The Nile Hilton Incident
Director: Tarik Saleh
Intèrprets: Fares Fares, Tareq Abdalla, Yasser Ali Maher, Nael Ali, Hania Amar, Slimane Dazi, Ger Duany.
Gènere: Policíac, negre. Suècia, 2017. 105 min.
Noredin Mostafa és un brillant detectiu de policia cridat a convertir-se en un home important dins de la seva unitat a la ciutat d’El Caire, a pesar de recorrer a accions qüestionables i no massa ètiques en més d’una ocasió. Quan una jove estrella de la música egípcia apareix morta a l’habitació de l’hotel Nile Hilton, Noredin, que a la vegada està mirant de superar la mort de la seva dona, comença una investigació que el porta a altes esferes empresarials i polítiques de la ciutat.
Una pel·lícula sueca, ambientada a El Caire, amb repartiment completament egipci, però que desprèn un perfecte aire a cinema negre clàssic hollywoodià. Un còctel a partir d’aquests ingredients sembla a priori força complicat de lligar, però El Cairo Confidencial demostra que no només pot funcionar, sinó que pot fer-ho de forma notable. El director Tarik Saleh, suec de naixement però egipci d’origen, recull amb una personalitat molt especial la fosca realitat del país africà i construeix un protagonista molt potent, a la vegada que posa en context l’imminent esclat de la revolució popular de la plaça Tahrir. Aquesta mescla entre el classicisme com a referència i la vigència actual dels fets fa d’El Cairo Confidencial una pel·lícula que necessita certa aclimatació durant el tram inicial, però que acaba resultant absorbent i carregada de talent cinematogràfic. Una d’aquelles oportunitats amagades que val la pena rescatar durant el seu fugaç pas per les cartelleres.
Tarik Saleh banya l’atmosfera d’El Cairo Confidencial d’un to pessimista des de l’inici. L’apartament del detectiu Noredin, els carrers de la ciutat i fins i tot la precària comissaria de policia són espais sempre incòmodes i gens acollidors; la sensació és que no es respira aire net enlloc. El posat del protagonista, Fares Fares, també sembla carregat d’una negativitat constant, sempre enganxat al tabac i amb la mirada trista d’algú que ja no té esperança per a res. És fàcil, a pesar de les evidents distàncies, recordar aquell Humphrey Bogart turmentat dels grans títols de cinema negre dels anys 40 i 50. A través de tots aquests elements, El Cairo Confidencial va complementant una història que, més que la resolució d’un assassinat concret, el que vol plasmar és la realitat d’una societat impregnada de corrupció per tot arreu. I al capdavall, aquest acaba sent el gran interès que desperta la pel·lícula.
Tot i que l’ADN de cinema negre clàssic és evident, El Cairo Confidencial se les arregla per a no quedar-se en la simple referència. Des de l’escena en què un company de feina del detectiu Noredin mira d’explicar-li què és Facebook, la història mostra diversos signes d’identificació amb els temps moderns, però a la vegada els utilitza per a evidenciar que el progrés encara queda lluny. Com a exemple, aquesta mena de running gag en què no hi ha manera que el protagonista rebi tots els canals que vol a la seva televisió; o que tingui protagonisme quelcom que sona tan antic com els negatius d’un revelat de fotografies. El que deixa ben clar El Cairo Confidencial és que lluitar contra les altes figures d’un Estat (governants, grans empresaris, cossos policials…) quan tots aquests es retroalimenten del joc brut i les males pràctiques és una tasca descoratjadora.
Tot i que el ritme i l’ambientació durant l’arrencada d’El Cairo Confidencial no són dels que enganxen, i que alguna escena es fa un pèl feixuga, val la pena acompanyar el detectiu Noredin fins el final. La seva condició d’antiheroi es va accentuant a mida que va desvetllant les parts involucrades del cas que investiga, sobretot perquè és conscient que fins ara n’ha estat formant part. I evidentment tota la vessant introspectiva del personatge té molta influència a El Cairo Confidential, tot i que tan sols passi de puntetes sobre la pèrdua de la seva dona. En realitat, tots els personatges que apareixen al film són part activa o passiva d’aquesta espiral de degradació on res funciona com ha de funcionar. En aquest sentit, és fàcil pensar (i el títol amb què s’ha estrenat aquí encara ho fa més evident) en una obra com L.A. Confidential, amb la qual fins i tot comparteix punts concrets de l’argument.
Tal com passava al film de Curtis Hanson, a El Cairo Confidencial la investigació policial que engega la història o les circumstàncies personals del protagonista acaben sent vies per a entendre una realitat molt més àmplia. I és per això que, tot i que aquestes trames mantenen interès fins el final, el gran valor de la pel·lícula és el de convertir-se en una espècie de cara B de la que va ser la gran revolució de la plaça Tahrir. Fins i tot el propi protagonista acaba entenent que el que està a punt de viure va més enllà del fet d’atrapar o no els culpables de l’assassinat en qüestió. Tot i que pot costar una mica entrar-hi i que el pòsit que deixa no es caracteritza per la positivitat, El Cairo Confidencial es manté fidel a una estètica i una mentalitat que avui dia són arriscades, i això la fa més convincent a mida que avança. Val la pena descobrir-la.
Martí
M.A.Confidential 