M.A.Confidential

Tercera i última tanda de ressenyes del Festival de Sitges 2018 (aquí la primera i la segona) que va acabar fa un parell de setmanes. Per a tancar aquest balanç, el Breixo i un servidor repassem algunes de les pel·lícules més celebrades, alguna de controvertida i també diverses decepcions. Com dic cada vegada, ara toca esperar que passi un altre cicle temporal fins a arribar a principis d’octubre de l’any vinent i puguem tornar als carrers de Sitges per a empatxar-nos de pel·lícules. Es fa llarg, però sempre acaba arribant més ràpidament del que ens pensàvem.

Under the Silver Lake (David Robert Mitchell, 2018)

Pocas películas han sido tan divisivas en esta edición de Sitges como Under the Silver Lake. Algunos la han jaleado como una obra maestra mientras otros no hemos podido dejarnos llevar por sus supuestos encantos y virtudes. Las intenciones de la película están claras desde un inicio: la voluntad estética, el estilo Lynchiano, la intención de diseccionar la ciudad de Los Ángeles y el mundillo de apariencias y espectáculo sobre el que se sustenta… Todo está ahí y muy bien ejecutado, pero la película se gusta tanto a sí misma y da tantas vueltas sobre estas obsesiones sin avanzar aparentemente hacia ningún sitio, que yo, en lugar de atrapado en su laberinto, acabé mareado y deseando salir.

Las escenas se suceden sin casi hilo narrativo ni arco que las una, dando la impresión de que el montaje podría ser el actual o uno opuesto sin que la película cambiase un ápice. Un niño podría eliminar seis secuencias al azar del filme y este permanecería inalterado, porque llega un momento en que todo da igual en Under the Silver Lake. El periplo del personaje protagonista, que busca a una chica a la que apenas ha conocido durante una noche, mientras asume que se va a quedar sin techo -un pobre vagabundo- pierde pronto interés y el aliciente del juego de David Robert Mitchell consiste en ver qué locura nos propondrá la siguiente escena. Algunas son divertidas, otras brillantes y muchas olvidables, pero no creo que se pueda decir que el conjunto constituya un todo unitario y mucho menos una obra maestra. Y aun así, muchos lo han dicho. (Breixo)

Upgrade (Leigh Whannell, 2018)

No són habituals les ganes de més que deixa una pel·lícula com Upgrade. La proposta futurista de Leigh Whannell, en què un home s’implanta una nova tecnologia experimental que li controla les funcions motores i inicia una venjança contra els culpables de la mort de la seva dona, està plagada d’idees i conceptes realment atractius. No només pel seu impacte visual, sinó per la relativa proximitat amb què es perceben des dels nostres dies. Upgrade parla d’aquesta constant actualització tecnològica que poc a poc va guanyant terreny a allò humà i orgànic, i que suposadament ofereix grans solucions, però òbviament comporta contrapartides més que sensibles. La presentació del protagonista, que prefereix reparar manualment el seu cotxe “antic” enlloc de deixar-se portar pels models autònoms d’última generació, n’és un exemple perfecte. Es planteja així una balança constant de pros i contres que Leigh Whannell canalitza de dues formes diferents.

La primera vessant és la que alimenta tota l’acció de la pel·lícula. Whannell sorprèn amb una direcció totalment enèrgica, gairebé mecanitzada, quan el protagonista perd el control del seu cos i es dedica a repartir de forma sobrenatural. Fins i tot el propi Logan Marshall-Green sembla robotitzar els seus moviments. Amb tot això, les escenes de lluita o persecució d’Upgrade són una autèntica passada. La segona vessant és el retrat social i més controvertit que la pel·lícula fa d’aquests avanços tecnològics, especialment enfocat a la deshumanització que això provoca. Hi ha una mica de Blade Runner, de Matrix i altres referents de ciència-ficció, i la sensació que queda és la que apuntava a l’inici: hi ha tants detalls interessants en aquest sentit, que em quedo amb les ganes d’explorar molt més tot el seu univers. Això no treu que Upgrade encerti acotant la seva pròpia trama i, encara que resulti un pèl previsible, la treballi amb gran convicció per a completar un entreteniment més que notable. (Martí)

The Night Comes for Us (Timo Tjahjanto, 2018)

Esta película es ante todo un ejercicio de estilo. Cualquier espectador comprende pronto que la excusa argumental y la trama son algo secundario que no le va a aportar mucho en un film en el que el disfrute proviene principalmente de unas secuencias de acción totalmente desatadas. Timo Tjahjanto aprovecha los recursos de los que dispone al máximo y propone una locura de sangre, machetazos y patadas en la que ninguna set piece es igual a la anterior. La acción no es grandilocuente, ni busca epatar al espectador, de hecho es en ocasiones minimalista, pero sí que quiere divertir, incluso provocar una carcajada, y sobre todo sorprender. The Night Comes for Us mezcla estilos de lucha y visuales muy distintos sin ningún complejo y consiguiendo, milagrosamente, que no desentonen y parezcan parte de una misma unidad. Pasa de coreografías elaboradas y casi gráciles a brutalidad y cámara en mano sin avergonzarse de sus toques gore. Los golpes a veces duelen y hacen que los personajes acaben una batalla hechos polvo, incapaces casi de seguir cortándose, y en otras ocasiones un tipo puede recibir veinte tiros como si nada, cual dibujo animado.

Esta condición de vehículo para la acción no convierte, sin embargo, a The Night Comes for Us en una sucesión de peleas sin más interés. Está construida dramáticamente en torno a la tragedia del fin de la amistad entre dos criminales condenados a enfrentarse, un poco al estilo de las primeras películas de John Woo en Hong Kong. Este pequeño andamio narrativo aporta la épica y el crescendo necesario para seguir enganchado a una película que, no nos engañemos, es un objeto de puro disfrute visual. (Breixo)

Journal 64 (Christoffer Boe, 2018)

Después de haber visto Journal 64, mi sensación más clara era la de haber visto el piloto de una serie policíaca, de la variante nórdica en este caso, claro. Un producto agradable y solvente pero sin mucha personalidad, con una trama funcional y unos protagonistas carismáticos, como los actores que los interpretan, a los que no te importaría seguir viendo, pero que no hay tiempo a desarrollar del todo en estos noventa minutos.

Cuál no sería mi sorpresa al enterarme de que en realidad esa impresión no estaba muy lejos de la realidad. Esta es la cuarta película que narra las aventuras de los dos inspectores del Departamento Q, siguiendo una serie de novelas. El hecho de que haya tres capítulos anteriores que desconocía protagonizados por los mismos personajes no sé si hace más comprensible esa falta de profundización en sus personalidades y arcos o, por el contrario, la hace aún más sorprendente. Porque si el público los conoce tan bien a estas alturas, sería lógico que en la cuarta película se intentase cavar aún más hondo de lo que se haya visto hasta ahora. En todo caso, sin conocer la serie, se puede decir que Journal 64 es un capítulo un tanto olvidable que sí consigue crear curiosidad por el resto de películas, pero no la necesidad imperiosa de verlas. (Breixo)

Overlord (Julius Avery, 2018)

A aquestes alçades ja sabem que J.J. Abrams no és infal·lible, però la contribució d’aquest home –amb els seus encerts i errors– a la revitalització del cinema de gènere és innegable. L’últim producte sota la seva responsabilitat és Overlord, un entreteniment de primer nivell que parteix del gènere bèl·lic més pur i espectacular, i poc a poc va derivant cap a un escenari de terror sci-fi realment impactant. La seva brutal arrencada, en què una companyia de paracaigudistes de l’exèrcit nord-americà es llança sobre territori francès a finals de la 2ª Guerra Mundial, ja és gairebé una raó suficient per a veure Overlord, però tot el que desenvolupa a partir de llavors no queda enrere: una mescla passada de voltes entre Soldado Universal i La Isla del Dr. Moreau.

Tot i que la profunditat dramàtica no és una de les seves prioritats, Overlord aconsegueix que establim una relació mínimament emocional amb el seu grup de protagonistes. Amb pocs diàlegs i quatre escenes comptades, el director Julius Avery sap distingir-los i així dóna un sentit especial a la funció que complirà cadascun d’ells a la història. I aquest és un detall que s’agraeix, perquè l’error més probable davant una història com aquesta era que els personatges no ens importessin. A part d’això, Overlord juga amb astúcia la seva vessant terrorífica (tot i que potser m’esperava encara un gir més quant a bogeria) i –com a pur segell Abrams– gestiona el ritme, els misteris i les expectatives amb una gran eficàcia. Potser per la seva condició no està destinada a tenir una gran rellevància, però com a producte de gènere ofereix un resultat notable. (Martí)

Assassination Nation (Sam Levinson, 2018)

Quan d’aquí uns anys es parli del cinema que va néixer com a fruit de la seva generació, és molt difícil que Assassination Nation no aparegui com a referent de la dècada que estem vivint. El jove director Sam Levinson aglutina tots els vicis, virtuts i defectes que governen la vida dels joves en la societat actual, i els desplega per a crear una pel·lícula bulliciosa, desenfrenada i també molt autoconscient del tipus de producte que és. Levinson juga amb una successió de formats, gèneres, tons, missatges i mil i un referents; i al final construeix un film que es defineix com la suma de tot plegat, que no pas com una obra d’idees clares. És a dir, fa d’Assassination Nation un altaveu i a la vegada una víctima de tots aquests vicis, virtuts i defectes dels joves que la protagonitzen. I la veritat és que, a nivell global, l’experiment funciona.

És evident que l’elecció del seu quartet protagonista atribueix a Assassination Nation una clara mirada reivindicativa feminista, i que el rerefons del que acaba sent la seva trama es fonamenta en aquesta lluita, però quedar-nos tan sols en això seria una reducció bestial. Levinson ens parla de la immediatesa, de la necessitat de la marca personal, de la intensitat que sembla haver de dominar totes i cadascuna de les coses que fem… i de la superficialitat i irrellevància que hi ha darrere de tot això. La revelació de tots els continguts dels mòbils de certs personatges, fet inductor de la major part del conflicte de la història, és el que fa despertar tots els mals d’aquesta forma de vida. A partir d’aquí, Assassination Nation combina moments de veritable geni amb d’altres de forçats o fallits, però genera el debat suficient per a aplaudir les seves intencions. Sobretot, quan la pròpia pel·lícula és capaç de dir-nos que tot allò, en realitat, tampoc és tan important. (Martí)

The Unthinkable (Victor Danell, 2018)

Esta es una película financiada en gran medida a través del crowdfunding y realizada, contra viento y marea, por un colectivo artístico que lleva años trabajando en equipo, realizando cortos, sobre todo. Es de admirar lo que han conseguido en muchos aspectos, y muestran un destreza y un saber hacer increíble a la hora de rodar y postproducir algunas de las secuencias más espectaculares de la película. En The Unthinkable hay momentos de acción pura que dejan con la boca abierta y que sin duda llamarán la atención de Hollywood, pero por desgracia estos instantes de brillantez están engarzados en una narrativa que avanza a trompicones, intenta mezclar tonos opuestos sin conseguirlo y en ocasiones es tan amateur que parece empeñada en echar fuera al espectador.

La primera media hora larga de la película está dedicada a contarnos el pasado del protagonista y sus circunstancias, en lo que se desarrolla como un drama familiar que intenta ser elegante a ratos pero cae en el trazo grueso. Es muy loable este esfuerzo por hacernos comprender a los personajes, por tomarse un tiempo en construirlos. Lástima que, cuando por fin se convierte en una historia bélica, The Unthinkable se las apañe para lanzar todo ese trabajo a la basura y conseguir que el protagonista al que ha estado explicando sea el personaje que peor cae y que no empaticemos con él en prácticamente ninguna de sus decisiones, que nos resultan incomprensibles y aleatorias.

A partir de ese punto, además, va introduciendo tramas que no solo aportan poco, sino que no encajan con la línea narrativa principal más que de una manera tangencial o incluso directamente forzada con giros propios de un culebrón. La película se va precipitando sin que parezca haber nadie al volante hacia un tercer acto lleno de despropósitos que a mí me provocó en varias ocasiones una carcajada genuina en momentos que no estaban pensados para la risa, sino para dejarse llevar por el drama sobrecogedor y exagerado. La sensación al salir de la proyección es que ninguno de los responsables sabía muy bien qué quería hacer y acabaron convirtiendo The Unthinkable en un cajón de sastre en el que todo cabe, pero nada funciona como parte de un conjunto unitario. (Breixo)

La Noche de Halloween (David Gordon Green, 2018)

Després de 40 anys i 10 pel·lícules sota el mateix nom, l’estrena de La Noche de Halloween no deixa de ser una nova explotació del valor comercial que genera aquesta franquícia de terror, però també és veritat que s’havia generat una atmosfera especial al voltant d’aquesta nova entrega. No obstant, el resultat confirma que, d’especial, res de res. El director David Gordon Green pretén recuperar essències i dur a terme un salt generacional dins de l’univers narratiu iniciat per John Carpenter l’any 78, però entrega una pel·lícula rutinària, gairebé desganada, que es dedica a complir el tràmit i poc més. Únicament en el tram inicial es detecta certa intenció de cuidar el material del qual parteix, els personatges i en especial el mite de Michael Myers, amb un clar enfocament al públic més nostàlgic. Ara bé, quan arrenca pròpiament l’acció, La Noche de Halloween és incapaç d’oferir res de novedós.

De fet, a la pel·lícula fins i tot li costa fer por, que no deixa de ser el seu principal objectiu. La principal explicació d’aquest fet és que La Noche de Halloween no sembla tenir gens en compte l’any en què s’ha estrenat. En ple 2018, un home emmascarat que camina –per molt que sigui Michael Myers– potser no és suficient per a espantar-nos, i les seves matances segurament no ens impactaran si no estan concebudes amb cert enginy. En realitat, tot l’argument de La Noche de Halloween sembla mal treballat, amb diverses dreceres de guió i situacions previsibles o, en tot cas, gens memorables. La sensació és que David Gordon Green creu que amb tota la vessant nostàlgica ja en tindrà prou, i que Jamie Lee Curtis tindrà prou carisma per a sostenir-ho tot. La fredor amb què es reben els crèdits finals indiquen que no, que feia falta alguna cosa més. (Martí)