Impressionant capítol sobretot pel flash-forward. Un cop més toca trencar-se una mica el cap per intentar endevinar de quina forma evolucionen les coses a l’illa perquè més endavant la situació sigui la que veiem en els salts temporals, i també si aquesta distància temporal és tan gran o no. En fi, un merder. Dóna la sensació que anem sabent més informació, però després t’adones que segueixes sense aclarir gran cosa. Quin més de maig ens espera….
Director: Hiroki Iwabuchi
Intèrprets: Hiroki Iwabuchi.
Gènere: Documental. Japó, 2007. 70 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Hiroki Iwabuchi és un jove japonès de 23 anys que treballa com a empleat a mitja jornada a la multinacional Canon. El seu treball és una porqueria i ho sap, però necessita els diners per a sobreviure, ja que amb prou feines pot menjar cada dia. Tot i la seva edat, Hiroki no té espectatives de futur ni tampoc ambicions per a millorar la seva situació. No és un problema de mentalitat, simplement una conseqüència de la precària situació laboral de centenars de milers de joves japonesos. Hiroki participa en manifestacions de denúncia, però no té cap convenciment de que serveixin per a res. La única cosa que li causa certa motivació és Tòkio, la ciutat dels seus somnis i que visita sempre que pot.És hora de fer un punt i a part en la tendència de cinema més o menys comercial que havia agafat el blog i endinsar-nos al costat més cinèfil, friki o com li vulgueu dir. Tal com vaig anunciar, s’està celebrant a Barcelona el 10è Festival de Cinema Asiàtic (BAFF) i aquesta era una molt bona ocasió per anar a veure produccions que ni de conya podríem veure mai a les nostres sales. Naturalment, la tria de la peli va ser completament a cegues, simplement amb la petita sinopsi que apareix a la web del festival, però la veritat és que estic força satisfet amb el resultat obtingut. I més tenint en compte que es tractava d’una de les sessions gratuïtes (la identitat catalana no la perdem, jeje).
La pel·lícula està dirigida i protagonitzada per la mateixa persona, bàsicament perquè es ell qui ens va explicant la seva història mentre ho grava amb la seva càmera. Així doncs, es tracta d’un documental en primeríssima persona i en directe, ja que en tot moment veiem les coses des del mateix punt de vista que ell o bé el veiem directament a ell quan decideix enquadrar-se a si mateix. La proximitat amb el protagonista no pot ser major, per tant la transmissió de tot el que ell sent en cada moment és tan realista que un no pot evitar posar-se a la seva pell i imaginar-se en la seva situació. Aquest format xoca una mica al principi i pot crear certa desconfiança respecte el que ens trobarem, però a mida que va avançant, la peli et va captant més i mes l’atenció i en acabar quasi et quedes amb ganes de més.
El cert és que A Permanent Part-Timer in Distress no és precisament una peli recomfortant. La precària situació del protagonista tenint en compte el jove que és i les nul·les expectatives que aquesta millori transmeten un pessimisme que et toca la fibra. De totes maneres, l’actitud de Iwabuchi al llarg de la peli posa un cert contrast amb aquesta visió negativa, ja que en cap moment el veiem amb un semblant desesperat, ni plorant ni res d’això, sinó que sembla que assumeix la seva situació i segueix en busca d’aquelles petites coses que, per un moment, fan que s’oblidi de les seves misèries i lluiti per trobar les bones coses que ell sap que la vida li té preparades.
Aquest documental no només és un cru retrat d’una vida que sembla condemnada a no veure mai la llum al final del túnel, també es converteix en una duríssima crítica a la societat japonesa, la qual t’adones que pot ser molt desconeguda per a nosaltres. La mateixa situació d’aquest noi als 23 anys és quasi per posar-se a plorar, i pocs deuen pensar que a Japó existeixen centenars de milers de joves amb el mateix problema. Tot i que la peli comença pintant a simple “auto-biopic”, s’acaba convertint en un testimoni ple de significat i amb un missatge molt contundent per transmetre.
La seqüència final és segurament una de les més impactants que he vist mai i també una de les que més he viscut com si estigués a la pell del propi protagonista, experimentant el mateix que ell. A la sala, ningú es va atrevir ni a tossir mentre durava. La peli et deixa tocat i amb molt per pensar i per comentar amb els demés, i aconseguir això simplement agafant una càmera i gravant la teva vida quotidiana té un mèrit increïble.
Sento dir que ja no hi ha possibilitat de veure aquesta peli i dubto molt q es pugui trobar per internet, per tant demano disculpes per fer un comentari d’algo q no es pugui veure per després contrastar-ho, però l’he escrit més amb la intenció de fer veure que val la pena aprofitar aquests esdeveniments per anar a veure algo que s’escapi del que estem acostumats.
Director: Craig Gillespie
Intèrprets: Ryan Gosling, Emily Mortimer, Paul Schneider, Patricia Clarkson, Kelli Garner.
Gènere: Comèdia, drama. USA, 2007. 100 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Lars és un jove extremament tímid i reservat que viu en un petit poble, al costat de la casa del seu germà i la seva dona. Tot i els esforços d’aquests dos perquè Lars comparteixi més estona amb ells i també per millorar la seva vida social, Lars segueix refugiant-se en si mateix una i altra vegada. Ni tan sols la noia nova de la seva oficina, qui mostra interès per ell, aconsegueix fer-lo mostrar el mínim signe de sociabilitat. No obstant, Lars és una de les persones més estimades per tothom al poble. De sobte, un dia Lars es presenta a la porta de casa del seu germà amb un gran somriure a la cara i els diu que vindrà a sopar acompanyat, cosa que els fa alegrar immensament. No obstant, quan comproven qui és la companya de Lars, la seva cara canvia per complet.Aquest és un d’aquells comentaris que em costa especialment d’escriure, ja que, tot i que la pel·lícula m’ha agradat molt, genera unes sensacions tan oposades que en ocasions un dubta de si la seva reacció davant certes escenes és la correcta o no. Com podeu veure, a la fitxa tècnica he posat com a gènere comèdia i drama, la qual cosa pot semblar una contradicció, però és que realment és així. Els primers compassos de la peli apunten clarament a la comèdia, però a mida que ens anem endinsant en la història i comprovem la seva evolució, ens anem donant compte que tot plegat no és tan còmic i és molt més seriós del que ens pensàvem. En realitat, l’evolució que tenim com a espectadors és la mateixa que té la gent que rodeja a Lars. Naturalment, hi ha qui s’ho pot prendre més o menys seriosament, però si alguna cosa queda clara és que la peli no et pren el pèl en cap moment.
Com es pot endevinar pel títol i per l’argument, tota la peli gira al voltant del protagonista, Lars. Durant els primers minuts, tots els esforços de la peli es centren en ell, en què el coneixem el millor possible, fins i tot que li agafem carinyo, com si ens vulgués preparar pel que vindrà després. La veritat és que Lars y Una Chica de Verdad ens presenta un cas molt i molt extrem, tant per la exagerada personalitat del protagonista com per la situació totalment insòlita que ens explica, però desprèn un realisme tan gran que al final resulta difícil posar en dubte que alguna cosa així pugués passar de veritat. La gran originalitat del guió (dubto que hagueu vist una història semblant a la gran pantalla) li va valdre la recent nominació a l’Oscar.
Lars y Una Chica de Verdad és una peli que requereix un tractament molt cuidadós d’allò que explica i per mi aquest és un dels grans mèrits de la peli. Tenint en compte la “peculiar” protagonista, era molt fàcil caure en acudits fàcils i previsibles, però la peli els sap evitar i manté en tot moment un equilibri admirable en aquest sentit. Per l’extraordinària que és la història, fins i tot diria que tampoc hagués quedat fora de lloc incloure reaccions més pujades de to o impertinents per part d’algun secundari, al contrari, hagués estat normal tenint en compte que hi ha gent així pel món. Amb això vull dir que potser la peli s’hagués pogut arriscar una mica més i no preocupar-se tant perquè Lars es trobés més o menys còmode en tot moment. És veritat que en la figura del germà és on trobem una de les reaccions més contràries, però tampoc n’hi ha per tant. En fi, que una mica menys de moderació tampoc hagués anat malament.
En quan a actuacions, destacar l’altíssim nivell global, però és inevitable fer sobresortir a Ryan Gosling, que sap interioritzar perfectament un personatge gens fàcil d’interpretar i aconsegueix transmetre’ns sensacions molt fortes a través d’ell i del seu comportament. Gosling està demostrant ser un actor tremendament versàtil. En quan al director, s’ha de dir que aquesta és l’òpera prima de Craig Gillespie i que el resultat és força satisfactori, però que tampoc mostra un excessiu risc en la direcció, la qual acaba sent bastant plana.
El millor de Lars y Una Chica de Verdad és que en tot moment et transmet alguna cosa i que et planteja un cert repte posant a prova la teva reacció davant el que està passant. A vegades no saps com posar-te davant certes escenes, no saps si riure o preocupar-te, si recolzar o no al protagonista, però mica en mica t’adones del que realment t’explica la peli, de que la felicitat d’una persona està per sobre del que puguem pensar la resta. El més fort és que la peli ens fa emocionar amb coses que, fins llavors, ens haurien sonat a total i completa xorrada. Lars y Una Chica de Verdad és d’aquelles pelis que deixen marca un cop apareixen els títols finals, que et fan recapitular totes les seves imatges i plantejar-te si realment era tot una comèdia o una de les històries més humanes que has vist fins ara.
Recomanadíssima a tothom. No espereu gaire a anar a veure-la, pq pinta que no durarà gaire en cartellera (una nova mostra de l’immens criteri cinematogràfic d’aquest trist país). Si no, sempre es pot trobar per altres mitjans i en qualitat excelent. Ah, i espero de forma especial les vostres opinions, siguin les que siguin, ja que és d’aquelles pelis que poden donar molt de si.
Després d’un mes de pausa per definir bé el final de temporada (després de la vaga de guionistes), torna per fi aquesta magnífica 4a temporada de Lost. Respecte a aquesta definició, dir que la temporada es quedarà amb 14 capítols, dos menys dels que hi havia previstos abans de la vaga, i que els sis que falten (comptant aquest) s’emetran cada setmana fins el 15 de maig, per després esperar-nos dues setmanes fins a la conclusió, que serà el 29 de maig, on serà el torn dels dos últims. Dir també que els tres últims episodis (el del 15/05 i els dos del 29/05) són en realitat tres parts d’un conjunt de dues hores titolat “There’s no place like home”, que servirà per tancar aquesta temporada. Jo ja em frego les mans pensant en com ens deixaran aquesta vegada…
Pel que fa a l’esperat episodi 9, està clar que no és el millor de la temporada, però s’ha de dir que va clarament de menys a més, tant a nivell de ritme com a nivell dramàtic. L’últim quart d’hora és bestial, sobretot l’última escena, que segueix en aquesta línia d’anar conduint-nos poc a poc cap al perquè de tot. Afirmo un cop més, i no me’n cansaré, que la qualitat individual de cada episodi d’aquesta 4a temporada segueix sent altíssima i que no deixen de sorprendre’ns tot i portar ja quatre anys en emissió.
Tal com a l’antic blog, espero els comentaris de tots els malalts de Lost!
Una cita pels més cinèfils, freakis, culturetas, neopijos o com els vulgueu dir. Des de demà i durant dues setmanes, aterra a Barcelona el BAFF (Barcelona Asian Film Festival), que acosta les últimes novetats i també el cine més personal i característic del continent asiàtic. Amb la present edició, aquest festival ja haurà complert deu anys de celebració anual a la nostra ciutat.
El cert és que sempre m’ha atret aquest punt de vista tan particular que tenen els asiàtics a l’hora de fer pel·lícules, siguin del gènere que siguin. Agradaran més o menys, però no se’ls pot negar que aconsegueixen tenir un segell molt característic en cada cas. És per això que tenir un festival com aquest a Barcelona és un fet que s’ha d’aprofitar, almenys pels que volem o necessitem de tant en tant allunyar-nos una mica de la cartellera tradicional.
La programació és molt extensa i hi ha pelis per tots els gustos i preus. A destacar les que es passen al CCCB i són gratuïtes. Us deixo l’enllaç a la programació oficial del festival, clickant al títol de la peli podeu veure’n tota la informació: BAFF 2008.
Aprofitant que enganxa de ple el pont de l’1 de maig, jo segur que m’hi acosto mínim un dia (gràcies al fet de tenir companys de feina amb criteri cinematogràfic), però queden obertes les propostes.
Director: Michel Gondry
Intèrprets: Jack Black, Mos Def, Danny Glover, Mia Farrow, Melonie Diaz, Irv Gooch, Chandler Parker, Sigourney Weaver.
Gènere: Comèdia. USA, 2008. 100 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
En una petita localitat de Nova Jersey, un històric i humil videoclub intenta sobreviure a l’arribada de les noves tecnologies. Un dia, el propietari ha de marxar i deixa a Mike com a responsable del local, però aquest es veu contínuament interromput per les visites del seu millor amic, Jerry, que viu en una caravana al costat d’un central elèctrica. Jerry pateix forts dolors de cap i és per això que decideix convencer Mike pq l’ajudi a sabotejar la central. El resultat de tot plegat és catastròfic, ja que Jerry queda magnetitzat i quan torna al videoclub esborra involuntàriament totes les cintes de vídeo. Quan els clients comencen a queixar-se, Mike i Jerry prenen una decisió: tornar a rodar ells mateixos les pel·lícules per tal d’aguantar el negoci.Després de la brillant Olvídate de Mí i la imaginativa La Ciencia del Sueño, Michel Gondry ens torna a sorprendre amb una pel·lícula insòlita i extraordinàriament divertida. En aquest cas, el director francès aparca el seu tradicional joc entre realitat i somnis i la seva vessant més pintoresca pel que fa a efectes visuals (que era la base de la seva última pel·lícula) i ens situa en un terreny més realista, però no per això menys original i esperpèntic. El cert és que, des que vaig llegir per primer cop la sinopsi de l’argument de Rebobine, Por Favor, tenia unes ganes boges de veure-la, i efectivament la peli ha complert plenament les meves espectatives.
La història, escrita pel mateix Gondry, demostra un cop més la seva immensa creativitat i la seva facilitat per plasmar-ho a la pantalla. Un cop més, Gondry torna a crear un argument en què ell s’hi veu clarament reflectit i on projecta la que segurament deu ser una de les seves grans fantasies: poder rodar a la seva manera algunes de les pelis més populars de Hollywood. I aquesta no només és una fantasia seva, ja que, tal com va comentar un dels acompanyants amb qui vaig veure la peli, segurament ho és de molta més gent, que mentre ha vist la peli li han entrat unes ganes terribles de poder fer el que Mike i Jerry fan a Rebobine Por Favor. En realitat, la peli t’està donant precisament aquest missatge: tothom pot tenir la capacitat (i el dret) d’agafar una càmara en un moment donat i fer el seu propi remake de la peli que vulgui.
A part d’això, Rebobine, Por Favor és un clar homenatge al cinema en general, no només en si mateix, sinó per allò que el cinema representa per a les nostres vides. Tal com diu el personatge de Jerry en cert moment de la peli, arriba un moment en què certes pel·lícules ja passen a ser propietat de la gent que les veu, sigui lo més comercial del món, un clàssic o una peli infantil. Per posar alguns exemples que cita la peli, quan descobreixes la de gent a qui li agrada El Rey León, Robocop o Los Cazafantasmas, tinguin l’edat que tinguin, només pq els fa emocionar, riure o simplement oblidar-se de tot per un moment, t’adones que segurament aquesta és la gran utilitat del cine per a la majoria d’espectadors d’arreu del món. És per això que estic segur que tots nosaltres ens sentim identificats quan veiem aquesta peli.
Tot i que sigui un actor discutible, Jack Black és l’ànima indiscutible de Rebobine, Por Favor. Crec que és un paper fet a la mida perfecte per a ell i es nota que deuria disfrutar com mai ho hauria fet rodant una pel·lícula. D’altra banda, Mos Def encarna al personatge que intenta posar, en la mesura que pot, una mica de seny, però acaba sent un complement imprescindible de Jack Black i junts protagonitzen les millors escenes de la peli. La seqüència en què anem veient les diferents versions que fan de diferents pelis és impagable i per partir-se de riure a gust durant una bona estona. Pel que fa a la resta de personatges, destacar el punt entranyable i nostàlgic que posa Danny Glover i també la fugaç aparició de Sigourney Weaver.
La peli és extraordinàriament original i divertida, però no rodona, ja que segurament aprofita el seu component humorístic per prendre’s algunes llicències de guió que patinen una mica. Per exemple, tota la història que rodeja el passat de l’edifici del videoclub queda massa en segon pla perquè després resulti tan influent en el desenllaç. Després també es podria discutir la credibilitat d’algunes situacions, però s’ha de dir que es un cosa que penses després, no mentre estàs mirant la peli. També està una mica agafat en pinces aquest intent de defensar el VHS davant el DVD, situant aquest últim com si fós el diable. Potser no calia. Per acabar, haig de dir que el final no em va desagradar, però potser queda una mica massa sentimental pel que havia estat la peli fins llavors.
En resum, tot i aquests petits detalls que se li poden trobar, Rebobine Por Favor és una peli que recomano a absolutament tothom, i en especial a aquells que són conscients que el cine forma part de la seva vida, sigui el tipus de cine que sigui. Feia molt que no reia tan a gust al cine i que no m’identificava tant amb una peli, salvant les distàncies. Us imagineu què podria sortir si agaféssim una càmara i ens poséssim a rodar a la nostra manera les nostres pelis preferides? Això és exactament el que va pensar Michel Gondry quan va escriure Rebobine, Por Favor. No us la perdeu.
Creadors: Chris Fedak, Josh Schwartz
Intèrprets: Zachary Levi, Yvonne Strahovski, Adam Baldwin, Joshua Gomez, Sarah Lancaster, Vik Sahay, Scott Krinsky, Bonita Friedereci.
Gènere: Comèdia, acció. USA, 2007. 55-60 min. per capítol
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Chuck Bartowski respon a la perfecció a la descripció de “nerd”: un jove de vint i pocs anys, que treballa com a reparador d’ordinadors en un centre comercial, addicte a la informàtica i als videojocs i sense gaire vida social. Chuck viu a casa de la seva germana i el seu novio, i quasibé ocupa totes les hores amb el seu millor amic, Morgan, dedicant-se a qualsevol freakada. Un dia, però, Chuck rep un misteriós e-mail d’un antic company seu a la universitat que li transmet una informació que li canviarà per complet la vida i el convertirà en una peça valuosíssima per les forces especials del govern dels Estats Units. Sense saber-ho, Chuck es troba al mig d’un conflicte que implica a l’FBI, la CIA i els més alts estaments del govern americà.Divertida sèrie creada, entre altres, pel responsable de The O.C., que ha tingut una molt bona acceptació a Estats Units i de la qual acaba de comprar els drets el canal Calle 13, tot i que no dubto que no trigarà a ser adquirida també per algun canal en obert. Probablement no es tracta d’una grandíssima sèrie i tampoc genera un altíssim nivell d’expectació o d’addicció, però puc dir que es tracta d’un producte que compleix al 100% el seu objectiu: entretenir, emocionar, sorprendre, fer riure i, sobretot, fer-nos passar una molt bona estona amb la aproximadament una hora que dura cada episodi. Com ja he comentat en d’altres sèries que he donat a conèixer al blog, és d’aquells casos en què sempre ve de gust veure algun capítol, pq saps que t’oferirà exactament el que n’esperes.
La idea de partida de Chuck és veritablement insòlita, molt ben trobada i plantejada de forma que pot donar molt de joc. El protagonista és l’ànima de la sèrie, sobre qui gira tota l’acció i l’atenció, la peça sense la qual res funcionaria. És d’aquells personatges que és impossible no agafar-li simpatia, tot i que doni una imatge més aviat patètica, especialment a l’inici de la sèrie. És precisament aquest freakisme i aquest comportament infantil, innocent, despistat i gens hàbil el que ens fa acostar-nos al personatge, tot i que quan arriben moments claus, ens acaba sorprenent amb algunes de les seves reaccions. Gran part de culpa la té l’actuació de Zachary Levi, un actor molt poc prolífic, però que demostra saber posar-se perfectament a la pell de Chuck. És d’aquells actors amb una especial capacitat per a posar cares de tota mena i fer-te riure un cop sí un altre també.
Pel que fa als secundaris, el cert és que el repartiment també és d’un gran nivell. Cal destacar Joshua Gómez, que interpreta l’amic de Chuck, més freak encara que ell, que protagonitza la gran majoria de situacions més absurdes i hilarants. Té un humor genial i es capaç de dir les millors frases completament seriós, cosa que fa impossible no partir-se davant la pantalla. Un altre a destacar és Adam Baldwin, un autèntic veterà de la petita pantalla nordamericana (Firefly, Day Break, etc.), que interpreta al personatge dur de la sèrie. Té unes genials sortides puntuals d’humor negre i, tot i que hauria de ser el menys popular per la seva actitud més sobria, acaba caient simpàtic de forma inevitable. Pel que fa al repartiment femení, destacar sobretot a Yvonne Strahovski pel seu gran treball a les escenes d’acció i, perquè no dir-ho, pel seu espectacular físic, que no deixa de ser un altre reclam per part de la sèrie.
Els capítols acostumen a partir sempre d’una mateixa base: una missió a complir que implica sovint posar en perill les vides dels protagonistes. La veritat és que no s’escatimen recursos en les escenes d’acció i alguns capítols són realment espectaculars i vibrants, amb imatges dignes de les millors pelis del gènere. L’altre suport en què es recolza Chuck és l’humor i aquesta voluntat de prendre’s tot el que passa amb menys seriositat del que potser requeriria, aspecte que es personalitza clarament en l’actitud de Chuck davant les situacions de perill. A banda d’això, tot l’ambient del centre comercial on treballa i els seus companys de feina és la part més purament de comèdia, però aquí la sèrie també aconsegueix funcionar. Aconseguir mesclar tot això i treure capítols trepidants i amb girs inesperats és el gran mèrit de Chuck.
Els punts en contra serien que la trama principal, la que hauria d’avançar capítol rera capítol i que comprèn els aspectes més personals dels protagonistes i les relacions entre ells, a vegades queda una massa estancada i et quedes amb la sensació que el capítol ha estat molt bé, però que no ha servit per fer evolucionar els pilars principals de l’argument. Com ja he dit, l’estructura dels capítols és molt semblant, per tant és fàcil caure en la repetició i l’esgotament dels recursos; tot i que fins ara no ha passat, a vegades la sèrie no se’n cuida prou. De totes formes, Chuck és entreteniment pur i dur i una fòrmula infalible de passar una molt bona estona davant la tele o la pantalla de l’ordinador.
Director: Stefan Ruzowitzky
Intèrprets: Karl Markovics, August Diehl, Devid Striesow, Martin Brambach, August Zirner, Veit Stubner, Andreas Schmidt.
Gènere: Drama, històric. Àustria, 2007. 90 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Salomon Sorowitsch és el millor falsificador de tot Berlin i un dels homes més buscats per les S.S. durant l’inici de l’holocaust, el 1936. Quan és detingut per l’exèrcit nazi, és portat al camp de concentració de Mathausen, on haurà de patir treballs forçats. Al cap de poc, però, el superintendent Friedrich Herzog, el mateix que el va detenir, el trasllada a Sachsenhausen, on l’exèrcit nazi requereix els seus serveis en l’art de la falsificació, juntament amb d’altres experts en diferents àmbits.La recent guanyadora de l’Oscar a Millor Pel·lícula Estrangera és un film que sembla realment fet a mida perquè els americans li donin un premi. No només per la temàtica, respecte la qual sempre han mostrat una especial sensibilitat, sinó també pel seu estil més aviat poc europeu. Amb això no vull dir que sigui una mala pel·lícula, perquè el cert és que m’ha agradat força, simplement que m’esperava un enfoc una mica més profund de tot plegat. Això sí, tenint en compte que l’holocaust nazi és un tema més que prolífic en l’àmbit cinematogràfic i en el que es corre el risc de caure en la repetició, s’ha de dir que Los Falsificadores aconsegueix configurar un argument original i molt interessant, i que evita que et vinguin a la ment altres pelis del gènere mentre la veus.
La història, basada en el llibre que va escriure un dels testimonis de la situació real, t’enganxa de seguida, sobretot perquè et mostra una cara que fins ara no havíem vist gaire (tot i que coneixíem) dels camps de concentració. I és que els nazis no només exterminaven els jueus, sinó que també explotaven les aptituds dels més vàlids en benefici propi. Perdre la vida o mantenir-la, però perquè se n’aprofitin els que te l’acaben de destrossar, aquest és el dilema amb què vivien els presoners que ens mostra la peli. Naturalment, el trasbals a nivell psicològic era enorme i la presa de decisions depenia molt de les prioritats i la personalitat de cadascún. Tot això queda magníficament reflectit a Los Falsificadores.
Com ja he dit, el punt fort de la peli està en l’argument, però també en els personatges. El protagonista, Salomon Sorowitsch, és un home misteriós, força tancat i molt poc expressiu, a qui mai tenim la sensació de conèixer del tot o de saber què pensa en cada moment. A més, té una cara molt especial, d’aquelles que desperten desconfiança i distanciament. Tot això el converteix en un personatge molt interessant i gens previsible, sobretot tenint en compte les situacions en què es troba, on es posa a prova els seus valors morals i la seva veritable forma de pensar. Tot això fa que el concepte de “bo de la pel·lícula” quedi una mica a judici de l’espectador. D’altra banda, alguns dels secundaris també resulten interessants, però sabem més aviat poc d’ells i costa una mica identificar-s’hi. Aquest és un dels aspectes poc cuidats de la peli.
Concordant amb la grisor del protagonista, la fotografia presenta en tot moment aquests tons com a difuminats i quasi sense saturació, cosa que ajuda a realçar l’ambient enrarit que envolta tota la peli. No obstant, tal com he dit al principi, en ocasions crec que l’enfoc d’alguns dels aspectes més importants de la història queda una mica superficial i crec que la peli ho acusa en tant que aquesta temàtica no mereix ser tractada superficialment. Es nota que s’intenta crear moments emotius, posar en boca dels personatges frases solemnes i fer pujar el nivell dramàtic d’algunes escenes, però no sempre els surt bé i crec que la peli transmet només de forma intermitent la intensitat requerida. Qui sap, potser en aquest cas no haguessin fet mal 15 o 20 minutets més, enlloc de quedar-se amb l’hora i mitja pelada.
De totes formes, crec que la peli, tot i no estar a l’altura dels grans films sobre l’holocaust nazi, mereix ser vista, sobretot pel seu interès en recordar un cop més aquesta tràgica etapa de la Història en una vessant que fins ara no havíem vist excessivament en pantalla.
Director: Wes Anderson
Intèrprets: Adrien Brody, Owen Wilson, Jason Schwartzman, Anjelica Houston, Amara Karan, Irfan Khan, Bill Murray.
Gènere: Comèdia, aventures, drama. USA, 2007. 85 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Després d’un any sense ni tan sols parlar-se, tres germans es retroben a causa de la mort del seu pare. És llavors quan el més gran, Francis, proposa als altres dos, Peter y Jack, de realitzar un viatje amb tren per l’Índia, amb l’objectiu de retrobar els llaços que els uneixen i també de renovar-se espiritualment. El viatge el faran amb el Darjeeling Limited, la línia de tren que travessa el país de punta a punta. Les primeres hores no són gens fàcils per les diferències encara existents entre uns i altres, cosa que els portarà més d’un problema.En primer lloc, i per enèssima vegada, voldria criticar la traducció del títol al castellà, ja que no només és inexacta, sinó que es passa pel forro tot el sentit que tenia l’altre. Naturalment, The Darjeeling Limited és el nom del tren en el qual viatgen, que pràcticament es converteix en un personatge més de la peli. En canvi, Viaje a Darjeeling no respecta aquest significat i es converteix en un títol totalment erroni, pq el fet important és el viatge i no la destinació. En fi, una més.
Pel que fa a la pel·lícula en si, en primer lloc s’ha de recordar que un director com Wes Anderson (Life Aquatic, Los Tenenbaums) no és un director ni guionista de grans masses, ni molt menys. Així doncs, vagi per davant que sóc conscient que la peli pot no agradar a tothom. Personalment, m’ha semblat una bona pel·lícula, molt divertida i a estones fins i tot entranyable. Un cop més, el punt fort del guió d’Anderson són els diàlegs, que fan gala d’un humor molt particular, i també la gran capacitat per crear situacions totalment absurdes, però perfectament creíbles. Gran part de culpa també la té la creació de tres protagonistes molt diferents l’un de l’altre, però cadascún amb les seves extravagàncies i manies. La posada en comú dels tres és un espectacle.
Precisament, el treball dels tres actors protagonistes és realment extraordinari. Adrien Brody, Owen Wilson i Jason Schwartzman formen una tripleta que acaba sent inseparable i de la qual resulta difícil destacar-ne a un per sobre dels altres. Jo potser sí que subratllaria el treball de Brody, però només pel fet pq, dels tres, és a qui no estem tan acostumats a veure en papers així. La compenetració i complicitat entre els tres és perfecta, i quasi te’ls acabes estimant quan t’adones que en realitat no són més que tres germans que es barallen com si tinguessin 8 anys. D’altra banda, s’ha de dir que Wilson i Schwartzman ja coneixen sobradament a Wes Anderson, ja que el primer ha participat en totes les seves pelis i el segon en un parell, per tant ja no els costa gens saber què vol el director; raó de més per elogiar a Brody en el seu debut amb el peculiar cineasta americà.
Un dels aspectes que pot impacientar a algú és el ritme. S’ha de reconèixer que no és precisament una peli trepidant ni tampoc espectacular, però jo crec que mai havia de ser així una història com aquesta. El context és molt simple, per tant la base principal de l’argument és anar coneixent els personatges i anar profunditzant en la seva relació, per tal de comprovar la seva evolució després d’un any sense veure’s. De totes maneres, quan acabes de veure la peli t’adones que en realitat han passat un munt de coses i que l’argument té molta més substància del que un pot percebre mentre veu la peli. He llegit a algun lloc que es tracta d’una peli sosa; ho respecto, sobretot per la gent que veu la peli esperant-se algo que entri dins dels cànons normals, però des del meu punt de vista, no veig els motius per dir-ho.
Sí, Viaje a Darjeeling és possiblement una peli una mica rara, com totes les que he vist de Wes Anderson, però només es tracta de prendre-li el pols i acompanyar el trio de protagonistes en la seva aventura espiritual, gaudint de les seves anades d’olla i pràcticament sense esborrar el somriure de principi a fi. Un nou cas de film d’un gran interès i també qualitat cinematogràfica, però d’una fluixa repercussió entre la població. Pels que busquin algo diferent i amb personalitat, val la pena.
Director: Frank A. Capello
Intèrprets: Christian Slater, Elisha Cuthbert, William H. Macy, Sascha Knopf, Jamison Jones, John Gulager.
Gènere: Drama, comèdia. USA, 2007. 100 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Bob Maconel és un home totalment amargat i per qui la vida ha perdut tot el valor. Odia la seva feina, odia el seu cap, odia els seus companys, no té família, viu sol, té un peix que li parla i es mou pel món de forma completament aliena a tot el que passa al seu voltant. És per això que Bob planeja de fa dies un assassinat múltiple a la seva oficina i acabar amb tot plegat, però l’execució d’aquest plan li resulta molt dificultosa per culpa de la seva inseguretat. No obstant, un dia passa algo que li trastocarà tots els plans.Un nou cas de pel·lícula estrenada fa un any a Estats Units i des de llavors també arreu d’Europa, però que encara no ha visitat les nostres sales, qui sap si ho farà. I un cop més, no es tracta d’una peli qualsevol la que ens estem perdent. He Was a Quiet Man és d’aquells films que, indubtablement, no deixen indiferent a ningú. Tant pot fer que algú es cansi al quart d’hora, com abduir-te gràcies al seu estil… peculiar, per dir-ho d’alguna forma. La veritat és que no es tracta d’una peli fàcil de veure, ni tampoc ho pretén, ja que, sobretot durant la primera part, podríem dir que posa una mica nerviós. Tant pel protagonista, com per la direcció, com pels efectes especials, crea una atmòsfera com a inquietant, inclús sofocant, però és que en realitat ens està acostant de forma molt acurada a la personalitat del personatge protagonista.
En efecte, tota la peli gira al voltant del protagonista, és més, es podria dir que la pròpia peli s’impregna de la seva mentalitat. Un protagonista interpretat de forma tan brillant com sorprenent per Christian Slater. Sens dubte, la decisió de càsting deuria ser arriscada, però la veritat és que la van clavar. Slater construeix un personatge tan repulsiu com atraient i aconsegueix que fins i tot li agafem simpatia. El cert és que la peli és completament imprevisible, de principi a fi, et descol·loca contínuament i et porta a escenes del tot surrealistes. Si a la fitxa he posat que el gènere era drama i també comèdia és perquè la història en si és una veritable tragèdia, però la peli té aquest surrealisme i aquest enfoc tan especial que fa que moltes situacions resultin veritablement gracioses i inclús riguis a gust en segons quin moment.
No es tracta d’una peli rodona, ja que per mi té alguns altibaixos de ritme i alguns dels canvis que fa són una miqueta massa sobtats. D’altra banda, la credibilitat també queda en dubte en algun moment puntual. No obstant, repeteixo que és una peli que està feta de forma molt diferent a tota la resta, de la qual em costa moltíssim trobar referents anteriors, i que aquesta personalitat pròpia que té s’agraeix i li dóna molt de valor. És això el que la converteix en una peli que aconsegueix sortir de l’anomenat “montón” i agafar cert protagonisme. És d’aquelles que et venen al cap més d’una vegada durant els dies següents d’haver-la vist i això ja té molt de mèrit.
En resum, que per enèssima vegada la nefasta distribució d’aquest país ens priva de poder veure una mica de cine interessant entre tanta tonteria (perquè la que hi ha ara tela…) i que això obliga a recórrer a altres mitjans. Pels que en sou habituals, He Was a Quiet Man és una d’aquelles amb les que s’han d’aprofitar. Torno a dir que potser no agrada gens, i en un sector del públic seria comprensible, però de ben segur que no us trobareu amb algo que ja hagueu vist, pq us asseguro q no és així, ni molt menys.
Martí
M.A.Confidential 