Death Wish
Director: Eli Roth
Intèrprets: Bruce Willis, Vincent D’Onofrio, Elisabeth Shue, Camila Morrone, Dean Norris, Kimberly Elise.
Gènere: Acció, policíac. USA, 2018. 105 min.
Paul Kersey és un famós cirurgià que viu amb la seva família a un luxós barri residencial de Chicago, on hi ha una preocupant augment de crims. Una nit, la família cancel·la a última hora un sopar per a celebrar l’entrada de la filla a la universitat, cosa que fa la deixa a ella i la seva mare enfrontant-se a uns lladres que pretenien entrar a robar quan la casa fos buida. El brutal desenllaç canvia per complet la personalitat de Paul, que decideix prendre’s la justícia pel seu compte.
El thriller de venjança “made in Hollywood” no és el terreny més indicat per a esperar grans transgressions, ni en la forma ni en el missatge. I si alguna cosa ens deixa clara una pel·lícula com El Justiciero, és que no li suposa cap mena de complicació seguir aquestes limitades expectatives al peu de la lletra. Eli Roth, que per primer cop com a director s’allunya del gènere de terror, reversiona un títol homònim de 1974 amb força solvència dins dels requisits bàsics desitjats, i recupera un Bruce Willis que sempre transmet un carisma especial quan es posa en aquest tipus de papers. L’acció no escatima brutalitat, tal com toca, i el ritme constant la fa tremendament entretinguda. Ara bé, en els temps que corren, El Justiciero planteja una visió sobre la tinença d’armes i el seu ús indiscriminat que, per dir-ho finament, no és gens oportuna. De ben segur que el mateix Donald Trump estaria força conforme amb el missatge que ens envia el film.
Eli Roth sorprèn amb la cuidada elaboració del plantejament i la gestació del conflicte que canviarà per sempre la vida i l’actitud del protagonista Paul Kersey. Tot i tirar de casualitats en més d’una ocasió, s’agraeix que El Justiciero es prengui cert temps en aquest tram. El problema arriba precisament quan el correcte i educat Kersey experimenta aquesta evolució cap a una espècie de Punisher improvisat, ja que aquí sí que es demana una caiguda en picat del llistó de la credibilitat per part de l’espectador. La construcció que El Justiciero fa d’aquest home que de cop es posa a combatre el crim als carrers de Chicago és barroera com ella sola, a part de tremendament poc creïble. En pocs dies, sembla que el personatge s’hagi dedicat tota la vida a manipular armes i enfrontar-se a delinqüents de primera ordre, com si la seva tasca com a reputat cirurgià hagués estat una simple tapadora.
Més enllà de les llicències que es pot prendre El Justiciero quant a versemblança i rigor narratiu, i que com ja he dit eren força previsibles en un film d’aquesta naturalesa, sí que resulta un pèl més xocant el missatge que la història va teixint poc a poc. Aquesta idea que la policia és incapaç de solucionar el cas del protagonista, i que per tant el millor és que ell vagi a la seva matant aquí i allà, resulta bastant qüestionable. I per molt que sembli que El Justiciero sigui conscient d’aquesta controvèrsia (tot i que el recurs dels tertulians de TV i ràdio queda un pèl cutre), la impressió final és que tot queda justificat i aquí no ha passat res. Aquesta circumstància, sumada a detalls gens anecdòtics com que tots els delinqüents que apareixen a la pel·lícula són de raça llatina o afroamericana, deixa un cert regust a republicanisme del dur bastant desafortunat.
Si deixem de banda aquesta dubtosa ideologia que transmeten diversos elements de la seva història, a El Justiciero no se li pot negar que acaba oferint tot el que un espectador mínimament conscient pot esperar d’ella. Eli Roth treu tota la seva contundència en els instants més violents, i gestiona la tensió de forma que rarament podem baixar la guàrdia. A més a més, sempre és satisfactori comprovar que una icona com Bruce Willis encara dóna el do de pit quan la pel·lícula es posa una mica més física. Si considerem els títols de Liam Neeson com el paradigma actual d’aquest subgènere, podríem situar un títol com El Justiciero just per darrere. No quedarà gravada a la nostra memòria, però l’entreteniment davant la pantalla no ens el treurà ningú.
Martí
M.A.Confidential 