M.A.Confidential

Furious 7

Director: James Wan

Intèrprets: Vin Diesel, Paul Walker, Dwayne Johnson, Jason Statham, Michelle Rodriguez, Tyrese Gibson, Ludacris, Nathalie Emmanuel, Kurt Russell, Djimon Hounsou, Tony Jaa, Elsa Pataky

Gènere: Acció. USA, 2015. 135 min.

Quan algú tasta per primera cop la cervesa belga, descobreix un nou món. Per molt que algunes les varietats locals de consum habitual tinguin una qualitat més que digna, el cos i els matisos de sabor que una Kwak, una Leffe, una Grimay o una 666 deixen al paladar són inigualables; totes elles, concebudes per a ser degustades sense pressa, amb un cert toc d’exquisidesa. En un moment calmat de Fast & Furious 7, el personatge de Mr. Nobody (Kurt Russell) aconsella a Dom Toretto (Vin Diesel) que tasti les delícies de la cervesa belga; aquest, però, li respon que prefereix la Coronita. Un diàleg tan aparentment anecdòtic com aquest resumeix a la perfecció la consciència del film. Sí, Fast & Furious 7 és probablement la Coronita de les pel·lícules: apta per a tothom, directa, massiva, de sabor fàcil i consum ràpid i despreocupat, sense esperar que deixi cap mena de regust especial.

Aquesta comparació pot sonar obligatòriament negativa per a un film, però com sempre hi ha dos condicionants que poden jugar del tot a favor si es compleixen: un és la fidelitat absoluta a la pròpia naturalesa del producte i l’altre és la consciència de la funció que li correspon. Fast & Furious 7 ho compleix a la perfecció. Tot allò que en puguem esperar, ho tindrem elevat al màxim exponent possible; tot allò del què pot mancar serà, en efecte, la última de les seves prioritats. Així doncs, és millor deixar tots els judicis de credibilitat aparcats a l’entrada de la sala de cinema i encarar la pel·lícula com el que és: un producte pirotècnic on tots els recursos narratius tenen com a finalitat alimentar el poder visual de les seves imatges. No val massa la pena examinar tots els despropòsits del guió o permetre que aquest aspecte ens espatlli l’experiència; el riure que pugui generar la ridiculesa de segons quines escenes o diàlegs ha de formar part de la festa a la què ens convida el film.

El director James Wan, que fins ara havia trepitjat exclusivament -i amb gran èxit- el gènere de terror (Saw, Insidious, The Conjuring), demostra una sorprenent adaptació a aquesta mentalitat i aporta una realització totalment entregada a la causa, capaç de transmetre tota la velocitat de l’acció. Fast & Furious 7 gestiona amb gran explosivitat els seus continguts, especialment durant una primera meitat que conté els millors minuts de la pel·lícula en plena carretera muntanyenca del Caucas. A mida que avança, la gran expectació rau en saber quin serà el següent límit de versemblança que se saltarà el film, conscient que l’espectador és assegut davant la pantalla per a obtenir exactament això. I si la predisposició és bona, no decep gens ni mica, ja que el seu còctel de gasolina, adrenalina, testosterona, sang i pólvora està mesclat amb un gran coneixement de causa, conscient que ningú li demanarà explicacions sobre els motius o raonaments que ha seguit per a arribar-hi.

Fast & Furious 7 no és exclusivament una pel·lícula “de cotxes”, en realitat és una molt efectiva pel·lícula d’acció. Probablement, és un dels paradigmes dels què disposa aquest gènere en ple segle XXI. El seu repartiment coral, carregat de noms de gran rellevància, porta a pensar en algun moment que es tracta d’un exemple que aconsegueix tot allò que la saga de Los Mercenarios hauria volgut ser i no ha pogut, com va quedar clar sobretot en la seva tercera entrega. I és que aquí no hi ha ningú que es rigui més d’ell mateix que Dwayne Johnson, o que sàpiga posar-hi seriositat com Jason Statham, o que aporti veterania com Kurt Russell; fins i tot Tony Jaa regala la seva exhibició d’arts marcials. I després hi ha, per descomptat, Paul Walker, que rep un homenatge tan emotiu i sincer com sorprenent. Un detall que, per un moment, et porta a pensar que potser sí, que potser en el fons aquesta gent també tenen un petit racó per a treure allò més íntim i humà que porten dins.

Fast & Furious 7 un exemple de cinema que va de cara, que ofereix una diversió molt concreta a un públic completament alineat amb aquest propòsit, que vol veure com un cotxe travessa tres gratacels millor que no només dos, i que mai de la vida es pararan a preguntar si això seria possible. Ni tampoc d’on surten cinc cotxes de luxe en ple desert de Dubai, ni si és possible creuar mig món una vegada i altra com si res. En aquest sentit, s’ha de reconèixer que Fast & Furious 7 compleix la seva funció de forma molt convincent, sense sorpreses ni pretensions de més. Quan obres una Coronita i fas el primer glop, no esperes aquell moment en què dediques uns segons a apreciar el seu sabor, perquè ja saps perfectament amb què et trobaràs; és fresca, fluida i segurament te’n podries beure una altra tot seguit sense massa conseqüència. I, per un dia, tampoc passa res. El plaer d’una cervesa belga, amb tot el seu procés de degustació, ja arribarà en una altra ocasió.