M.A.Confidential

Star Trek Beyond

Director: Justin Lin

Intèrprets: Chris Pine, Zachary Quinto, Zoe Saldana, Karl Urban, Simon Pegg, Anton Yelchin, John Cho, Idris Elba, Sofia Boutella, Joseph Gatt, Deep Roy

Gènere: Ciència-ficció, aventures. USA, 2016. 120 min.

Arribava a les sales sense generar cap mena d’expectativa i del tot eclipsada per la resta de “blockbusters” estiuencs, però Star Trek: Más Allà ha resultat ser la gran tapada enmig d’aquest decebedor estiu cinematogràfic. Beneficiada per aquesta relativa indiferència prèvia en l’espectador i també per l’escàs èxit de la resta de títols, a la tercera entrega de la renovada saga li surt sorprenentment bé la seva aposta de moderar l’ambició i oferir purament una aventura espacial; una d’aquelles que han definit l’univers de Star Trek des de les seves arrels. Escrita per Simon Pegg i Doug Jung, Star Trek: Más Allá executa amb un gran sentit del ritme i un atractiu sentit estètic el que es podria considerar perfectament com una versió ampliada i adaptada al segle XXI d’un capítol de la sèrie original. I sí, l’efecte que provoca és molt més positiu del que aquesta descripció podria fer pensar.

“A la pel·lícula li surt sorprenentment bé la seva aposta de moderar l’ambició i oferir purament una aventura espacial; una d’aquelles que han definit l’univers de Star Trek des de les seves arrels.”

Després del rebombori que van suposar les seves dues antecessores firmades per J.J. Abrams (només cal recordar les immenses expectatives que va aixecar Star Trek: En la Oscuridad els mesos previs a la seva estrena, ara fa tres anys), no deixava de provocar cert recel la poca transcendència que Star Trek: Más Allá havia adoptat entre els “blockbusters” d’aquesta etapa estiuenca. Els causants: el moviment semitrànsfuga d’Abrams cap als oponents de Star Wars -aquí només es manté com a productor- i la lleugera sensació que ningú havia demanat ni desitjava especialment aquesta nova dosi en un any on els còmics s’ho havien de repartir tot. No obstant, les dues hores de Star Trek: Más Allá han resultat ser les més constants, lliures de pressió i fidels a si mateixes que s’han pogut veure durant aquestes últimes setmanes a les nostres sales.

L’argument de Star Trek: Más Allá té tots aquells ingredients que es poden esperar d’un exemplar Star Trek: una traïció, una cadena de contratemps, la pèrdua, el rescat, l’enginy, la supervivència, la venjança… i tot amb les habituals pinzellades humorístiques que regala aquest repartiment ja consolidat. Tot i generar alguns dubtes al principi, Chris Pine s’ha fet seu el personatge de Capità Kirk, l’entranyable relació d’amor-odi entre el Dr. Bones (Karl Urban) i Spock (Zachary Quinto) segueix tenint corda per estona, i el contrapunt còmic que hi posa Simon Pegg rarament no funciona. També el malaventurat Anton Yelchin hi deixa la seva darrera aportació com a Chekov. La inclusió de Sofia Boutella com a Jaylah, un pèl apedaçada en alguna ocasió, també suposa una novetat atractiva. Però el més important és que la pel·lícula té en Krall (Idris Elba) un enemic d’altura, que realment dóna sensació de perill i de posar en veritables dificultats els protagonistes.

“És curiós que totes les virtuts de la pel·lícula deixin com a principal damnificada la saga a la qual pertany, ja que l’evolució narrativa dels personatges és mínima i queda relegada a un descarat segon pla.”

L’altre segell de la pel·lícula l’estampa Justin Lin, que trasllada a l’univers intergalàctic de Star Trek el seu dinamisme revolucionat procedent de Fast & Furious 7. És evident que aquí el director té menys possibilitats per a recrear-s’hi, però les escenes d’acció de Star Trek: Más Allá contenen tota la tensió necessària i no desentonarien a cap pel·lícula de gènere. A Lin, això sí, li sobren alguns moviments excessius i gratuïts de la càmera, com aquests continus girs i posades de cap per avall que no acaben de tenir massa sentit més enllà d’introduir un efecte estètic perquè sí. A pesar d’aquest detall, més anecdòtic que res, cal destacar el treball visual que desplega el film; des del disseny d’escenaris, fins el concepte sobre el qual gira l’exèrcit del malvat Krall, que es basa en el món de les abelles i es manté coherent amb aquest simbolisme fins el final. Gràcies a això, Star Trek: Más Allá reforça els seus fonaments com a unitat que sap què vol, com executar-ho i com arribar-hi.

No deixa de ser curiós que totes les virtuts de la pel·lícula deixin com a principal damnificada la saga a la qual pertany. I és que Star Trek: Más Allá sembla oblidar-se que forma part d’una franquícia que necessita prosperar narrativament, i que conté uns fils argumentals que evolucionen pel·lícula rere pel·lícula. Guiant-nos per aquest aspecte, aquesta tercera entrega suposa un avanç mínim, ja que les històries personals dels protagonistes queden relegades a un descarat segon pla, sense que en cap moment arribin a tenir una incidència rellevant en el gruix de la història. És per això que l’estela que deixa Star Trek: Más Allá està totalment bifurcada: la satisfacció d’haver recuperat el més pur esperit “space opera” del seu particular univers, però també la incertesa davant el futur d’una saga que dóna mostres de no saber massa bé cap on ha d’avançar. Aquest cop li perdonem perquè ens ho ha fet passar de conya, però el proper -si n’hi ha- li demanarem alguna cosa més.