M.A.Confidential

Guns Akimbo

Director: Jason Lei Howden

Intèrprets: Daniel Radcliffe, Samara Weaving, Mark Rowley, Ned Dennehy, Natasha Liu Bordizzo, Hanako Footman, Bella Padden, Jacqueline Lee Geurts.

Gènere: Acció, comèdia.

País: Nova Zelanda, 2019. 95 min.

En una societat on els reality shows han arribat al punt d’incloure duels a mort retransmesos a les xarxes, Miles és un jove enginyer informàtic que viu la seva vida sense cap mena de motivació. Amb una feina que detesta i una exnòvia que no pot recuperar, la seva principal distracció és emborratxar-se cada nit i treure de polleguera els trolls d’Internet. Una nit, però, Miles rep una amenaçant visita que acaba amb ell inconscient. El dia següent, es desperta amb dues pistoles literalment clavades a les mans.

Els que vam viure la infantesa i adolescència durant els anys 90, vam com una pel·lícula com Scott Pilgrim contra el Mundo reflectia amb gran enginy el nostre llenguatge i el dels videojocs que ens van marcar aquella època. Ara, es podria dir que Guns Akimbo arriba per a fer el mateix amb la generació següent: la nativa digital, la que viu constantment connectada, la que salta d’una afició a una altra a tota velocitat, la que cada cop vol anar més enllà en les experiències que pot viure online. És talment així com es comporta aquesta pel·lícula, la segona del neozelandès Jason Lei Howden, on tot passa molt de pressa i on l’espectacle és allò primordial, per davant d’una trama totalment inversemblant. Per sort, Guns Akimbo n’és del tot conscient de principi a fi, i ho explota amb prou enginy i control dins del seu caos per a convertir-se en un entreteniment directe i molt efectiu.

Tot i dedicar-se a explorar i radicalitzar aquest concepte tan actual d’espectacle en directe per a milions de pantalles a tot el món, la pel·lícula adopta un estil d’acció que no busca ser tan revolucionari. De fet, el referent més fàcil d’associar-hi és el de Crank (2006), on Jason Statham tenia una hora per a salvar-se del verí que li havien injectat. Com allà, Guns Akimbo potencia la subjectivitat i ens introdueix en una contrarrellotge conjunta amb el protagonista, amb una càmera que no para de moure’s i que accentua el nerviosisme constant que viu el pobre Miles. L’estètica de videojoc shooter també és evident en algunes fases del film, però de forma puntual, lluny d’aquella descontrolada Hardcore Henry. En realitat, Guns Akimbo es dedica més a jugar amb tot allò que pot, més que no buscar un estil acotat; des de càmeres de seguretat o drons, fins a càmeres lentes exagerades o altres tocs de direcció d’acció més convencional.

L’argument dóna de si fins a cert punt -tampoc es podia esperar gran cosa més-, però a Guns Akimbo no se li poden negar alguns missatges que deixa anar aquí i allà. Aquest punt de “càstig” per al seu protagonista, convertint-lo en part activa de tot allò que fins ara havia estat veient i criticant còmodament des del seu sofà, aquesta acceptació del gran públic d’un espectacle sense importar les lleis o els codis morals que trenqui… són detalls que volen apel·lar d’alguna manera a la societat actual i la seva percepció que “aquí no passa res”. En tot cas, no es pot dir que la crítica social sigui el principal objectiu de Guns Akimbo, sobretot perquè en bona part evidencia que no es pren precisament de forma seriosa. I la veritat és que, gràcies a un Daniel Radcliffe molt encertat (que lluny queda ja aquell jove Harry Potter), aconsegueix moments d’humor negre o absurd que funcionen la mar de bé.

Al cap i a la fi, cal concebre Guns Akimbo com el que és: un pur divertiment passat de voltes que s’ajuda d’una premissa improbable, però atractiva i ben trobada per a assolir el seu objectiu. Sap trobar els elements justos per a diferenciar-se mínimament de la resta, i imprimeix el ritme frenètic adequat perquè no tinguis temps de parar-te a pensar en el que està passant. Si fos així, ens adonaríem que res té massa sentit. De la mateixa manera, la connexió emocional amb el protagonista és la justa, sense que hi hagi un gran treball en aquest aspecte. Es podria dir, doncs que Guns Akimbo és coherent amb allò que representa: és tan trepidant i intensa com pot durant la seva hora i mitja de visionat, per a tornar-se irrellevant i ràpidament reemplaçable el dia següent d’haver-la vist. Ni tan sols el globus sonda que llença amb la possibilitat d’ampliar el seu univers crida prou l’atenció. De fet, la sensació és que totes les idees que planteja ja queden més que cobertes amb aquesta pel·lícula, i que ja ha estat suficient.