M.A.Confidential

On the Rocks

Directora: Sofia Coppola

Intèrprets: Bill Murray, Rashida Jones, Marlon Wayans, Jenny Slate, Barbara Bain, Natia Dune, Jessica Henwick, Nadia Dajani.

Gènere: Comèdia, drama.

País: USA, 2020. 95 min.

Laura és una jove mare de dues filles que passa per una mala època. Estancada a la seva feina com a escriptora, dedica bona part del temps a cuidar de les seves filles degut que el seu marit Dean, un empresari d’èxit en el sector del marketing, està constantment de viatge per feina. Precisament, la poca atenció que rep per part d’ell la fa sospitar cada cop més que l’està enganyant, i quan així ho fa saber al seu pare, aquest posa en marxa un pla per a descobrir-ho.

Ajuntar de nou el binomi format per Sofia Coppola i Bill Murray convida instantàniament a viatjar a Tòkio, 13 anys enrere, per a rememorar Lost in Translation. I la veritat és que el millor seria quedar-s’hi, perquè aquesta nova conjunció de tots dos anomenada On the Rocks queda considerablement allunyada d’aquella magnífica comèdia dramàtica que Murray compartia amb Scarlett Johansson. Ara, ell torna a ser l’ànima de la pel·lícula, però això amb prou feines li val per a salvar-la, ja que tota la resta resulta força insubstancial. Coppola aposta des de l’inici per un to lleuger, que també va fluctuant entre la comèdia i el drama durant el seu recorregut, però que en cap moment arriba a funcionar en cap de les dues vessants. Unes mitges tintes que situen On the Rocks en una mediocritat inusual per a una directora que, amb més o menys èxit, sempre tenia alguna cosa a dir.

Amb el personatge de Laura com a pal de paller, Sofia Coppola planteja la crisi del matrimoni modern com a tema principal d’On the Rocks. El desequilibri evident amb el ritme de vida i la popularitat del seu marit, la sensació de monotonia i buidor vital i, per descomptat, la por a ser reemplaçada per alguna altra de millor s’evidencien com les principals causes de tot. No obstant, tot canvia amb l’entrada del seu pare Felix, que d’una banda treu a escena una relació més aviat tortuosa entre tots dos i de l’altra estableix una certa connexió entre aquestes dues figures masculines que formen part de la vida de Laura. Aquest joc d’aliances i l’extravagant missió espia que posen en marxa pare i filla podrien tenir el seu interès, però On the Rocks mai no aconsegueix que vagin més enllà de la mera anècdota. Una distracció per a passar l’estona, i poc més.

Tot es podria resumir en la poca gràcia amb què Sofia Coppola desenvolupa la seva protagonista. La seva voluntat de fer-la tocar de peus a terra acaba convertint Laura en un personatge mediocre, completament pla, sense gràcia, ni tampoc pes dramàtic. Així, resulta molt difícil implicar-se en la història i connectar emocionalment amb ella; no desitgem a ningú que l’enganyin, però On the Rocks mai ens convenç de perquè Laura mereix ser la protagonista d’aquest relat. És més, quan acaba la pròpia pel·lícula, costa trobar motius de pes pels quals aquesta història valia la pena ser explicada, perquè ben poca cosa se’n pot extreure. Res la distingeix, ni la fa especial, ni tan sols sorprenent. Unes conclusions que queden especialment corroborades per un desenllaç anodí, amb què On The Rocks gairebé et fa qüestionar perquè calia fer el trajecte per arribar fins aquí.

I és que aquest trajecte deixa ben pocs moments per al record. I els que ho són, és gràcies a Bill Murray fent el millor que sap fer: de Bill Murray. El veterà actor se segueix apoderant de les escenes més còmiques d’On the Rocks de forma inigualable, amb una ridícula elegància que només ell sap aconseguir. Però aquestes quatre o cinc intervencions són moments puntuals que no eleven el nivell global de forma sostinguda; en bona part, també, perquè no aporten res de rellevant a la trama i es perceben més pensats precisament per al lluïment de Murray que cap altra cosa. I si això és el més destacat que pot oferir On the Rocks, malament rai. Costa entendre que la mateixa Sofia Coppola que va firmar la citada Lost in Translation o altres apostes arriscades com Las Vírgenes Suicidas, Maria Antonieta o La Seducción, ara s’hagi conformat amb una proposta tan justeta com aquesta.