M.A.Confidential

Mindhunter

Creadors: Joe Penhall i David Fincher

Intèrprets: Jonathan Groff, Holt McCallany, Anna Torv, Cotter Smith, Hannah Gross, Cameron Britton, Alex Morf, Stacey Roca, Joe Tuttle.

Gènere: Thriller, policíac, drama. USA, 2017. 10 capítols de 40-55 min.

A finals dels anys 70, el jove agent de l’FBI Holden Ford comença a mostrar interès per la psicologia criminal com a eina per a mirar de detectar i aturar possibles assassins en sèrie. Seguint uns procediments insòlits fins el moment, i acompanyat per l’incrèdul agent Bill Tench, Ford demana poder conversar amb alguns assassins ja empresonats per a poder saber una mica millor com es van convertir en el que són. L’FBI no veu gens clara aquesta tasca, però li dóna unes setmanes de marge per a aconseguir resultats.

La relació de David Fincher amb els assassins en sèrie és relativament breu, però del tot significativa. Ja sigui construint una obra mestra del gènere com Seven (1995) o regirant-ne els cànons amb un títol tan subversiu com Zodiac (2007), el director sempre ha posat un especial èmfasi en l’apartat psicològic dels seus criminals: quina és la font del seu comportament i com funciona la lògica individual que porta a actuar una i altra vegada. Ara, l’aparició de Mindhunter es pot entendre com una aplicació d’aquest mateix enfocament, però sobre els propis ciments del gènere. Una espècie de tesi en què Fincher explora l’origen, ja no tant dels assassins en sèrie, sinó dels encarregats d’enfrontar-s’hi. Durant aquesta temporada inicial de Mindhunter, els crims o les investigacions federals no són el més important, sinó l’aprenentatge que els agents protagonistes i els espectadors fem alhora. Aquest és el veritable valor de la sèrie.

No és casualitat que el primer capítol ens presenti un protagonista que es dedica bàsicament a absorbir coneixements. Ens trobem amb un agent Holden Ford que decideix assistir a classes universitàries sobre psicologia criminal, parlar amb experts en la matèria i fins i tot fer una primera visita a un perillós convicte per a, simplement, escoltar. De fet, és aquesta la tònica a la qual ens hem d’acostumar també com a espectadors, ja que Mindhunter és una sèrie que, en gran mesura, cal ser escoltada. I la veritat és que ho té tot per a acaparar les nostres oïdes, i també per a alimentar el nostre imaginari visual. Els diàlegs que omplen bona part dels capítols, i sobretot els cara a cara entre els agents i els assassins reclusos, són dels que t’obliguen a callar per a no perdre’n cap detall. Què expliquen, com ho expliquen, què oculten… cada intervenció inclou un munt d’informació que fascina i repugna a parts iguals. Mindhunter no necessita ser explícita visualment, ja que els crims prenen forma a la nostra ment a mida que se’ns van descrivint.

Aquestes característiques fan que Mindhunter sigui probablement una de les sèries policíaques amb menys acció policíaca. Però això en cap cas és un problema, ja que les prioritats queden prou clares des d’un principi. De fet, la trama principal es complementa amb alguns casos a resoldre in situ que aporten un pèl més de dinamisme, però que mai assoleixen el nivell d’interès que té l’estudi psicològic dels criminals i l’evolució dels agents protagonistes. Inclús queda la sensació que Mindhunter es distreu massa amb un d’aquests casos durant el tram central de la temporada, causant així l’únic i mínim sotrac en el seu trajecte. A pesar d’això, el pas dels capítols suposa una significativa escalada de la càrrega psicològica que repercuteix, principalment, en els protagonistes. I aquesta és una de les altres fortaleses de la sèrie, ja que les respectives trames personals acaben tenint el seu pes simptomàtic en relació a la investigació en si.

La relació entre els agents Ford i Tench s’escapa d’allò habitual. Tot i que poc a poc es van coneixent i van flexibilitzant les seves diferències, en cap moment es detecta una plena complicitat entre ells. De fet, els seus xocs acaben provocant petites situacions còmiques. Estarien en la línia de Martin Hart i Rust Cohle de True Detective, però en el cas de Ford i Tench encara hi ha més fredor emocional entre ells. L’arribada de la psicòloga Wendy Carr no fa més que accentuar aquest individualisme de tots els personatges de Mindhunter, els quals estan immersos en un equilibri de forces constant. Per això no és casualitat que un dels enquadraments més usats per Fincher i companyia inclogui els personatges en formació de triangle, jugant amb les mirades i buscant la influència d’aquell que està en segon pla però també participa de la situació. També en aquest apartat del llenguatge no verbal, Mindhunter ofereix detalls molt i molt interessants.

Amb tot, segurament el que més impacta de la sèrie és la forma amb què els assassins van impregnant l’ambient, com si fossin un pol magnètic que poc a poc va atraient-ho tot, o un poder a l’ombra que es va fent amb el control de tot. El tractament que en fa Mindhunter, que pot recordar lleument al que fa El Silencio de los Corderos amb Hannibal Lecter, fingeix una proximitat que ens pot fer baixar la guàrdia en algun moment. A mida que coneixem els seus respectius rerefons personals podem anar traient certes conclusions que expliquen, en part, perquè s’han convertit en el que són. No obstant, no hi ha la sensació que Mindhunter pretengui passar per alt les monstruositats que han comès, ni tampoc justificar-les. Per exemple, Ed Kemper serà un dels personatges televisius cabdals d’aquest any, però sempre sota el convenciment que és un assassí sonat que mereix passar la seva vida entre reixes. Una distinció que la pròpia sèrie ens recorda que, per a segons qui, no és tan evident.

Aquest punt de complexitat i de genuïnitat dins del seu gènere, sumat a unes prioritats que clarament deixen qualsevol efectisme o vocació d’entreteniment en un segon pla, situen Mindhunter en una posició més que significativa dins de l’univers Netflix. És innegable que la plataforma compta amb una gama de sèries cada vegada més variada quant a temàtiques i ambicions, però en moltes d’elles es sol trobar a faltar un punt de risc; o un extra de qualitat. I la veritat és que amb Mindhunter per fi han decidit superar aquesta barrera, fins al punt que podríem canviar la careta inicial per la de la HBO i ningú sospitaria res. Es nota que David Fincher i la resta de directors han pogut treballar amb llibertat, ja que la sèrie adopta un segell propi que no traeix en cap moment. Potser l’espectador mitjà de Netflix es trobarà amb un ritme i un to que se li fan una mica coll amunt, però al cap i a la fi cal celebrar que la plataforma sigui capaç d’entregar produccions tan majúscules com aquesta.