Per si algú es pensava que la HBO no pensava presentar cap nou projecte després dels èxits de Boardwalk Empire i Juego de Tronos, la venerada cadena nord-americana s’ha encarregat de desmentir-ho durant aquesta setmana amb les primeres imatges de Luck, la seva nova sèrie que estrenarà el gener de 2012. Un cop més, el projecte no escatima en ambició, començant pels seus dos protagonistes: Dustin Hoffman i Nick Nolte. Quasi res. Dues estrelles més de Hollywood que no han pogut resistir-se al prestigi televisiu de la HBO. Com a secundaris, destaca Gary L. Stevens, un dels genets de competició més llorejats i famosos d’Estats Units.
No és casualitat, ja que Luck centra la seva temàtica en les curses de cavalls i, naturalment, totes el món d’apostes que es genera al seu voltant. La història té com a protagonista un home de 60 anys (Dustin Hoffman) que acaba de sortir de la presó, però que no triga en ficar-se en nous problemes donada la seva addicció al joc. Globalment, la sèrie busca fer un retrat de tot el món que envolta les curses de cavalls i per ara té una pinta força prometedora. Més encara, si descobrim que el capítol pilot el dirigeix ni més ni menys que Michael Mann, qui també n’és un dels productors juntament amb el creador de Deadwood, David Milch.
Aquí teniu el primer tràiler de Luck i un primer mini-reportatge amb imatges del rodatge.
Com cada any, el dur retorn a la rutina laboral després de l’estiu ve acompanyat de diversos al·licients que ens fan més suportables aquests mesos. No estic parlant de la Lliga i la Champions, que també, sinó de la represa del principal gruix de sèries de televisió que la gran majoria de “frikis” televisius seguim cada setmana, així com l’estrena de noves produccions. Aquesta és una guia personal de les més destacades, per respondre en un sol post allò de “quan torna…?”.
SÈRIES QUE CONTINUEN
– CÓMO CONOCÍ A VUESTRA MADRE (7a Temporada) – 19 de setembre
Ted Mosby segueix explicant als seus fills com va conèixer la seva mare, o millor dit, tot el que va passar abans de conèixer-la definitivament. La comèdia considerada successora de “Friends” encara ja el seu setè any a la graella, un mèrit espectacular avui en dia, i ho fa amb un públic molt fidel i uns personatges que ja formen part de la història televisiva.
– MODERN FAMILY (3a Temporada) – 21 de setembre
La sit-com familiar a tres bandes més fresca dels últims anys vol prolongar el seu èxit després d’una segona temporada que la va consolidar en l’exigent graella d’Estats Units. Pel que sembla, els nous episodis arriben amb novetats importants, com la possible incorporació d’un nou membre a la família de Mitch i Cameron. Una comèdia més que recomanable.
– THE BIG BANG THEORY (5a Temporada) – 22 de setembre
Tot i ser acusada de caure en la reiteració, difícilment ens cansarem de Sheldon, Leonard i companyia, i menys amb l’expectació que el final de la 4a temporada va deixar en diversos fronts. Els físics (i enginyer) més divertits de la televisió tornen amb nous conflictes, manies i deliris de tota mena, amb una Penny cada cop més integrada i contagiada del “frikisme” general.
– FRINGE (4a Temporada) – 23 de setembre
Després de fregar la cancel·lació a finals de la segona temporada per una important davallada d’audiència, la FOX va decidir donar-li una oportunitat i ara ja arriba a la seva 4a temporada, convertida quasi en una sèrie de culte pels amants de la ciència-ficció. No obstant, aquesta podria ser, segons com funcioni, la seva temporada final.
– BOARDWALK EMPIRE (2a Temporada) – 25 de setembre
Després de l’èxit i les bones maneres de la 1a temporada, i postulant el personatge de Nucky Thompson com a un nou Tony Soprano, la HBO sembla confirmar que estem davant d’un projecte a llarg termini. La 2a temporada promet més acció i més sang a Atlantic City, segurament el que més es trobava a faltar durant la primera. En tot cas, una de les imperdibles.
– DEXTER (6a Temporada) – 2 d’octubre
Probablement, la millor sèrie que s’emet actualment. I també la que ha aconseguit mantenir un nivell més alt al llarg de totes les temporades emeses, per tant no es pot esperar menys d’una sisena que es presenta com un retorn a la naturalesa més obscura del personatge i que pot fer les delícies entre els fans de l’assassí en sèrie més carismàtic de la televisió. El tràiler és fantàstic.
– JUEGO DE TRONOS (2a Temporada) – Primavera 2012
La brillant adaptació de la saga “Canción de Hielo y Fuego” s’endinsarà en el segon volum, “Choque de Reyes”, per explicar la primera gran batalla entre els principals aspirants al Tron de Ferro i les seves conseqüències. Nous personatges, noves traïcions, nous aliats, nous enemics i encara més intensitat en el relat. Des de ja, la més esperada de 2012.
– MAD MEN (5a Temporada) – Primavera 2012
Després d’un any d’impass per conflictes entre la cadena AMC i els responsables de la sèrie, està confirmat que Don Draper i companyia tornaran l’any que ve amb més històries en què el que mostren els personatges és tan important com el que amaguen. Una de les sèries de més qualitat dels últims anys, ambientada en el món de la publicitat a Estats Units durant els anys 60.
– THE KILLING (2a Temporada) – Primavera 2012
Després del polèmic final de la 1a Temporada, l’agent Linden té encara molts caps per lligar i s’enfrontarà a un nou cas en què cap personatge està lliure de cap culpa. La sèrie policíaca més magnètica d’aquesta primavera té la difícil missió de mantenir un llistó força alt i demostrar que la decisió d’allargar-la ha estat ben presa.
ESTRENES
– TERRA NOVA – 26 de setembre
Steven Spielberg ha produït aquesta espècie de mescla entre Jurassic Park i Avatar, qui sap si amb algun toc de Lost, un ambiciós projecte de ciència-ficció que es postula com la gran aposta de la FOX per aquesta nova temporada de tardor. A primera vista, fa una mica de mandra, però caldrà estar atents a la seva evolució.
– PERSON OF INTEREST – 22 de setembre
J.J. Abrams a la producció i Jonah Nolan (germà de Cristopher) al guió presenten un thriller policíac en què un multimilionari contracta un agent de la CIA per intentar preveure i evitar crims abans que es produeixin. Jim Caveizel i Michael Emerson (que difícil serà extreure’l de Ben Linus) són els protagonistes de la gran aposta de la CBS.
– ALCATRAZ – Hivern/Primavera 2012
L’altre gran projecte de J.J. Abrams per a la propera temporada. Es basa en el misteriós retorn de tot de presos que 50 anys enrere van estar tancats a Alcatraz i van desaparèixer de forma misteriosa.Amb Jorge García i Sam Neill com a principals cares conegudes, espera convertir-se en l’estrella de la temporada de finals d’hivern i primavera.
– AWAKE – Hivern/Primavera 2012
Una aposta d’aquelles que pot ser una passada o fracassar al tercer capítol si l’argument no s’aguanta. Jason Isaacs protagonitza un thriller de ciència-ficció d’un home que té un accident i des de llavors viu una doble vida, una en la qual el seu fill ha mort i l’altra en la qual ho ha fet la seva dona, sense saber quina és la real. Inquietant i atractiu.
Naturalment, aquí he agrupat les més destacades segons el meu gust i criteri, però és probable que, com cada any, sorgeixi alguna que altra sorpresa. Tampoc he inclòs les clàssiques, estil House, Anatomía de Grey, CSIs, El Mentalista, Los Simpson, Padre de Familia… Totes elles tornen també durant les dues últimes setmanes de setembre i la primera d’octubre. Qualsevol consulta serà benvinguda. A gaudir-les, “serièfils”!
2 d’octubre de 2012. Ara sí, és la data definitiva d’estrena de la 6a temporada de Dexter. Després d’una simple però contundent primera promo que ja ens posava les ungles llargues, ara arriba el tràiler amb cara i ulls que desvetlla les primeres imatges d’aquesta nova temporada d’una de les millors sèries dels últims anys. L’argument es presenta més obscur, amb un Dexter que vol tornar a començar de zero i cenyir-se al seu codi de forma impecable, sense condicionants externs i sense compassió cap a les seves víctimes. Pel que sembla, el component religiós hi tindrà un pes important, cosa que es pot intuïr no només per les imatges, també pel “Personal Jesus” de Marylin Manson com a cançó escollida.
El tràiler també ens permet veure algunes de les cares noves que presentarà aquesta nova temporada, començant per un ja veterà i demacrat Edward James Olmos en el paper d’un professor d’estudis religiosos. Colin Hanks (fill de Tom Hanks) Mos Def, Molly Parker i Aimee Garcia són alguns dels altres fitxatges que debutaran aquesta tardor, però pel que sembla cap d’ells interpretarà el principal enemic de Dexter, ja que aquesta figura potser no existeix en aquesta temporada. En tot cas, tant la primera promo com aquest tràiler auguren un gir força “sanguinari” de la sèrie. Ho comprovarem la primera setmana d’octubre.
Intèrprets: Mireille Enos, Joel Kinnaman, Brent Sexton, Billy Campbell, Michelle Forbes, Kristin Lehman, Jamie Anne Allman, Eric Ladin.
Gènere: Policíac, drama, intriga. USA, 2011. 13 capítols de 45-50 min.
El mateix dia en què deixa el cos de policia de Seattle per marxar a Califòrnia, la detectiu Sarah Linden rep una última ordre: investigar la desaparició d’una noia en un parc a les afores de la ciutat. Sembla que el cas no serà res de l’altre món, fins que troben el cadàver al maleter d’un cotxe enfonsat al llac del parc. Forçada a quedar-se, i amb un nou company policia un tant peculiar, Linden comença a investigar qui i què hi ha darrere l’assassinat de Rosie Larsen. Família, amics, institut, i fins i tot la campanya electoral en curs per a l’alcaldia de la ciutat; tots es veuen implicats.
És possible que allò de “vista una sèrie policíaca, vistes totes” tingui certa validesa en relació a aquest gènere televisiu, però sempre fent referència a nivell d’estructura, de trucs narratius o de estereotips de personatges. A partir d’aquí, el que marca la diferència és la capacitat de sorprendre, de fer pujar l’espectador a la muntanya russa corresponent i fer-lo pujar, baixar i girar de forma que ens trobem el proper revolt sense esperar-nos-el. No ens enganyem, davant una sèrie policíaca, tots traiem el detectiu que portem dins i intentem avançar-nos a la resolució de cada escena o el futur de cada personatge, i The Killing sap jugar a la perfecció amb tots aquests elements per fer-nos anar de cap al llarg de 13 trepidants capítols. Gràcies al bon desenvolupament del cas i a la riquesa de les diferents trames, s’ha convertit en un dels productes estrella de 2011.
El lema de la sèrie, “Who killed Rosie Larsen?”, ens fa pensar inevitablement amb el “Who killed Laura Palmer?” de Twin Peaks, de David Lynch, i en efecte, les comparacions han estat constants. Tot i presentar elements més convencionals, la veritat és que The Killing presenta un escenari molt semblant, introduint poc a poc una sèrie de personatges dels quals cap s’escapa de la sospita d’assassinat. Tots podrien tenir els seus motius o la seva implicació, però només un d’ells és el culpable. Un cop aquí, la sèrie es dedica a donar totes les voltes que faci falta per despistar-nos, per fer-nos anar darrere d’un i després de l’altre, i tot i l’evident voluntat de dilatar la investigació i la introducció de constants trampes de guió, el resultat és realment efectiu. A pesar d’aquesta sensació que li sobren dos o tres driblatges just abans d’arribar a la resolució (hi ha un episodi sencer que ben bé es podria suprimir), The Killing t’enganxa inexorablement del primer a l’últim capítol i et fa frisar per arribar a la resolució del cas.
Com a particularitat, The Killing destaca per donar un pes molt important a l’apartat més dramàtic, centrat en la trama de la família de la noia morta. No escatima duresa en les escenes ni tampoc detalls en el seguiment del dol per part dels pares i germans, cosa que converteix aquesta trama en concret en l’apartat més emocional de la sèrie. Paral·lelament, la sèrie es submergeix als secrets, estratègies, males arts i conspiracions que hi ha darrere d’una campanya electoral per aconseguir l’alcaldia de la ciutat. Aquest component polític, en què les aparences no són el mateix que els sentiments, sense pietat davant la possibilitat d’obtenir el poder, posa un contrapunt perfecte a la trama familiar. La tercera trama és la pròpia de l’assassinat, l’evolució de la qual afecta directament les altres dues. La bona química entre la parella de detectius i el carisma que desprenen son elements clau, així com la importància de les respectives històries personals que arrosseguen darrere. El bon equilibri narratiu, i uns finals de capítol de manual per a castigar les ungles de l’espectador el fan un producte perfectament dissenyat per assolir el seu objectiu.
Els protagonistes també presenten peculiaritats, ja que la parella de detectius s’allunyen d’estereotips d’imatge; al contrari, no destaquen per un físic i un estilisme especialment vistós. Mireille Enos aconsegueix donar un atractiu especial a la detectiu Linden, però amb el pas dels capítols, ja que el seu posat fred, distant i un tant antipàtic fa que ens costi congeniar amb ell d’un bon principi. Al seu costat, Joel Kinnaman encarna el seu pol oposat, molt més impulsiu, bromista i relativament immadur, però la parella cada cop es va complementant més. Pel que fa a la resta de repartiment, cal subratllar el bon paper de tots els familiars de la noia morta, encapçalats per Brent Sexton i Michelle Forbes, probablement les interpretacions més complicades per la seva càrrega dramàtica, mentre que Billy Campbell (a qui alguns recordaran per ser Jordan Collier a Los 4400) posa cara al prototip de polític perfecte, però amb un costat obscur que el públic desconeix. Finalment, no es pot obviar el paper de la ciutat en l’ambientació de la trama; Seattle és coneguda pel seu mal temps, i realment la pluja està present en el 90% de les escenes de la temporada, cosa que influencia i molt en les sensacions que desprèn la sèrie i l’espectacularitat de certes escenes.
The Killing és d’aquelles sèries potencialment acusables de tramposes o inversemblants, i més tenint en compte la gran polèmica sorgida respecte la resolució d’aquesta primera temporada (que es va modificar quan es va oficialitzar que n’hi hauria una segona), però, tot i que estrictament seria així, no podem oblidar que estem davant d’un producte policíac amb un objectiu molt clar: oferir a l’espectador quelcom original, amb contingut i que satisfaci les seves expectatives. No té uns personatges especialment particulars, no tracta temes que no haguem vist repetidament fins ara, ni ofereix un estil trencador en cap sentit, però les cartes que ha de jugar, les juga amb molta intel·ligència i una gran eficàcia. Té molts asos a la màniga, i els va llançant en el moment adequat, aconseguint un efecte sorpresa que, lluny de frustrar l’espectador, alimenta les seves expectatives i l’anima a seguir la trama fins el final. El resultat, tot i les seves controvèrsies, és notablement satisfactori i demostra que no cal sortir-se d’allò convencional per construir una bona sèrie policíaca. Potser sí que The Killing s’assembla a moltes altres sèries d’aquest gènere, però poques s’assemblen a The Killing, la qual, com no pot ser d’una altra forma, ens deixa amb moltes ànsies per veure ja la segona temporada.
Intèrprets: Sean Bean, Mark Addy, Peter Dinklage, Emilia Clarke, Lena Headey, Jack Gleeson, Kit Harington, Michelle Fairley.
Gènere: Aventures, fantàstic. USA, 2011. 10 capítols de 55-60 min.
En un món antic, set regnes formen part del territori anomenat Ponent i lluiten per fer-se amb el poder absolut. Les famílies Stark, que controla la regió nord, Baratheon, amb presència a l’est, i Lannister, a l’oest, són les més poderoses. Sota el regnat de Robert Baratheon, casat amb Cersei Lannister, la misteriosa mort de la “Mà del Rei” (el seu home de confiança) porta Robert a demanar a Ned Stark que el substitueixi i vagi amb ell a Desembarco del Rey, la capital de tot el territori. La presència de les tres famílies juntes a la ciutat farà que comenci a créixer la tensió, mentre en unes altres terres, Daenerys Targaryen, qui també aspira al tron, comença la seva croada per reunir un exèrcit i recuperar l’hegemonia de la seva família.
L’ambició de la cadena HBO no té límits. Responsable de gran part de les millors sèries de televisió dels últims vint anys, la cadena privada americana ha afrontat una de les adaptacions literàries més complicades que hi pot haver actualment. Vaig descobrir el projecte televisiu sense tenir cap coneixença de l’exitosa saga literària en què es basa (“Canción de Hielo y Fuego”, de George R.R. Martin), però després d’empassar-me els dos primers volums i part del tercer abans de la seva estrena, vaig comprendre l’enorme dificultat que implicava traslladar tot aquest món a uns escassos deu capítols de 60 minuts. I el resultat ha estat realment satisfactori, tot i la gran dificultat que comporta veure Juego de Tronos havent llegit el llibre, concretament el primer, el qual dóna nom a la sèrie. A pesar dels encerts i desencerts a nivell d’adaptació, i l’obligada retallada de contingut per adaptar-ho al format televisiu, HBO ha tornat a parir una gran sèrie.
La sèrie comença dubitativa degut a les clares mancances i sobretot canvis en l’adaptació que presenta l’episodi pilot, cosa que va fer posar el crit al cel a més d’un lector, però poc a poc va remuntant el vol i, a mida que els personatges van guanyant protagonisme, sap plasmar amb molta fidelitat molts dels punts forts de la novel·la. Juego de Tronos ha de prescindir de molts diàlegs i resoldre incògnites abans d’hora, però, per molt que no ho preferim així, no hi ha dubte que el format televisiu requereix un ritme narratiu i un enfoc de la història molt diferents als d’un llibre de més de 800 pàgines. La part central de la temporada, probablement la més complicada a nivell de guió, és d’un nivell molt alt i aconsegueix que els qui ja coneixem els fets els puguem reviure amb la mateixa emoció. Globalment, els capítols passen amb una facilitat increïble, la mateixa amb què devores un capítol darrere l’altre quan llegeixes la novel·la.
A nivell argumental, Juego de Tronos s’alimenta de l’impecable estil de George R.R. Martin, capaç de trencar qualsevol norma narrativa i prendre decisions que deixen l’espectador completament descol·locat i que fan un gir de 180º a tota la situació. Tot i que la sèrie no respecta l’estructura dels llibres, que fan evolucionar les diferents trames a través del punt de vista d’un personatge en concret cada vegada, sap donar a cada nom la dimensió i el carisma que li pertoca. A Juego de Tronos, cada subtilesa o rerefons de cada diàleg o conversa té un gran valor i defineix a la perfecció cada personatge, si més no els més rellevants. El retrat de la filosofia de vida de cada família, els comptes pendents que totes elles arrosseguen del passat i la constant sensació que el més gros encara està per arribar (“Winter is Coming”, el lema de la sèrie, es va repetint) no fan altra cosa que enganxar a tothom qui decideix endinsar-se en aquest món fantàstic.
El treball de càsting és indubtablement un dels punts forts de la sèrie. La caracterització dels personatges és brillant, fins al punt que molts lectors (m’incloc) havien posat cares molt semblants a aquestes en el seu imaginari. Sean Bean aconsegueix que ens oblidem Boromir (tot i la semblança dels papers) i es converteix en un fantàstic Ned Stark, mentre que Lena Headey (Cersei), Emilia Clarke (Daenerys) i Michelle Fairley (Catelyn) donen a les protagonistes femenines tota la força que requereixen. Per altra banda, mereix menció especial Peter Dinklage com a Tyrion, sens dubte l’actor idoni pel personatge. També cal destacar el molt bon retrat de Petyr i Varys, dos dels personatges més imprevisibles i amb més incògnites de la història. Pel que fa al treball dels més joves, tot i que l’edat dels personatges puja clarament respecte el llibre i provoca variacions en l’enfoc de molts d’ells, també és més que digne.
Amb un bon treball d’ambientació, vestuari i localitzacions, Juego de Tronos pateix un cert efecte “low cost” pel que fa a grans escenes de lluita o en el mateix clímax final. Degut a això, escenes que haurien de ser grandiloqüents queden un pèl descafeïnades i perden en emotivitat i transcendència, o directament han estat retallades. Òbviament, la sèrie no podia abastar-ho tot, però potser s’haurien pogut estirar una mica més en algun cas. En tot cas, si ho concebem com a producte televisiu, Juego de Tronos és una sèrie més que notable i acaba fent honor a l’obra en què es basa; un relleu natural per a tots els fans de Tolkien i El Señor de los Anillos. Això sí, els televidents han de saber que la dimensió d’aquesta història i d’aquests personatges és molt millor a les pàgines escrites per George R.R. Martin (sí, he caigut al tòpic de “el llibre és millor”), per tant, la recomanació de la sèrie és efusiva, però no tant com la de la saga literària. Si la 1a temporada ha agradat, espereu-vos amb el que vindrà…
Hi ha estratègies i estratègies per alimentar les ànsies dels espectadors davant la nova temporada d’una sèrie de televisió, però està demostrat que a vegades no cal destinar gaire pressupost a construir una “promo” de pocs segons que et faci posar la pell de gallina. Aquest primer avanç de la 6a temporada de Dexter és un exemple perfecte. Amb la simple descripció “A message from Dexter” i tan sols un suau zoom-in a la mirada fixa i sense parpellejar ni una sola vegada de Michael C. Hall, juntament amb la seva inconfusible veu en off, pots posar dels nervis a milers de fans, entre els quals m’incloc.
A més a més, el missatge, en forma d’advertència directa a l’espectador, té una contundència brutal i ens deixa les coses força clares respecte el que podem esperar d’aquesta 6a temporada. “Renewed, recharged, refocused…” apunta cap a un punt i apart, cap un retorn a la naturalesa del personatge, sense condicionants que el distreguin i exposin el seu secret. Crec no aventurar-me massa en predir que, la pròxima tardor (probablement a partir del 25 de setembre), veurem la cara més obscura de Dexter Morgan.
J.J. Abrams s’ha convertit indiscutiblement en un d’aquells personatges que converteix en notícia qualsevol cosa que fa. El seu bagatge així ho explica i acredita: creador de Lost i Fringe, i director, entre altres, de Misión Imposible III o l’últim Star Trek. La propera tardor, Abrams tornarà a ser protagonista de la temporada de sèries a Estats Units, ja que la FOX estrenarà la seva última creació: Alcatraz. No és el primer cop que la famosa presó illenca és escenari d’una ficció (qui no recorda La RocaoFuga de Alcatraz), però, com a tret diferencial, Abrams hi introdueix el seu habitual gènere de la ciència-ficció. No hi ha dubte que la popular illa a les costes de San Francisco pot donar molt de joc.
Alcatraz explica la investigació d’una agent de l’FBI i un doctor expert en l’illa sobre la misteriosa reaparició d’un pres que havia desaparegut de la presó fa 50 anys, juntament amb desenes d’altres presos i guàrdies. Poc a poc, s’adonen que tots ells estan retornant, però desconeixen quin és el seu propòsit, on han estat tot aquest temps i qui hi ha darrere de tot plegat. Els protagonistes són Sarah Jones (Sons of Anarchy) i Jorge García (conegut de sobres pel seu paper de Hugo a Lost i amb la difícil missió de passar pàgina), juntament amb el veterà Sam Neill (Jurassic Park).
La primera temporada està programada a 12 capítols (encertadament) i s’estrenarà el mes de setembre. Esperem que J.J. Abrams torni a fascinar-nos, de moment el tràiler té força bona pinta.
Intèrprets: John Simm, Jim Broadbent, Claire Goose, Shaun Dooley, Olivia Colman, Timothy West.
Gènere: Thriller, drama. Gran Bretanya, 2011. 3 capítols de 55-60 min.
Després de ser acomiadat de males maneres del diari on treballa i abandonar la seva amant, Tom Ronstadt decideix marxar de Londres i tornar a la vella casa on va passar la seva infància, a Lancashire. Allà, es retroba amb la seva germana, que viu força amargada pràcticament dedicada només a cuidar el seu pare, qui pateix un estat avançat d’Alzheimer. A banda de trobar-se amb vells coneguts, Tom comença a desenterrar uns fets que havien quedat oblidats, però que li poden respondre moltes preguntes que arrossega des que va marxar: una antiga investigació periodística que el seu pare no va arribar a difondre mai.
Nova perla de la BBC. Després de la revolucionària Sherlock i la trepidant Luther, la cadena pública britànica reafirma els seu talent en el subgènere de les minisèries televisives i presenta un producte de molt alta qualitat. Exile és un intens thriller conformat per tres capítols d’una hora que, sense reinventar cap format ni trencar cap motlle, ens acosta una història contundent, magníficament escrita i brillantment interpretada. Tres hores escasses que permeten un desenvolupament idoni i molt concís, sense farciments ni subtrames innecessàries, i amb un nivell de tensió que creix inexorablement a mida que els capítols van avançant. La sèrie, que al Regne Unit es va emetre en tres dies consecutius i amb un immens èxit de públic, t’enganxa completament i pràcticament t’obliga a a fer el mateix degut a les ànsies de conèixer la seva resolució.
El cert és que plantejament és un dels més recurrents del món, el del protagonista que trenca amb la seva vida i torna al seu hàbitat d’infància per retrobar-se amb vells coneguts i fer reaparèixer fantasmes del passat que havien quedat oblidats. Precisament per això, Exile demostra que es pot presentar un model d’argument sense cap originalitat, però si la història que hi ha darrere té la força suficient i està narrada amb talent, el resultat pot ser tan notable com aquest. Fins i tot el protagonista respon a un patró relativament típic, amb caràcter conflictiu, mals hàbits de vida, facilitat per ficar-se en problemes, etc. (una mica equiparable al de Luther, sense anar més lluny), però també amb força carisma i un gran component humà. En tot cas, la sèrie té tanta força pròpia que deixa aquests convencionalismes en un segon pla i t’empeny a acompanyar a Tom a mida que va avançant en els seus descobriments.
Amb molta cura, però també amb molta cruesa, Exile combina la seva temàtica principal amb el tractament d’un subjecte tan delicat com és el de l’Alzheimer. El personatge del pare, Sam, té una importància cabdal en les investigacions del seu fill, no només per les dificultats que suposa la seva incapacitat per expressar-se, també per allò que amaga dins seu i que Tom, com pot, intenta extreure. La malaltia es presenta de forma terrible, no només pel qui la pateix, també (i sobretot) pels qui conviuen amb ell i es veuen forçats a orientar tota la seva vida cap a aquesta persona. Nancy, la germana de Tom, n’és l’exemple perfecte, un personatge magistralment ideat i expressat. Amb tot, la sèrie aconsegueix fugir del sentimentalisme, la compassió, el morbo o qualsevol altre punt de vista imposat, i mostra la malaltia en totes les seves vessants.
Els actors tenen bona part de culpa de les lloances que desperta Exile. John Simm, un dels actors més populars i consagrats al Regne Unit, sobretot en televisió, porta tot el pes de la sèrie i ofereix una actuació sòlida i molt contundent, donant aquest magnetisme especial que té el protagonista. Al seu costat, el veterà Jim Broadbent, conegut per aparèixer com a secundari en un gran nombre de pel·lícules com Moulin Rouge, Gangs of New York o la saga Harry Potter, ens regala una interpretació estel·lar. El patiment que ens transmet la seva mirada perduda, la inconsciència dels seus fets i la imprevisió de les seves reaccions es mescla amb un increïble toc de tendresa i afecte, sense necessitat de sobreactuacions; una actuació de 10. Pel que fa als secundaris, fantàstics tots també, amb menció especial per a Olivia Colman en el difícil paper de Nancy, la germana que ha deixat passar el millor de la seva vida per cuidar el seu pare.
El producte, en el seu conjunt, és digne dels millors elogis. A un argument que va augmentant en intensitat, dramatisme i també complexitat, s’hi aplica una narració molt clara i entenedora. Els últims minuts, sorprenents i amb una càrrega emocional molt gran (tot i que lleugerament previsibles, parcialment), et deixen literalment clavat al seient. Exile es guarda el millor pel final, però el camí per arribar-hi és d’una qualitat molt alta, característica que ja sembla lligada a qualsevol producte d’aquest tipus que resulti de la factoria de la BBC. Al contrari que Sherlock i Luther, que ja estan preparant les seves segones temporades de cara a la tardor, Exile no té prevista cap continuïtat. Potser és el més adient per una història que comença i acaba el seu recorregut de forma tan efectiva i meritòria. Esperarem més exponents d’aquest moment àlgid de la industria televisiva britànica.
Steven Spielberg és el nom que monopolitzarà les properes temporades d’estiu i tardor a les cadenes de televisió, primer a Estats Units i després a la resta del món. A través de la divisió televisiva de la seva productora, DreamWorks Television, el famós cineasta presenta dues sèries que porten el seu segell de forma inconfusible.
Falling Skies serà la primera en arribar, concretament el 19 de juny a Estats Units i tot just cinc dies després, el 24 de juny, a Espanya gràcies al canal TNT (el mateix que l’estrena allà). La presentació no té cap secret ni tampoc és res que no haguem vist abans, ja que mostra un món apocalíptic després d’una invasió al·lienígena al planeta Terra. A priori, la nul·la originalitat del plantejament provoca certa mandra, però caldrà veure com evoluciona aquest tipus de temàtica al llarg de la sèrie, que té La Guerra de los Mundos o Distrito 9 com a referents.
La sèrie està protagonitzada per Noah Wyle, que encapçala el grup de militars i civils que s’organitza per fer front als extraterrestres. Moon Bloodgood, Maxim Knight o Will Patton són altres integrants del repartiment, força desconeguts pel públic en general, ja que provenen d’altres sèries americanes. El tràiler deixa força clar què podem esperar de Falling Skies, bones dosis d’acció i alienígenes per tot arreu, esperem que no ens en cansem.
El segon projecte televisiu de Spielberg és Terra Nova, que, en un principi, s’havia d’estrenar abans que Falling Skies, però que s’ha acabat endarrerint per problemes en la postproducció. Finalment, arribarà a la cadena FOX al setembre, convertint-se en un dels plats forts de la temporada de sèries de tardor. Amb una aparença relativament semblant al planeta Pandora d’Avatar i amb l’evident referent de Jurassic Park, aquest cop ens trobem a l’any 2149, també amb un món apocalíptic, en què la raça humana es troba en alt perill d’extinció. La única solució és viatjar a la prehistòria per canviar el curs de la humanitat.
El protagonista és Jason O’Mara, també habitual de les sèries americanes, acompanyat de Stephen Lang (conegut secundari de Avatar, Los Hombres Que Miraban Fijamente a las Cabras o Enemigos Públicos) Shelley Conn o Landon Liboiron. Personalment, aquest projecte, força més ambiciós a nivell de pressupost, em genera més expectació, tot i que tampoc estem parlant d’una temàtica pionera. El tràiler és força curt, però trepidant.
Intèrprets: Edgar Ramírez, Alexander Scheer, Nora von Waldstatten, Christoph Bach, Juana Acosta, Julia Hummer.
Gènere: Drama, policíac, biopic. França, 2010. 3 capítols de 90-110 min.
En plena Guerra Freda i auge dels moviments revolucionaris arreu del món, Ilich Ramírez Sánchez és un terrorista d’extrema esquerra d’origen veneçolà que treballa a favor de la causa palestina i, globalment, en contra del capitalisme. Conegut amb el pseudònim de “Carlos”, la magnitud dels seus atemptats i accions diverses el converteixen en una de les figures revolucionàries més populars, per la qual cosa diferents països se’l disputen perquè treballi per ells.
El director francès Olivier Assayas, conegut pel seu estil personal i més aviat alternatiu, sorprèn amb un ambiciós i comercial projecte, de gran pressupost, sobre una de les figures clau del terrorisme revolucionari internacional dels anys 70 i 80. Tot i que la seva versió cinematogràfica (retallada a la meitat de la duració total) s’acaba d’estrenar a les nostres sales, Carlos és originàriament una extensa minisèrie televisiva de tres capítols, produïda per Canal+, que repassa una de les èpoques més convulses i complexes del continent europeu des de la mirada d’un dels homes que més va lluitar per canviar-ne el curs. La sèrie acompanya el protagonista en la seva escalada a nivell popular, al mateix temps que desgrana el context polític i diplomàtic que l’envoltava i condicionava la seva acció. Un exercici interessant, intens i de bona factura tècnica, però excessivament irregular i perjudicat per la seva extensa durada.
Carlos abraça uns 20 anys de la vida del personatge de Ilich Ramírez, de mitjans dels anys 70 fins a mitjans dels 90, i posa en context la difícil situació política i social que Europa va viure durant aquell temps. A nivell històric, la sèrie fa gala d’un gran treball de documentació, tot i que, com molt bé avisa a l’inici de cada episodi, les relacions entre els personatges poden ser considerades com a ficció. En tot cas, posa en evidència les múltiples aliances i interessos polítics que s’amagaven darrere aquests últims anys de Guerra Freda, que implicaven països dels cinc continents, així com la internacionalització dels moviments revolucionaris. Tot i aquest interès, el guió és dens i una mica irregular, així com el ritme de la narració, que s’estanca de forma alarmant a l’últim capítol. De les més de 5 hores que acumula la sèrie sencera, ben bé se’n podrien retallar uns tres quarts d’hora en què Assayas s’entesta en explicar detalls del personatge.
De seguida ens adonem que Carlos no està per tonteries. La història ens presenta un protagonista que destaca per la seva convicció i sang freda a l’hora d’actuar segons els seus ideals, els quals es converteixen en l’eix sobre el qual gira tota la seva vida. Tot i que els inicis no són fàcils, de seguida es guanya a pols que els principals líders polítics i revolucionaris se’l prenguin seriosament, fins a convertir-se en una autèntica figura mediàtica. No obstant, poc a poc ens adonem de la gran contradicció que suposa el personatge en si, ja que és allò contra el que lluita que l’està fent ric i popular. El revolucionari insubmís s’acaba convertint en un mercenari que es ven al millor postor de forma oportunista i aprofitant la conjuntura política de cada moment, una estratègia que es va tornant en contra seva. En aquest sentit, l’evolució del personatge resulta força significativa, però, a nivell televisiu, aquest té un gran inconvenient.
I és que “Carlos” no fa cap mèrit per generar empatia amb l’espectador. D’acord que la sèrie reflecteix el personatge tal com era, respectant la seva personalitat, i que manté un posicionament neutre respecte el que explica, però també hauria d’intentar donar un punt més proper a tot plegat, especialment si tenim en compte que el protagonista no seria l’home més simpàtic del món. Tot i fer un imponent i meritós treball interpretatiu, Edgar Ramírez (que té un aire a Javier Bardem) ofereix un posat i manera de fer les coses que acaben per fer ràbia i per cansar-nos una mica d’ell. Es pot respectar la seva causa i admirar les seves dots estratègiques, però en cap cas és un protagonista en qui emmirallar-nos, bàsicament perquè és un estúpid. Pel que fa als actors i actrius secundaris, el nivell global és bastant bo, sobretot en l’apartat femení per part de Nora von Waldstatten.
Un dels aspectes més arriscats i que més criden l’atenció de Carlos és la immensa varietat d’idiomes que s’hi parlen, cosa que dóna una gran versemblança, però també alguna que altra situació absurda. D’altra banda, cal destacar el bon treball d’ambientació i la altíssima quantitat de localitzacions que apareixen, així com una atractiva banda sonora de la qual s’extreu que Assayas és força fan de grups com Wire. Tot i ser un producte imperfecte i, segons la meva opinió, una mica massa dilatat, Carlos és una sèrie interessant, amb bons moments d’acció i un contingut polític de força riquesa. Amb un aire que recorda a Munich o R.A.F. Facción del Ejército Rojo, films amb arguments contemporanis, repassa una important figura de l’activisme revolucionari europeu, no tant pel que va aconseguir canviar, sinó per com va aconseguir posar contra les cordes més d’un estat o organització internacional. Recomanable, sobretot als amants d’aquest tipus de temàtiques.
Martí
M.A.Confidential 