Reprendre una saga mítica dels anys 80 que en principi havia quedat tancada és, d’entrada, una mala idea. Que ho preguntin a Indiana Jones o a Star Wars sense anar més lluny. Però davant l’escenari inevitable d’haver-ho de fer, tot el que sigui conservar l’essència dels films originals sempre resulta crucial, ja que el públic no vol veure una reinterpretació, sinó una continuació -encara que sigui actualitzada- dels elements que ho van fer gran. Això és el que semblen estar fent bé els responsables de Mad Max: Fury Road, la quarta entrega de la franquícia, que arribarà exactament 30 anys després de la tercera part i ho farà amb una estètica molt fidel a la d’aquella època i el mateix director, George Miller. Òbviament, la història seguirà a Max, un fugitiu que busca restablir un cert ordre en un món apocalíptic dominat pel caos i la lluita per la supervivència.
Avanços
Costa molt, cada vegada més, trobar un tràiler concebut com una peça narrativa en sí, amb un estil i un sentit propi, i que enlloc de resumir la pel·lícula com fan gairebé tots sigui capaç de suggerir a través del seu muntatge. Per això, aparicions com la de Nightcrawler són especialment celebrades. Es tracta del debut com a director de Dan Gilroy, guionista d’El Legado de Bourne o The Fall, entre altres, que aposta per un thriller policíac de caràcter obscur i que desprèn un estil força personal. La història segueix a un periodista freelance que s’endinsa a la vida nocturna de Los Ángeles per dur a terme la seva feina amb mètodes no massa legals ni moralment acceptables, però aconseguint així materials atractius per als mitjans de comunicació. De moment, el plantejament ja enganxa.
Com els agrada als ianquis mesclar les trames esportives de superació personal i assoliment d’èxits amb els suposats valors de la seva pàtria i una musica maca de fons. Tots sabeu ja de quin tipus de pel·lícula em refereixo. Doncs bé, sembla que amb Foxcatcher presenciarem un d’aquests títols tan americans, però que potser ens aporta realment quelcom més. Si més no, el premi a Millor Director al Festival de Cannes no es dóna a qualsevol. El responsable és Bennett Miller, qui ja es va ficar de ple a la temàtica esportiva a Moneyball, encara que fos a nivell de despatxos. La història, basada en fets reals, és la de Mark Schultz, un campió de lluita lliure que somia amb la medalla d’or als Jocs Olímpics de Seül 88 i per fer-ho es deixa ajudar pel milionari John du Pont. En el camí, ha de combinar el dur entrenament amb la tortuosa relació que té amb el seu germà.
Fa temps que el gènere bèl·lic més pur no compta amb un gran títol; un d’aquells on ens introduïm de veritat a la pell dels soldats i sentim passar les bales pel nostre costat. Doncs sembla que l’encarregat de posar fi a aquesta relativa sequera serà el senyor David Ayer, un director no gaire prolífic i fins ara sempre focalitzat en el gènere d’acció, però que està decidit a submergir-nos de ple a la 2a Guerra Mundial gràcies a Fury. La pel·lícula (que aquí segurament es traduirà, de forma incomprensible, com Corazones de Hierro) pren el nom del tanc dins el qual batallen els protagonistes de la història, una divisió armada de l’exèrcit dels Estats Units dirigida per un sergent a qui anomenen Wardaddy. L’acció es situa a les últimes setmanes de la guerra, i explica la missió quasi suïcida d’aquest tanc contra un enemic que el superava en número i armament.
Denzel Washington és un d’aquells actors amb la capacitat d’estar per sobre de les seves pel·lícules. Sigui quina sigui l’alçada de la història o les particularitats del seu personatge, la sola presència d l’actor novaiorquès ja eleva el nivell del conjunt. Personalment, ja suposa un atractiu més que decisiu per veure la pel·lícula en qüestió. És per això que el seu nou projecte, The Equalizer, pren un especial protagonisme entre els títols que arribaran la propera tardor, amb l’afegit que està dirigida per Antoine Fuqua, responsable d’un dels grans papers de Washington a Training Day. The Equalizer adapta una sèrie de televisió dels anys 80 i gira al voltant d’un agent secret que, després d’haver fingit la seva mort per poder retirar-se, es veu involucrat en un conflicte amb la màfia russa quan mira de defensar una jove prostituta.
Que el cinema “made in UK” no té res a envejar al nord-americà, i en qualsevol gènere, no ho descobrirem en ple 2014, però sí que ho anem constatant una i altra vegada quan ens arriben segons quins títols de les illes britàniques. En l’apartat de cinemà d’acció i espionatge, la potencial nova perla es diu Kingsman: The Secret Service, un thriller dirigit per Matthew Vaughn (Layer Cake, Kick Ass, X-Men: Primera Generación) que si present el mateix ritme que el seu tràiler, promet diversió de la bona. La història es basa en l’exigent aprenentatge que un jove rebel i irresponsable ha de superar amb èxit per arribar a substituir el seu tiet, un veterà agent secret que és a punt de retirar-se. Acció i humor purament britànic, combinació suculenta.
Sense que encara ho arribi a entendre del tot, Christopher Nolan s’ha convertit en un director que genera dos bàndols polaritzats: els qui veneren cegament tot allò que fa i els qui el consideren el cineasta més sobrevalorat dels últims anys. Personalment, no crec pertànyer a cap dels dos, però trobo més que justificat considerar-lo una de les figures més influents del cinema del segle XXI. És per això que cada pel·lícula que anuncia mereix el rebombori que provoca, de la mateixa forma que cal criticar-lo quan el resultat no és l’esperat, com va passar amb el decebedor tancament de la saga Batman. Ara, Nolan torna a la ciència-ficció pura i dura amb Interstellar, on torna a explorar i transgredir el concepte d’espai-temps, tal com va fer a Origen, però aquest cop a l’espai exterior.
Anunciar pel·lícules pòstumes no és que sigui massa agradable, però lamentablement els últims mesos han provocat que ho haguem de fer més d’una vegada, i de forma força dolorosa tenint en compte els actors implicats. Si fa poc més d’un mes ho feia amb The Drop com a última ocasió per veure James Gandolfini, ara toca presentar God’s Pocket, la darrera pel·lícula completa (més tard arribarà el final de Los Juegos del Hambre, on encara tenia escenes pendents) que va rodar el malaurat Philip Seymour Hoffman, mort el passat mes de febrer. La pel·lícula és un drama amb tocs de comèdia negra sobre un home que es veu perjudicat per una sèrie de circumstàncies a l’hora d’intentar tapar la mort del seu fillastre, de manera que poc a poc els problemes se li van acumulant.
Tommy Lee Jones és un d’aquells actors de qui sembla impensable poder dir res dolent. Tindrà papers més i menys afortunats, però la seva solvència i compromís amb el cinema són exemplars. Com a actor, ja ho té més que demostrat, però a sobre ja ens va demostrar fa uns anys que com a director també tenia un talent especial. Recordo que després de veure la més que recomanable Los Tres Entierros de Melquíades Estrada (2005) em vaig quedar amb ganes de veure més exemples de Lee Jones darrere la càmera, però han hagut de passar nou anys perquè s’animés a fer la seva segona pel·lícula. The Homesman repeteix gènere, el western, i explica la història d’un lladre de mines i una atrevida dona que s’uneixen per transportar tres dones boges des de Nebraska fins a Iowa, a finals del segle XIX.
Tot i que les seves últimes pel·lícules han provocat certa irregularitat, no descobrirem ara que David Fincher és un dels més grans de la nostra època. Sense anar més lluny, el cinema dels anys 90 no s’entén sense tres pel·lícules seves com Seven (1995), El Club de la Lucha (1999) o, en menor mesura, The Game (1997). Últimament, sembla que es decanta per l’adaptació de grans “best-sellers” contemporanis, i l’últim exemple és el de Gone Girl, una novel·la que aquí es va traduir com a Perdida (encara no està confirmat que la traducció s’apliqui al film), escrita per l’autora nord-americana Gillian Flynn. La història gira al voltant de la misteriosa desaparició d’una dona el dia del seu aniversari de boda i tot el posterior procés de recerca, liderat pel seu marit, qui a més del patiment per trobar-la, és objecte d’acusacions d’assassinat.
















