M.A.Confidential

His House

Director: Remi Weekes

Intèrprets: Sope Dirisu, Wunmi Mosaku, Matt Smith, Javier Botet, Emily Taaffe, Andy Gathergood, Kevin Layne.

Gènere: Terror, drama.

País: Regne Unit, 2020. 90 min.

Bol i Rial són una parella de Sudan del Sud que arriba al Regne Unit després de ser rescatats al Mediterrani. Després de passar per un centre de refugiats, els concedeixen asil provisional i els donen una casa als suburbis de Londres. Tot i el lamentable estat de la vivenda, Bol i Rial s’hi instal·len i miren de recuperar-se, però de seguida comencen a veure i sentir coses estranyes, sobretot a les parets de la casa.

Referir-se en termes terrorífics a les travessies dels refugiats que creuen el Mediterrani per arribar a Europa és un recurs habitual a nivell periodístic. I no és per menys. Ara bé, convertir-ho pròpiament en una pel·lícula de terror ja resulta una mica més novedós. És això el que fa His House, el llargmetratge amb què el jove Remi Weekes firma un debut més que prometedor. Sense grans desplegaments de recursos, ni tampoc la necessitat de vestir la història amb afegits de cap mena, el director britànic firma un potent retrat de la situació dels refugiats que semblen haver acabat amb èxit el seu viatge, però que en realitat estan molt lluny de fer-ho. La mescla de xoc post-traumàtic, les pobres condicions amb què són rebuts i el record de tot allò que han deixat enrere es converteix en una metxa terrorífica que His House encén i va consumint de forma cada cop més pertorbadora.

La pel·lícula no defuig d’alguns recursos comuns del seu gènere, però rarament se’n percep un ús obvi o efectista. També la seva estructura dramàtica ho referma, convertint la seva primera meitat en molt més aterradora que no pas la segona. I és que His House planteja aquest primer tram des de la desconeixença per part de l’espectador, cosa que la fa més imprevisible i inquietant, i proporciona escenes realment angoixants. Remi Weekes aposta per anar desgranant el seu significat -és a dir, l’origen d’aquest terror- poc a poc, aprofitant l’evolució que també segueix el seu protagonista Bol. La seva contraposició amb Rial representa la doble vessant que exposa His House: la negació de la mirada al passat enfront el pes de la consciència; tot plegat, causat per uns fets que acabaran determinant el desenllaç de la pel·lícula i també la nostra percepció dels dos personatges.

Tot i la seva aparença relativament senzilla, His House aconsegueix teixir una narrativa on hi conflueixen diversos aspectes que alimenten aquest terror psicològic del què fa gala. No només hi ha el calvari que els dos refugiats han hagut de passar per arribar on són, sinó el dolor de tot el que han deixat enrere, sumat a les traves administratives i l’hostilitat que troben al seu nou barri. Creuen estar salvats, sota refugi; però no ho estan. De fet, estan encerclats per tots aquests traumes, i així ho representa el film traslladant els elements terrorífics a les parets, el sostre i el terra de de la casa on habiten. Una casa que, en realitat, és el seu cap, la seva ment. És aquesta la veritable lluita que ens acaba explicant His House: una que no es combat contra monstres o aparicions reals, sinó contra malsons i remordiments que no desapareixeran fins que no siguin encarats i superats.

A banda de la gran habilitat amb què His House va plantejant i vinculant totes aquestes capes que alimenten la seva vessant terrorífica, el film destaca també per la seva potència visual. Remi Weekes evidencia que és admirador de James Wan per com juga amb llums i ombres, i per com mira de sostenir les escenes, però també sorprèn per l’ús de les imatges oníriques. És cert que la pel·lícula necessita verbalitzar alguns fets, però molts cops s’expressa només a través d’imatges (només cal veure la seqüència final) que ja tenen prou pes per si soles. De fet, els seus punts menys convincents són precisament aquells on vol fer-se massa explícita. Amb tot, no hi ha dubte que His House és tota una sorpresa agradable per a un gènere de terror no gaire reeixit durant aquest accidentat any, i també un debut realment cridaner per a un director que caldrà seguir a partir d’ara.