sensació que realment aporta coses noves al gènere i transmet missatges més transcendents del que sembla. D’altra banda, tot i que segueixo dient que el 3D em molesta al principi i després trobo que no aporta tant, no hi ha dubte que és una tecnologia que només funciona amb l’animació. Això sí, pagar l’entrada segueix fent mal; sort que la divertida hora i mitja de Megamind et fa sortir amb la sensació que ha valgut la pena.
S’acosta Nadal i apareixen les grans apostes d’animació per tancar l’any. Dreamworks Animation, productora de les sagues Shrek o Madagascar, presenta una paròdia del gènere de superherois anomenada Megamind, en què dos exemplars força diferents competeixen per convertir-se en les estrelles d’una ciutat. Un d’ells, Metro Man, té l’aparença perfecta i és el més ben considerat per tothom, però és una mica just intel·lectualment; l’altre, Megamind, és el més llest del món, però la naturalesa no l’ha obsequiat amb un físic gaire afavorit. La història pretén tractar en clau d’humor la temàtica típica del cinema de superherois, però de forma més superficial que Los Increíbles, el genial film de Pixar que tothom té al cap després de llegir això.
Megamind compta amb Brad Pitt i Will Ferrell com a veus principals, cosa que s’ha convertit en un gran reclam a Estats Units, on actualment està arrasant a les taquilles, però que aquí quedarà diluïda amb el doblatge. El director, Tom McGrath, és el responsable de la saga de Madagascar. El film promet força espectacularitat a nivell visual, però caldrà veure si la trama té la força suficient o si, un cop més, quedarà com un simple entreteniment d’animació. De moment, el tràiler desvetlla alguns gags força graciosos.
L’estrena, el 3 de desembre.
Sovint oblidada per la seva poca difusió a nivell comercial, la producció de curtmetratges d’animació viu una molt bona època. Aquest és un nou exemple, procedent de l’escola francesa d’animadors, força prolífica. Salesman Pete explica la història d’un simple venedor amb pintes de pringat a qui es va introduir un xip que li dóna poders especials i que li permet complir altres missions, com combatre el crim. En aquest cas, ha d’impedir el robatori d’una misteriosa pedra verda que té uns estranys efectes per qui la toca. Tot plegat, força absurd i sense massa context, però realment molt divertit.
El curt, que concentra un munt d’escenes d’acció trepidant, fa gala d’una direcció excel·lent i una qualitat d’animació espectacular, amb un estil que recorda lleugerament al de Los Increíbles. Bones dosis d’humor absurd acaben d’afegir els ingredients adequats perquè Salesman Pete resulti un curtmetratge endimoniadament entretingut.
Font: Blogdecine
Martí
M.A.Confidential 
