M.A.Confidential

The Invisible Man

Director: Leigh Whannell

Intèrprets: Elisabeth Moss, Storm Reid, Harriet Dyer, Aldis Hodge, Oliver Jackson-Cohen, Zara Michales, Michael Dorman.

Gènere: Thriller, terror, ciència-ficció.

País: USA, 2020. 120 min.

Cecilia viu amb un exitós enginyer òptic en una casa majestuosa a les afores de la ciutat, però una nit decideix dur a terme un pla per a escapar-se, farta dels maltractaments als quals la té sotmesa Adrian. Després d’aconseguir-ho, Cecilia rep, al cap d’un temps, la notícia que Adrian ha mort i que aquest li ha deixat una herència vitalícia milionària. No obstant, al cap de poc Cecilia comença a notar que passen coses estranyes al seu voltant.

A banda de ser el guionista d’una referència del terror d’aquest segle com Saw (i em refereixo, exclusivament, a la primera), l’australià Leigh Whannell va començar a fer sonar el seu nom gràcies a la sorprenent Upgrade, que va passar pel Festival de Sitges 2018 i després no es va arribar a estrenar a les sales. Ara, Universal l’ha escollit per a dirigir El Hombre Invisible, un dels títols que havia de formar part del “Dark Universe” que planejava la productora, i que al final ha acabat sent concebut de forma individual. Amb ella, ens trobem una pel·lícula que no es complica excessivament la vida a nivell narratiu, però que sap explotar de manera molt efectiva el principal element que marca la seva història. Així doncs, a pesar que la gestió de les incògnites de l’argument no satisfà del tot, Whannell planteja cada situació amb gran talent i mala llet, i aconsegueix que El Hombre Invisible ens atrapi davant la pantalla fins l’última escena.

És curiosa la virtut que té la pel·lícula de fer-nos entrar al seu joc, per molt que siguem plenament conscients de quines són les seves trampes i, en diverses ocasions, li estiguem veient les orelles al llop d’una hora lluny. En el fons, és el mateix que li passa a la protagonista a partir de cert punt de la història. Leigh Whannell ens transmet la seva mirada, gens ingènua i convençuda del que està passant, però també el ple desconcert de no saber d’on li vindrà el perill. Tot això fa que els plans amb més tensió de El Hombre Invisible siguin, paradoxalment, els plans buits; aquells en què l’espectador mira de posar un sisè sentit que no té per a fer visible allò que no ho és. I el director juga molt bé amb aquesta circumstància, tant en aquestes panoràmiques (tan ben apreses del seu mestre James Wan) que ens mostren espais sense “ningú”, com també en l’avantatge que li dóna la invisibilitat del personatge per a fer-lo partícip quan menys ens ho esperem. Entre una cosa i l’altra, El Hombre Invisible sempre ens manté en estat d’alerta.

El film trasllada aquests mateixos trucs a l’apartat argumental, i és aquí on l’estratègia no sempre resulta reeixida. D’una banda, a l’hora de mantenir algunes de les seves incògnites -i una de cabdal, en particular-, la sensació és que El Hombre Invisible es queda a mitges. Tenir-nos intrigats aquí i allà és efectiu durant el trajecte, però hi ha caps sense lligar que acaben sent usats com a comodí per la història, i que costa d’acceptar que quedin d’aquesta manera. De l’altra banda, i així com la construcció del personatge de Cecilia és prou sòlida, la pel·lícula obvia un munt informació sobre aquell qui precisament li dóna el títol, de mode que no acabem de conèixer mai el context d’Adrian i el seu rerefons. Simplement, ens planteja un enemic que vol el que vol, i punt. I així com El Hombre Invisible dóna a Cecilia una dimensió especial per tot allò que representa, en el cas d’Adrian queda massa curta.

Més enllà d’aquests aspectes una mica rigorosos a nivell narratiu, és evident que el film té una lectura elevada molt més rellevant a nivell social que li dóna un valor particular. I és que El Hombre Invisible tracta, al cap i a la fi, sobre l’assetjament i la violència de gènere. Aquí planteja un enemic no visible, però que de seguida deduïm com a tangible; no obstant, tant l’actitud de Cecilia com les reaccions de tothom qui l’envolta representen la por d’aquelles dones a qui els sembla veure el seu assetjador a cada habitació on són, o al girar cada cantonada. I com això les acaba afectant en totes les facetes de la seva vida, i de retruc a aquelles persones que les envolten. D’acord que El Hombre Invisible no en fa un assaig ni un tractament en gran profunditat, però tots els elements que presenta són clarament reconeixibles en aquest sentit. És aquest el veritable terror que amaga tota la història, i el que la converteix en alguna cosa més que una pel·lícula que busca quatre espants i prou.