M.A.Confidential

Before The Devil Knows You’re Dead

Director: Sidney Lumet

Intèrprets: Phillip Seymour Hoffman, Ethan Hawke, Albert Finney, Marisa Tomei, Aleksa Palladino, Amy Ryan.

Gènere: Drama, thriller. USA, 2007. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Ara fa exactament 50 anys, Sidney Lumet va dirigir la seva òpera prima. Era el 1957 i Doce Hombres Sin Piedad es va convertir en una de les millors pel·lícules dels anys 50 i un autèntic referent del cine de suspens i de temàtica judicial. Mig segle després, i amb 84 anys, el director americà ens regala un drama simplement brillant. Duríssim, intransigent, sense deixar pràcticament cap moment de respir a l’espectador i amb una tenebrosa mirada al que podríem descriure com la maldat humana a través d’uns personatges immensos i un repartiment de luxe.

No és casualitat que el primer que veiem en pantalla a l’inici de la peli sigui la següent frase “Ojalá puedas pasar media hora en el cielo… antes que el diablo sepa que has muerto”. Tota una declaració d’intencions i un excel·lent plantejament, i al mateix temps conclusió, de les prop dues hores que venen a continuació. En aquest sentit, tot va de menys a més, fins i tot quan creus que les coses ja no aniran més enllà, la peli et sorprèn i torna a apujar una mica més el grau de dramatisme. I és que un dels missatges més clars que es pot extreure de Antes Que el Diablo Sepa Que Has Muerto, bàsicament a partir del personatge d’Andy, és que quan prens una decisió cruel i aquesta et porta més problemes, les decisions següents inevitablement seguiran el mateix mal camí i cada cop serà més difícil sortir d’aquest espiral.

No només el guió és excel·lent, també la forma d’explicar-nos els fets juga un paper important en l’alta qualitat que té la peli. Amb una estructura que combina acció en temps present i flashbacks sempre focalitzats en un dels personatges, la peli ens va donant la informació poc a poc i de forma perfectament estudiada perquè de principi a fi no parem de rebre noves dades que ens fan anar encaixant tot el puzzle. A més a més, el fet de jugar amb els diferents punts de vista permet saber què passa realment a cada escena i quin és el veritable paper de cadascú. Aquesta estructura també ens permet anar coneixent mica en mica als personatges, i això serveix per a comprovar que no són com ens pensàvem en un principi.

Encara que ho pugui semblar pel que explico, Antes Que el Diablo Sepa Que Has Muerto no és d’aquelles pelis que juga amb l’espectador i només explica el que li interessa, simplement dosifica i distribueix el que ens vol dir i ens ho va mostrant en el seu degut moment. Resultat: impossible separar la vista de la pantalla de principi a fi. I si a sobre hi afegim unes interpretacions estelars de tots els protagonistes, raó de més per no voler perdre detall. Phillip Seymour Hoffman i Albert Finney ja ens hi tenen acostumats, però m’ha sorprès molt positivament Ethan Hawke, qui tira endavant un paper molt més dramàtic dels que li solem veure. Realment, tots els personatges que apareixen estan marcats per una existència gens fàcil. Ara que ho penso, costa recordar els somriures que es poden veure durant la peli.

Així doncs, no hi ha dubte que estem davant d’una molt bona pel·lícula, que s’ha vist completament eclipsada per l’estrena d’Indiana Jones i que recomano a tothom que tingui ganes de veure un drama d’alta qualitat, d’aquells que es viuen amb intensitat i que et fan sortir del cine encara impactat pel que acabes de veure. Jo no dubtaria en dir que és una de les pelis més completes que he vist últimament.

Indiana Jones and The Kingdom of The Crystal Skull

Director: Steven Spielberg

Intèrprets: Harrison Ford, Cate Blanchett, Shia LaBeouf, Ray Winstone, John Hurt, Karen Allen, Jim Broadbent, Igor Jijikine.

Gènere: Aventures. USA, 2008. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Indubtablement, aquesta és, amb majúscules, l’estrena de l’any. Dinou anys després de la que va ser la seva “última cruzada”, torna Indiana Jones amb unes quantes arrugues de més i reflexes de menys, però amb l’esperit quasi intacte. Malauradament, no puc dir intacte sense el “quasi”, perquè hi ha alguns aspectes a posar en dubte. Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal és una peli que tot espectador jutjarà, de forma inevitable, amb la ment posada en el passat i, en aquest cas concret, amb el desig que res hagi canviat. Per què, així com la revisió de grans sagues ha donat fruït gràcies a una certa adaptació als nous temps (Batman Begins, La Jungla 4.0), la gran peculiaritat d’aquest retorn és que la gent no vol veure un Indiana Jones del segle XXI, la gent vol veure el mateix que fa 20 anys. I per dos individus anomenats Spielberg i Lucas, era clar que aquesta no seria feina fàcil.

Una de les percepcions que m’han quedat després de veure aquesta peli és el següent: mentre En Busca del Arca Perdida, El Templo Maldito i La Última Cruzada eren pelis que van sortir d’un procés natural, sense escatimar cap dels recursos cinematogràfics existents en aquell temps, El Reino de la Calavera de Cristal ha sortit d’un procés anti-natural, jo quasi diria que de contenció per part dels creadors. Ja des de la primera escena, la peli aconsegueix tenir aquesta atmòsfera de film d’aventures dels d’abans, sobretot per la fotografia, els escenaris, les escenes d’acció, etc., però a mida que va avançant, va aflorant aquesta incontinència de Spielberg i Lucas per a l’ús massiu d’efectes especials i ens trobem més d’un moment que ens fa arrufar el nas. I el problema no és que els efectes siguin dolents, sinó que no pertoquen amb una peli com aquesta, i això es nota de forma massa evident des de la butaca del cine.

Com ja he dit, el millor de Indiana Jones y El Reino de la Calavera de Cristal és el retrobament amb bona part de l’esperit de la saga, amb aquest humor tan característic, amb els antics conflictes entre els diferents personatges i amb aquestes seqüències d’acció un tant austeres, però espectaculars. L’inici de la peli té un ritme realment trepidant i ens regala aquest gran moment en què veiem per primer cop l’inconfusible barret al terra (com no podia ser d’altra forma). A destacar també com la peli juga amb l’espectador allargant uns quants segons el primer pla frontal de Harrison Ford. A partir d’aquí, la peli es dedica a anar introduïnt tots els detalls característics del personatge i jugant sempre amb el concepte de la suposada vellesa del protagonista, per tant fa ús de l’auto-paròdia. A banda d’això, els guiños a les tres anteriors entregues estan presents al llarg de tot el film, cosa que sempre fa una especial gràcia com a espectador, però que també té una clara intenció de crear llaços entre aquesta i les seves predecessores, com donant a entendre que els 20 anys de diferència no suposen un allunyament entre elles.

Un cop aquí, ja t’has posat completament en situació i tan sols et queda deixar-te anar i disfrutar. El cert és que la peli és extremadament entretinguda i que fa riure molt, jo diria que potser més que cap de les altres tres. Pel que fa a les actuacions, es nota que Harrison Ford no té l’agilitat d’abans, però tenint en compte que té 65 anys, és admirable com tira endavant el personatge. Al cap i a la fi, serà el seu personatge de sempre. Si ens fixem en els secundaris, destacar sobretot a Shia LaBeouf, segurament l’actor jove amb més projecció de tot Hollywood ara mateix, ja que demostra la seva versatilitat i ens deixa bon tocs d’humor, perquè Cate Blanchett deixa bastant que desitjar amb el seu accent ucrainès. En quan a l’argument, és clarament el més fluixet de la saga; li falta una mica de ganxo i es treu varies coses de la màniga, però tampoc crec que sigui un aspecte sobre el que incidir massa en una peli així.

Durant tres quartes parts del film, hi pot haver pros i contres, però tothom té la indiscutible i recomfortant sensació que està veient una veritable peli d’Indiana Jones, però la cosa s’espatlla quan entrem a la última mitja hora. Precisament quan ens acostem al suposat clímax, els senyors Spielberg i Lucas, i el guionista de torn, perden totalment el rumb i desprecien per complet aquest esperit del qual he parlat abans. A mida que ens acostem al final, van començar a sorgir els meus temors sobre quina podria ser la resolució, i al final es van complir els pitjors auguris. El pitjor que li pot passar a una peli és que tingui un final que no li correspon per res del món, que vagi en contra de la seva pròpia naturalesa, i això és exactament el que passa a Indiana Jones y El Reino de la Calavera de Cristal. No diré més per no desvetllar cap detall, però per mi, és lamentable.

Amb tot, la sensació al sortir del cine és un pèl agredolça, ja que d’una banda tens la primera hora i mitja de diversió, però per l’altra no et pots treure del cap aquest final tan inapropiat. Jo vull quedar-me amb lo primer i també amb la satisfacció d’haver vist per primer cop a Indiana Jones en pantalla gran, que això no ens ho treu ningú. Així doncs, no em queda cap altra que animar a tothom a veure-la, si es que a aquestes altures encara no ho ha fet.

Battle for Haditha

Director: Nick Broomfield

Intèrprets: Elliot Ruiz, Andrew McLaren, Oliver Bytrus, Duraid A. Ghaieb, Matthew Knoll, Yasmine Hanani, Thomas Hennessy.

Gènere: Bèl·lic, drama. Gran Bretanya, 2007. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Fa pocs mesos, el britànic Nick Broomfield va aixecar la Concha de Plata del Festival de San Sebastià com a millor director gràcies a aquesta pel·lícula. I realment la direcció és probablement l’aspecte més destacable d’aquest nou producte amb la guerra d’Iraq com a fil conductor, que narra els fets amb una valentia i una veracitat admirables. Té un estil que recorda força al de Redacted de Brian de Palma, (si l’has vist, és impossible que no et vingui a la ment més d’una vegada), però en aquest cas fuig del format de fals documental i es decanta únicament cap a la ficció, això sí, amb tals nivells de realisme que quasi arriben a la visió de documental.

A diferència de la peli de De Palma, La Batalla de Hadiza es caracteritza per la seva perspectiva múltiple dels fets. D’una banda, acompanyem els soldats americans, de l’altra, els insurgents iraquians, i de l’altra, els ciutadans de la localitat de Hadiza. Així doncs, la peli aconsegueix fugir del punt de vista únic que acostumem a trobar en aquests casos i ens posa en la situació de totes les parts que tindran protagonisme a la història. A nivell narratiu, això suposa molta més riquesa i també més capacitat de l’espectador per jutjar per si mateix a cada part i treure les seves conclusions. En aquest mateix sentit, cal destacar que a nivell polític i/o ideològic, es tracta d’un film molt menys impositiu del que es podria esperar i això s’agraeix.

No hi ha dubte que el director no és precisament un amic de Bush i que el missatge que transmet la peli és el de la absurditat i la inutilitat d’aquesta guerra, però aconsegueix no transmetre’l de forma alliçonadora sinó que deixa que tu mateix te’n vagis donant compte. L’immens realisme de les escenes dramàtiques i una constant camera a l’espatlla que et fa sentir al mig de tot el que passa són dues eines que et posen al lloc dels diferents protagonistes i quasi et fan sentir a la pròpia pell les tragèdies per les que passen. És ficció, però al acabar de veure la peli, un té pocs dubtes de que, lamentablement, les coses realment funcionen així en aquesta guerra.

A La Batalla de Hadiza no et defineixen el bàndol dels bons ni el bàndol dels dolents, i realment és difícil definir-lo un cop vist el que hem vist, però sí que evidencia que les veritables víctimes només en són unes, precisament les que no tenen res a veure amb tot plegat, les que simplement volen viure les seves vides de la forma més tranquila possible. Amb tot, és inevitable que ressorgeixi un cop més l’eterna polèmica que envolta aquesta guerra des del seu inici i que encara continua: tots maten i tots són matats, per tant de qui és la culpa? Doncs del qui va començar tot això, i a aquestes altures suposo que tothom ja tindrà la seva opinió més que formada.

Deixant la política apart, La Batalla de Hadiza està dotada d’escenes realment molt dures, quasi diria que esgarrifoses donat l’altíssima versemblança que desprenen. Com a espectador, és d’aquelles pelis que es miren sense ganes de dir ni una paraula i de contemplar amb certa impotència els horrors que es deriven d’una guerra com aquesta. Les grans actuacions dels actors, la posada en escena, que en ocasions quasi és més pròpia d’un reporter de guerra que d’una peli de ficció, i la tensió constant fan que l’escassa hora i mitja de durada passi quasi sense adonar-se’n.

No negaré que és una peli que a aquestes altures podríem titllar de “ja vista”, però aquesta triple visió dels fets que ens ofereix li dóna personalitat pròpia i la fa molt recomanable pels interessats en aquesta temàtica. No és cap panfleto, simplement posa en evidència una realitat que existeix més enllà d’una pantalla de cine.

Biyeolhan Geori

Director: Ha Yu

Intèrprets: In-Sung Zo, Min Nam-Koong, Bo-Young Lee, Ku Jin, Yoon Jae-Moon, Ho-Jin Chun.

Gènere: Màfia, thriller, drama. Corea del Sud, 2006. 140 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Sabent que acostuma a agradar-me aquest tipus de cine, vaig rebre fa un temps una recomanació per veure aquesta peli i el cert és que m’esperava una mica més. Ens trobem davant un argument força habitual dins del gènere mafiós asiàtic, en aquest cas situat a Seúl, a Corea del Sud, en què els conflictes giren a l’entorn de dos nuclis diferents. Com no pot ser d’una altra forma, un és la rivalitat entre dues bandes que lluiten per defensar i ampliar els seus territoris, però l’altre, i no menys important, és el valor de la jerarquia dins d’una pròpia banda. Així doncs, l’objectiu no només és derrotar el rival, sinó no perdre la dignitat dins del propi grup i anar guanyant influència, cosa que pot portar a enveges i traïcions.

En aquest sentit, A Dirty Carnival il·lustra a la perfecció la mescla entre aquests dos punts de conflicte, sempre centrats en la figura del protagonista i la seva evolució dins del grup al qual pertany. Aquest és segurament l’aspecte que més m’ha agradat de la peli, aquesta constant evolució del protagonista i aquesta contínua necessitat d’anar afrontant les conseqüències de tot el que fa. La peli ens mostra el despiadat món de les màfies i la quantitat de diners que mou, i com el fet de formar-ne part fa que la vida d’un hi quedi completament lligada, encara que no es vulgui. La incompatibilitat entre aquest tipus de vida i el voler portar una vida personal normal també és un dels altres punts forts que ens transmet.

De totes formes, és aquí, en aquest intent de ficar-se una mica més profundament al costat més personal i íntim del protagonista, on la peli comet gran part dels seus errors. El primer d’ells és que el metratge s’extén fins a les 2h 20min i no precisament de forma inadvertida per a l’espectador; el segon és la irregularitat en el ritme de l’acció; el tercer és que, al final, deixa caps sense lligar i et quedes amb la sensació si algunes de les trames secundàries realment feien falta. És per això que A Dirty Carnival és una peli que es disfruta de forma intermitent, bàsicament quan el centre d’atenció és l’apartat mafiós en si. La peli té molt bones escenes d’acció i moments de gran intensitat i tensió, fins i tot algunes imatges força dures, i és allà on es nota que tant el director com els protagonistes es troben més a gust.

Pel que fa a l’argument, té detalls força bons i algun que altre gir força sobtat, però la originalitat tampoc seria la seva gran virtut. S’ha de destacar l’intent de crear aquesta doble realitat incloent un personatge que és director de cine i que roda una peli sobre el que veiem a la peli, cosa que no deixa de tenir el seu interès i que fins i tot et fa pensar si podria passar realment, tenint en compte el país d’on és la peli, i si les conseqüències podrien ser les mateixes. Qui sap, segurament el director haurà aprofitat per introduir un alter ego seu a la peli i ensenyar-nos, en certa mesura, com ha estat per ell rodar aquesta peli.

Pel que fa a les actuacions, s’ha de destacar el carisma del protagonista i la força que dóna al personatge, d’aquells que no t’agradaria trobar-te pel carrer i molt menys fer-lo enfadar amb tu. La resta del repartiment està correcte, però arriba un moment en què tots els caps mafiosos de Corea, Japó i aquests països els veig tots amb la mateixa cara (serà perquè en general els veiem a tots més o menys amb la mateixa cara). Pel que fa al final, doncs la veritat és que, tot i que pot semblar coherent amb el que ha passat durant la peli, costa una mica de creure i et deixa una mica descolocat.

En resum, A Dirty Carnival és una peli massa intermitent, que t’ofereix bones coses, però combinades amb d’altres que fan que no t’enganxi el suficient com per no deixar-te aixecar uns quants cops per fer altres coses mentre l’estàs veient. No és una mala peli, però n’he vist de bastant millors del gènere mafiós asiàtic, com per exemple A Bittersweet Life, també coreana i molt més treballada en tots els aspectes.

[REC]

Directors: Jaume Balagueró i Paco Plaza

Intèrprets: Manuela Velasco, Ferran Terraza, Jorge Serrano, Pablo Rosso, David Vert, Vicente Gil, Martha Carbonell.

Gènere: Terror. Espanya, 2007. 75 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Efectivament, per estrany que sembli, un servidor encara no havia vist aquesta pel·lícula fins ara, tot i la immensa repercussió que va suposar la seva estrena al nostre país. La veritat és que no tinc una especial predilecció per les pelis de terror (no per por, sinó perquè totes acaben sent iguals), però quan en veig una que crec que pot oferir alguna cosa diferent, intento veure-la i en aquest cas em picava la curiositat de comprovar si tant de soroll tenia motiu. I ara que ja l’he vist, no puc dir altra cosa que probablement no n’hi havia per tant.

[REC] és una peli que parteix d’una idea molt original i a més molt propera, ja que passa en ple centre de Barcelona (concretament a pocs carrers de casa meva) i aconsegueix enganxar de seguida a l’espectador, que es troba amb un format de peli gens habitual. No obstant, a mida que avança, el film es va refugiant cada cop més en la forma i es va oblidant mica en mica del fons. Això es tradueix en una direcció força arriscada i efectiva, amb bon número de plans molt espectaculars i singulars, però també en un argument que es debilita a marxes forçades mentre avança la peli. Naturalment que el pretext d’una peli de terror és el d’aterroritzar, com la pròpia paraula indica, però a més a més ens ha de presentar una història que ens puguem creure i que tingui una certa solidesa, i no crec que la de [REC] presenti aquestes qualitats.

D’altra banda, ¿realment fa tanta por aquesta pel·lícula? Jo només puc destacar com et manté en tensió constant en els primers instants en què entren als pisos, amb aquesta sensació de voler veure més del que el punt de vista del càmera et permet i on t’esperes que et surti qualsevol cosa pel lloc més inesperat en qualsevol moment, i alguns instants (no tots) de l’escena final. Però poc més. I és que, en realitat, tot s’acaba reduïnt al mateix i al final ja es fa una mica monòton. He trobat a faltar alternatives, fets inesperats, decisions impactants, alguna cosa que se sortís una mica de l’estructura constant de fugir i intentar no ser trobats. D’altra banda, l’explicació de les causes de tot plegat l’he trobat molt poc currada i a la part final et vol explicar massa coses en poc temps i tot acaba sent una mica caòtic.

Pel que fa als actors, aquí sí que no queda altra que subratllar el treball de Manuela Velasco, a qui fins ara només havíem vist presentant videoclips a 40TV. La veritat és que el paper no és gens fàcil i la noia ho viu completament i desprèn un realisme extraordinari. Pel que fa a la resta d’actors, els he trobat bastant fluixos i alguns d’ells directament molt dolents. A banda d’interpretar secundaris excessivament estereotipats i en general força irrellevants, la seva autenticitat és bastant limitada.

En resum, [REC] ofereix un format espectacular i novedós a l’espectador i en genral aconsegueix mantenir la tensió durant la seva hora i deu de llargada, però falla clarament en la qualitat de l’argument i això fa que tota la credibilitat de l’aspecte formal es vegi seriosament perjudicada. Realment, no n’hi havia per tant.

Per cert, ja està llest el remake de Hollywood, es diu Quarantine i aquest és el tràiler. Com veureu, els plans són absolutament calcats als de [REC] i et claven un mega spoiler del final de la peli amb una tranquilitat flipant…