M.A.Confidential

Vivarium

Director: Lorcan Finnegan

Intèrprets: Imogen Poots, Jesse Eisenberg, Jonathan Aris, Senan Jennings, Eanna Hardwicke.

Gènere: Ciència-ficció, thriller, terror.

País: Irlanda, 2019. 95 min.

Gemma i Tom són una jove parella en plena recerca de la seva primera casa. Després d’haver rebutjat altres opcions. visiten una immobiliària on un agent de vendes molt particular els parla d’una nova urbanització creada a les afores de la ciutat anomenada Yonder. Per acabar de convèncer-los, els acompanya a veure “in situ” la casa, però de seguida hi ha un aspecte que crida l’atenció a Gemma i Tom: totes les cases i carrers d’aquella urbanització són absolutament iguals.

En l’escena inicial de Vivarium, un cucut envaeix el niu d’un altre ocell i en fa fora les cries per a ocupar-lo i aprofitar-se d’una mare que es pensarà que en realitat està alimentant la seva família. És una primera escena que, d’entrada, sembla no venir al cas, però que cal tenir ben present a partir d’aquell moment. De fet, juntament amb el propi títol de la pel·lícula, ja ens ofereix una pista força deduïble dels camins pels quals pot transitar aquesta segona incursió de l’irlandès Lorcan Finnegan com a director. A banda d’aquesta predominant càrrega metafòrica que de seguida convida a llegir el subtext de tot allò que passa, Vivarium atrapa gràcies als misteris del seu plantejament i a una evolució que cada cop s’apropa més al terror i al malson atractiu. Ara bé, entre falta d’encert a l’hora de materialitzar la seva idea i els trams d’estancament pels quals passa fan que tot plegat deixi un cert regust a oportunitat perduda.  

L’argument de Vivarium podria haver estat extret perfectament de sèries com Black Mirror -per algunes coses- o La Dimensión Desconocida -per unes altres-. Es busca un punt de partida domèstic, amb una tasca comú com és la de buscar casa i posar en marxa una vida familiar, de mode que ens identifiquem ràpidament amb els personatges i la seva situació, però aquest és el pretext a partir del qual la pel·lícula ho capgira tot i crea una distòpia força pertorbadora. Finnegan juga sobretot amb una atmosfera general d’artificialitat que cada cop es fa més incòmoda i opressiva, i òbviament inverteix el concepte de barri i de vivenda ideal per a convertir-ho en una autèntica presó. Els tons verdosos que ho dominen tot, la completa falta de personalitat o de distinció dels diferents elements de l’entorn i el copia-enganxa general del paisatge, sumats a les rutines a què sotmet a la parella protagonista, fan de Vivarium un veritable malson quan s’ho proposa. Per no parlar de quan entra el tercer personatge en discòrdia.

De la mateixa manera que la pel·lícula es va tornant més fosca i malsana també va evolucionant el seu subtext. En el seu primer tram, Vivarium fa una clara referència a l’homogeneïtzació de la societat en general quan aquesta creu ser quelcom especial. De seguida veiem que aquesta vivenda que el venedor presenta a la parella com a “la perfecta per a ells” podria haver estat perfectament la del costat, o la de darrere, i que hauria valgut per a qualsevol altra parella. I és fàcil pensar en aquests barris de cases unifamiliars gairebé calcades on tothom viu de la mateixa manera i és molt més fàcil de modelar quant a consum, aficions, etc. Però Vivarium va molt més enllà quan l’experiment es converteix en el que diu el seu títol, en un vivari, i quan reapareix amb tota la força l’escena del cucut. És aquí també quan la intriga inicial es va tenyint de terror, però a la vegada quan tot comença a fer-se una mica més imprecís i dubitatiu.

És evident que Lorcan Finnegan vol parlar de models de família ideals, d’aquesta necessitat de criar perquè tot segueixi el seu curs, i òbviament d’aquesta espècie paràsita i aprofitada en què ens hem convertit. Ara bé, les decisions de Vivarium en el seu tram final, tornant-se gairebé psicodèlica i pretenent afegir punts gairebé “lynchians”, fan que la seva potència inicial quedi una mica diluïda. Al final, això juga en contra de la voluntat del film a l’hora de tancar la seva història, ja que no tots els passos que duen a tancar el cercle són igual de convincents. Qui sap si, en aquest cas, tornar-se menys boig li hauria estat més profitós. De tota manera, tan sols per la seva proposta i per la seva capacitat per a generar un bon grapat de moments enigmàtics, desconcertants i també reflexius, Vivarium mereix un reconeixement dins del seu gènere.