M.A.Confidential

We Own the Night

Director: James Gray

Intèrprets: Joaquin Phoenix, Eva Mendes, Mark Wahlberg, Robert Duvall, Alex Veadov, Dominic Colon, Danny Hoch, Mony Moshonov.

Gènere: Policíac, thriller, drama. USA, 2007. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Interessant thriller policíac, que arriba a les nostres sales quasi un any després que formés part del cartell del festival de Cannes 2007, on James Gray va ser nominat a la Palma d’Or a millor director. La pel·lícula es pot considerar força sòlida, seriosa i molt intensa, però denota una certa irregularitat en alguns moments que no la fa un producte completament rodó. We Own the Night és la inscripció que apareix a les plaques del cos antidroga de la policia de Nova York i tota una declaració d’intencions davant els criminals. En adoptar aquesta frase com a títol, la peli sembla posicionar-se clarament del cantó de la policia, però en realitat ho aprofita per generar la incògnita de quin dels dos bàndols pot dir realment “la nit es nostra”.

Per començar, ja és molt significativa la presentació que fa de cada personatge. D’una banda, Bobby, acompanyat d’una nòvia espectacular (Eva Mendes) en un club nocturn on tothom l’adora, amb la música més moderna a tot volum, ple de la gent més cool de Brooklyn i on té la tutel·la del màxim propietari, que el tracta com un més de la seva família. D’altra banda, Joe és a la festa de la seva promoció dins del cos de policia, acompanyat del seu pare, en un poliesportiu cutre, amb quatre globus al sostre, gots de plàstic i poca cosa més. De qui és la nit? Ara bé, naturalment les coses comencen a canviar i a partir d’aquí es crea un veritable joc de força entre les dues bandes, amb Bobby ballant entremig i trobant-se per primer cop amb decisions que poden canviar la seva vida.

M’ha agradat força l’evolució del protagonista i també la interpretació de Joaquin Phoenix, així com el respecte que segueix imposant Robert Duvall en pantalla. En canvi, potser he trobat a faltar treure una mica més de suc al personatge de Mark Wahlberg, massa secundari en tot moment i a remolc del seu germà. També el personatge d’Eva Mendes et deixa amb certa sensació de desconcert, sobretot al final. També m’ha agradat molt la direcció, tot i que potser s’emociona un pèl massa a les escenes d’acció, i en general el to obscur i depressiu de les imatges, que contribueixen a generar tensió i acompanyen perfectament l’estat d’ànim del protagonista.

No obstant, la irregularitat de la qual parlava al principi ve donada per baixades massa pronunciades del ritme per culpa de certes escenes que es fan llargues innecessàriament. De la mateixa forma, a vegades tens la sensació que la peli passa d’una part a l’altra de forma una mica brusca i l’acció queda poc cohesionada. Finalment, a mi la resolució m’ha deixat amb unes lleugeres ganes de més, ja que li he trobat a faltar una mica més d’emoció i d’impacte, cosa que hagués pertocat a una peli com aquesta. Vaja, que sembla que se l’hagin treballat més aviat poc per ser el punt àlgid de la peli.

De totes formes, repeteixo que és un bon thriller, amb grans moments i amb un molt bon repartiment. Dubto que trobeu estrenes gaire més interessants que aquesta ara mateix.

Cidade dos Homens

Director: Paulo Morelli

Intèrprets: Douglas Silva, Darlan Cunha, Jonathan Haagensen, Rodrigo dos Santos, Camila Monteiro, Naima Silva.

Gènere: Drama, thriller. Brasil, 2007. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Ja havia parlat un parell de cops d’aquesta peli al blog i veient que la seva estrena al nostre país va per llarg he decidit recórrer a altres mitjans, ja que la nostra estimada societat de la comunicació ens ho permet, per veure-la. En el seu dia vaig citar-la com a continuació de Ciudad de Dios, doncs bé, haig de matisar-ho una mica, ja que no és exactament així. En realitat, Ciudad de los Hombres és originàriament una sèrie de televisió que Fernando Meirelles va produir a Brasil aprofitant l’èxit de Ciudad de Dios. L’any passat, aquesta sèrie es va portar a la gran pantalla i el resultat és la peli que ens atén. Naturalment, les semblances entre les dues pelis són moltíssimes i és inevitable posar-les en comparacions, però s’ha de dir que es tracta de personatges i espais totalment diferents, per tant una no és la continuació de l’altra.

Un cop aclarit això, haig de dir que estem davant d’una peli que es queda força lluny de la qualitat de Ciudad de Dios. Per mi, això és degut bàsicament a un aspecte en què la peli falla clarament, que és el narratiu. Tinc la sensació que la peli no sap explicar-se bé en segons quines ocasions, ja sigui per voler anar massa ràpid o per voler desviar-se cap a detalls que no aporten res i que a vegades desorienten una mica i tot. El mateix passa amb alguns dels diàlegs, ja que els personatges fan referència a coses o fets que nosaltres no coneixem gens i que semblen tenir el seu pes en la història.

Potser és que la peli està pensada pels espectadors de la sèrie i vull entendre que aquestes referències són de coses que ja s’han vist en algun dels capítols, però de totes maneres no ho trobo gens encertat de cara al públic internacional. Per tant, així com la trama principal es pot seguir sense problemes, les secundàries no estan gaire ben definides ni sel·leccionades, ja que a algunes els falta aprofunditzar i d’altres directament sobren. D’altra banda, també m’ha semblat que el director potencia poc els moments clau de la peli i en canvi es recrea en d’altres que potser no ho requerien tant. El muntatge també té part de culpa, ja que l’he trobat un pèl accelerat i a trompicons. En general, es troben a faltar nexes d’unió entre una escena i la següent, i això descoloca una mica a l’espectador.

Salvant les citades carències en la narració, s’ha de dir que la peli ens segueix oferint moltes de les coses bones de Ciudad de Dios, com una ambientació extraordinària dels barris de “fabelas” més perillosos de Rio i també una cuidadíssima fotografia que accentua aquesta sensació de calor i de tensió quasi constant que es viu en aquest lloc. D’altra banda, s’ha de dir que les escenes d’acció no abunden gaire, ja que la peli centra la seva atenció en la relació entre els dos amics i els entrebancs pels que passarà en molt poc espai de temps, però això no fa que la peli no perdi suspens i emoció, sobretot a mida que ens acostem cap al final. Un aspecte que m’ha agradat molt, com també passava a Ciudad de Dios, és la trepidant banda sonora, d’aquelles que no et permet descansar quasi en cap moment i que et fa estar alerta tota l’estona.

Resumint, que la peli perd molt si es compara amb la seva antecessora, però si es mira ailladament, es pot dir que resulta molt entretinguda, amb una temàtica que segueix sent molt atractiva i amb un bon ritme que fa que passi molt ràpid. Ah, i m’encanta com sona el portuguès de Brasil.

The Kite Runner

Director: Marc Forster

Actors: Khlaid Abdalla, Ahmad Khan Mahmidzada, Zekeria Ebrahimi, Saïd Taghmaoui, Atossa Leoni.

Gènere: Drama. USA, 2007. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Marc Forster és d’aquells directors difícils de classificar, ja que les seves pel·lícules més conegudes quasi no tenen elements en comú. Des del dramatisme més cru de Monster’s Ball, passant pel barroquisme edulcorat de Descubriendo Nunca Jamás i acabant amb el que serà el pròxim James Bond, Quantum of Solace. Abans d’aquesta, el director americà ens presenta un drama força poètic ambientat a l’Afganistan, en què posa a prova els límits de l’amistat entre dos nens que viuen a Kabul. El principal problema d’aquesta pel·lícula és que presenta dues parts, separades per una el·lipsi temporal, que presenten moltes (excessives) diferències entre si, ì no només pels 25 anys de distància, sinó també a nivell cinematogràfic. Així doncs, una primera part que jo qualificaria de força brillant, en què se’ns presenta la infantesa dels dos protagonistes al seu país natal, marcada per una estreta amistat i lleialtat, però fortament influenciada per la diferència social entre els dos, desemboca en una segona part en què la peli sembla perdre la seva identitat, ja que cau en els convencionalismes més típics i tòpics de forma incomprensible i fins i tot es torna ambigua en el seu missatge final.

Queda clar, doncs, que aquesta segona part fa que la peli perdi tot l’atractiu que havia adquirit en la primera i que també es deixi pel camí el rigor i la qualitat tant del guió com de la direcció. Casualment, tot això passa quan l’acció es trasllada d’Afganistan a Estats Units, cosa que em fa pensar que no sigui tan casual i que s’explica per allò de “Dreamworks presents…”. Amb una productora nordamericana com aquesta posant els diners, no m’estranyaria que haguessin agafat el guió i li haguessin aplicat totes les pautes que marca el seu manual del bon guió de cine. Una llàstima, ja que una trama amb originalitat, tendresa, cruesa, fatalitat i perfectament ambientada, es converteix en una trama en què els fets es van succeïnt un darrere l’altre, sense cap aprofundiment ni interès, i acaba amb un intent de sensibilització que per mi resulta forçat i en ocasions una mica gratuït.

Tota la primera part de Cometas en el Cielo es caracteritza per un alt contingut poètic de les imatges, en què ajuden molt els impressionants paisatges d’Afganistan i també les estètiques i colorides imatges de desenes d’estels sobrevolant la ciutat de Kabul. Tot plegat acompanyat d’una deliciosa banda sonora, per la qual Alberto Iglesias va rebre una nominació a l’Oscar. També conté escenes molt boniques, com en la que Amir llegeix contes a Hassan o en la que els dos van a veure Los Siete Magníficos al cine tot i que ja se’n saben de memòria els diàlegs. Pel que fa a la segona part, se’n salva una mica el seu component històric i com et mostra el canvi que pateix un país en 25 anys i les sensacions que això provoca en algú que hi retornar després d’haver-ne estat al marge.

De totes formes, tot i que la cruel imatge que es dóna dels talibans es correspon amb la realitat, hi ha detalls que semblen inclosos amb calçador només amb la voluntat de mostrar-los perquè sí i generar un plus de dramatisme. Pel que fa al missatge final, com ja he dit queda una mica en mans de cadascú, però a mi se’m va quedar cert regust de “a Amèrica és on es viu millor” que no em va agradar gaire. A més a més, tot el poetisme de la primera part potser s’hauria d’haver convertit en una actitud una mica més compromesa amb la brutal situació que se’ns descriu després, però quan es resol la trama i arriba el final, sembla que la peli s’oblida de tot el que hem vist fa només uns minuts. Això sí, un cop vista és quan es pot captar la bonica metàfora que el títol de la peli (l’original, perquè la traducció és, un cop més, incorrecta i nyonya) i tota la història dels estels representen respecte la relació entre els dos protagonistes.

En resum, tot i ser una peli irregular, Cometas en el Cielo no és una proposta a descartar ara mateix, ja que resulta molt més sòlida que qualsevol de les estrenes d’aquests dies i només per gaudir de la primera hora ja val la pena.

In the Valley of Elah

Director: Paul Haggis

Intèrprets: Tommy Lee Jones, Charlize Theron, Susan Sarandon, Jason Patric, James Franco, Josh Brolin, Rick González.

Gènere: Drama. USA, 2007. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Després de l’oscaritzada Crash (que per a mi no està tan sobrevalorada com diuen), Paul Haggis no abandona el dramatisme com a batuta de les seves produccions i aquest cop encara dota de més seriositat i sobrietat la seva història. I no només això, amb En el Valle de Elah, Haggis s’ha arriscat a ser durament criticat per un sector d’Estats Units per la seva profunda crítica a la guerra d’Iraq i la posada en dubte d’alguns dels valors més arrelats a l’americanisme més conservador. Tot plegat conforma una peli molt compromesa amb el missatge que vol transmetre i totalment inflexible amb l’espectador, ja que no inclou cap descans en el turment del seu protagonista, cap petita escletxa d’esperança, cap matís per suavitzar les coses. Si una cosa no se li pot retreure a En el Valle de Elah, és que és una peli amb les idees molt clares.

El problema de tot això és que és una peli difícil de veure, molt més que Crash. Un ritme més aviat pausat, uns personatges molt més reflexius que impulsius, un avanç molt progressiu de la trama i un fort aprofundiment en el rerafons de l’argument i de la causa de tot plegat fan que més d’un es pugui impacientar a mitja peli i començi a mirar el rellotge. En realitat, estic d’acord en què Haggis potser s’extén una mica en l’espessor de la peli, especialment quan aquesta arriba als tres quarts de la seva durada, just abans del desenllaç, i això pot donar pas a que un començi a desviar la mirada i a baixar el seu nivell d’atenció. I segons l’hora en què es miri, potser alguna cosa més. No obstant, ja us dic ara que el final val la pena, no només per la resolució de l’argument, si no per la presència de diverses imatges amb un gran simbolisme i fins i tot polèmica. Sense anar més lluny, l’últim pla de la peli segur que ha estat motiu de desmais i/o malediccions entre el sector més patriotista nord-americà.

En la línia de la peli, les actuacions dels protagonistes es caracteritzen per la seriositat i pel dramatisme que viuen els personatges. Tommy Lee Jones, nominat a millor actor, demostra que és capaç de transmetre un munt de coses només amb la seva mirada perduda i el seu posat tan impassible com turmentat per dins. Entre aquesta actuació i la de No Es País Para Viejos, queda clar que es troba en un gran moment. Pel que fa a Charlize Theron, en primer lloc s’ha de dir que apareix amb un aspecte que la fa una mica difícil de reconèixer, i en segon lloc es pot qualificar el seu treball com a correcte, però tampoc per a tirar coets. Això sí, és molt important la seva influència sobre el personatge de Tommy Lee Jones, sobretot per aquesta mena de segona oportunitat com a pare que li dóna durant una porció de peli. Pel que fa a l’aparició de Susan Sarandon, és simplement testimonial i sembla només feta perquè la tan compromesa actriu pugui aparèixer en una peli tan afí als seus ideals. Finalment, citar l’aparició també de Josh Brolin, que últimament surt a totes les pelis, i no precisament petites.

Com a resum, es podria dir que En el Valle de Elah és una peli molt sòlida, molt estudiada i amb un missatge força potent, però que sembla feta només per a aquells a qui aquest missatge els captivi de tal forma que puguin veure-la amb una implicació total de principi a fi. Val la pena veure-la i esperar al final només per la satisfacció de veure que el missatge de condemna segueix viu en un país en què mai és vist de forma gaire entusiasta. Això sí, si algú plega abans d’hora, ho comprendré.

Sweeney Todd. The Demon Barber of Fleet Street

Director: Tim Burton

Intèrprets: Johnny Depp, Helena Bonham Carter, Alan Rickman, Sacha Baron Cohen, Timothy Spall, Jamie Campbell Bower.

Gènere: Musical, thriller, drama. USA, 2007. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

No és gaire recomanable tenir-ne, ja siguin aplicats al cine o a la vida en general, però haig de confessar el meu prejudici profundament negatiu amb el gènere cinematogràfic musical. A banda de creure que està passat de moda, sempre m’ha semblat una estupidesa això de que la gent es posi a cantar així perquè sí enmig d’una peli, per després tornar a la normalitat com si res… fins a la següent cançó al cap d’una estona i vinga tornem-hi, a cantar. Ho sento, però ho trobo tot sobreactuat, carregós i inversemblant. Doncs bé, el senyor Burton ha aconseguit fer-me empassar aquest prejudici amb patates, ja que no tinc més remei que reconèixer la bona estona que vaig passar veient Sweeney Todd. La veritat és que pocs directors aconsegueixen, facin el que facin, que l’espectador quedi quasi hipnotitzat amb la pantalla, i a mi Tim Burton em té la mida presa en aquest sentit.

Deixant de banda les cançons, la peli és una obra d’art a nivell tècnic: fotografia, il·luminació, vestuari, maquillatge, direcció artística. Tot plegat fa de Londres un veritable quadre impressionista, en què no veiem mai el sol, en què els personatges es difuminen amb l’entorn i en què predomina una extensa gama de grisos per sobre del color. A nivell visual, té relativa semblança amb La Novia Cadáver, salvant les distàncies entre animació i imatge real, naturalment. Pel que fa a la direcció, Burton segueix en la seva línia de força dinamisme, seguint a la perfecció el ritme de la música i dirigint magistralment als seus actors talismà: Johnny Depp i Helena Bonham Carter. El cert és que em cansa una mica que sempre treballi amb els mateixos actors, però en aquest cas un s’ha de treure el barret amb l’actuació dels dos, sobretot tenint en compte que ells mateixos canten totes les cançons. Merescudíssima nominació de Depp a millor actor, però Bonham Carter també la mereixia. En realitat, tant la peli com el director es mereixien estar entre els nominats.

La veritat és que, després dels primers minuts de peli, no les tenia totes, ja que l’inici és pràcticament una cançó darrere l’altra i per mi queda una mica massa carregat. No obstant, poc a poc la peli es va equilibrant i els fragments musicals i els parlats es van rellevant de forma més equitativa. A destacar un dels temes centrals en què Sweeney Todd i un dels personatges canten a la vegada dues cançons de forma entrellaçada, sota una direcció magistral de Burton i amb un treball de muntatge realment brillant. Sweeney Todd sempre està acompanyada d’aquest aire melancòlic que rodeja el personatge, però no dubta en esquitxar la camera de sang quan fa falta. Els tocs de violència són força explícits, cosa totalment necessària si tenim en compte la mentalitat despiadada del protagonista, però això es veu compensat per la constant presència d’un subtil humor negre, al més pur estil de Tim Burton.

Un cop vista, t’adones que havia de ser ell i només ell qui adaptés un musical com aquest al cine; serà un tio raro de collons, però té un ull fílmic realment únic. Com ja he dit, la peli no perd l’interès en cap moment i passa volant, i a un que no suporta gaire els musicals no li queda cap altra que recomanar-la i molt. És d’aquelles que no em faria res tornar a veure ara mateix, i això no ho dic de qualsevol peli.

There Will Be Blood

Director: Paul Thomas Anderson

Intèrprets: Daniel Day-Lewis, Paul Dano, Kevin J. O’Connor, Ciarán Hinds, Russell Harvard, Barry Del Sherman.

Gènere: Drama. USA, 2007. 155 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Tot i ser un director no gaire prolífic (tot just és la seva cinquena direcció), Paul Thomas Anderson ens regala noves mostres un cop més del seu enorme talent a l’hora de fer cine i a l’hora de no deixar a ningú indiferent. Pozos de Ambición s’afegeix a aquesta nodrida llista de grandíssimes pel·lícules que ens han deixat els últims mesos, però, sobretot, afegeix a la història del cine contemporani un dels personatges més sensacionals que he vist últimament. Aquest personatge es diu Daniel Plainview i darrere seu hi ha un Oscar a millor actor que ja té nom i cognoms: Daniel Day-Lewis. Molta gent ja parla del Charles Foster Kane (Ciudadano Kane) del segle XXI, però, si bé existeixen clars paral·lelismes en l’evolució decadent d’ambdós personatges, jo crec que el que ens atén va molt més enllà, ja que el seu humanisme acaba desapareixent per complet. Entre actor i director construeixen un personatge d’un magnetisme extraordinari, d’aquells que tens ganes de veure en tot moment, de qui no et vols perdre ni una paraula, ni un moviment, ni un gest.

L’avarícia, la fredor, la maldat, l’odi, el rencor, la nul·la compassió, tot el que representa Daniel Plainview és negatiu, no obstant, et captiva de forma inevitable. Daniel Day-Lewis és amo i senyor de la peli. Al seu costat, Paul Dano és, per mi, una de les grans sorpreses de la peli. Després de veure’l a Pequeña Miss Sunshine (el noi que no parla), Dano es fica a la pell d’un personatge molt i molt difícil, i aconsegueix un resultat digníssim al costat de Day-Lewis. Té una expressivitat facial molt especial, desconcertant, incòmoda, i això li dóna molta personalitat i també credibilitat a l’hora d’enfrontar-se al protagonista. Els dos simbolitzen aquest enfrontament entre el bé i el mal, un creu en el que ve del cel i l’altre en el que hi ha sota terra, una convivència realment difícil. Sens dubte, dues interpretacions que ja fan que la peli valgui la pena.

No només d’actuacions viu Pozos de Ambición, també fa gala d’una brillant direcció, en què es podria dir que són els personatges qui guien a la càmara i no al revés, i una factura visual i sonora admirable. Pel que fa a la fotografia, s’ha de dir que en alguns moments és una peli més aviat fosca, tan sols aprecies el contorn de les cares o els objectes, però també té imatges en ple desert que semblen veritables postals. Si ens fixem a la banda sonora, jo l’he trobat en ocasions un pèl excessiva, en el sentit que té masses ganes d’enfatitzar alguns aspectes que no ho requereixen, i també poc cohesionada amb la resta, però en general és majestuosa i es converteix en un canal més per definir el protagonista i la seva forma d’actuar. Ara bé, si hi ha algun punt controvertit en aquesta peli, aquest és sens dubte el final. A la sala, em va semblar desmesuradament violent i sobreactuat, quasi tragicòmic (en realitat més d’una persona reia), però a mida que hi he anat pensant, m’he adonat que respon perfectament a l’evolució del personatge i en realitat no és més que un desfermament de tot el que porta a dins. De totes formes, crec que difereix massa amb l’estil de la resta de la peli i queda massa brusc i desconcertant.

Finalment, un cop més crec que es van reprimir massa a la sala de muntatge i no van retallar els 25-30 minuts que li sobren a la peli, i que serveixen per extendre’s en qüestions en què no caldria fer-ho i arribar a uns 155 minuts, per mi, innecessaris. És per aquestes imperfeccions, que Pozos de Ambición, tot i ser una gran, gran peli, no supera a No Es País Para Viejos, la qual, un cop vistes les cinc nominades, és indiscutiblement la meva preferida.