Tanquem les cròniques del Festival de Sitges 2014 amb els últims títols analitzats, un cop més amb gèneres i opinions de tota mena. En aquest cas, el post ha estat escrit a sis mans, ja que al Breixo s’hi ha sumat la Susana per a aportar el seu granet de sorra al balanç d’aquesta gran edició del festival. L’any que ve, més!
What We Do in the Shadows
Era una de les pel·lícules del festival més esperades a títol personal, i la veritat és que no ha defraudat el més mínim. Els neozelandesos Taika Waititi i Jemaine Clement, coneguts per ser dos dels responsables de la sèrie Flight of the Conchords, traslladen el gènere del fals documental a l’univers dels vampirs i converteixen What We Do in the Shadows en un festival d’humor absurd i surrealista. Waititi i Clement no només viuen d’adaptar situacions i conflictes quotidians a la vida de quatre vampirs que comparteixen pis, sinó que ho amplien a un escenari social en què la convivència entre humans, vampirs, homes llop i zombis s’ha pràcticament normalitzat.
La paròdia de What We Do in the Shadows s’alimenta dels codis del gènere documental, però també té una forta influència del “reality show” (una mescla entre Españoles por el mundo i Quién vive ahí), i és capaç de desenvolupar un guió que no deixa d’introduir ingredients i variants sense que l’enginy decaigui en cap moment. D’altra banda, els protagonistes –homenatge a Nosferatu inclòs– resulten estranyament propers i entranyables, i fins i tot ens podem arribar a identificar amb els seus problemes, tot i la seva condició vampírica. A nivell visual, a pesar de transcórrer quasi sempre de nit –és el que tenen els vampirs–, What We Do in the Shadows integra de forma sorprenent els efectes especials dins la seva estètica documental, aconseguint un gran realisme. Són 85 minuts de geni cridats a marcar una nova referència dins del “mockumentary”, i predestinats a emportar-se el gran premi del públic al festival, com així va ser, després de la sonora ovació que van provocar. (Martí)
The Kingdom of Dreams and Madness
El cine de animación tiene muchos de sus grandes exponentes en las dos últimas décadas: Toy Story, Buscando a Nemo, Wall-E, Up… Pero la animación no siempre se ha considerado un género más del séptimo arte. ¿Cómo y cuándo los dibujos animados dejaron de ser solamente eso para convertirse en cine de animación con mayúsculas? The Kingdom of Dreams and Madness nos muestra el que probablemente sea el punto de inflexión más importante que ha marcado este cambio: el nacimiento del Studio Ghibli, fundado en 1985 por la tríada Miyazaki-Takahata-Suzuki..
El documental se centra en el desarrollo de las últimas obras del estudio: The Wind Rises (Miyazaki) y The Tale of Princess Kaguya (Takahata), mostrando las interioridades tanto del proceso de marketing como de la propia creación. Pero más allá de este hilo conductor el verdadero protagonista es el que triste y probablemente sea el último vestigio de la animación tradicional ‘frame to frame’, esa que se dedica a dibujar a mano casi 140.000 fotogramas que pueden llegar a componer una película. Tal esfuerzo en pleno siglo XXI sólo está al alcance de personas que creen firmemente que esta manera de hacer cine es única e irreemplazable por las técnicas digitales, y después de ver las dos horas de metraje uno no puede más que darles la razón. La belleza que el tesón, el tiempo y la dedicación le imprimen a cada trazo, sólo es comparable a la belleza que la naturaleza le da a los atardeceres que el propio Miyazaki contempla desde la terraza de su estudio día tras día. Esa rutina y la austeridad y sencillez de su vida diaria sólo hacen que multiplicar el valor de todo lo que sale de sus manos. ¡Y qué manos!.
The Kingdom of Dreams and Madness es de obligado visionado para todos los que no sabemos vivir sin dibujar, pero más aún para todos los demás, porque es imposible acercarse a todo lo que tenga que ver con el Studio Ghibli y no enamorarse de la magia que desprende, sobre todo ahora que esta ya sabe a caduca porque sus dibujantes fundadores han colgado el delantal. Se pasa el relevo a la siguiente generación y por esto y para saber a dónde podemos ir nada mejor que conocer de dónde venimos. (Susana)
Monsters: Dark Continent
Després de l’estrena de Monsters al Festival de Sitges de 2010, Monsters: Dark Continent n’ha agafava el relleu quatre anys després, però remarcant la seva condició de seqüela exclusivament cinematogràfica, no narrativa. D’entrada, la decisió d’abandonar la insípida història d’aroma existencialista que omplia la primera part és tot un encert, i més encara si el canvi ens condueix cap a l’acció bèl·lica. La pel·lícula així ho certifica amb una primera hora on es mostra molt més dinàmica i gamberra gràcies a la seva estridència i estètica videoclipera, i on també dóna un creixent protagonisme dels monstres en qüestió. Els problemes arriben quan aquesta tendència s’interromp i fa aflorar de nou les ganyotes de desaprovació entre el públic.
I és que en la seva segona meitat, Monsters: Dark Continent sembla voler fer honor d’alguna forma a la seva predecessora i s’encalla en una deriva transcendentalista feixuga que talla per complet la seva evolució. El film s’allarga en excés –dues hores no eren necessàries– i s’ensopeix, i el que es pitjor: algunes escenes fins i tot el tornen ridícul. S’agraeix el talent de Tom Green darrere la càmera i la bellesa dels seus enquadraments desèrtics, fent ús d’una fotografia quasi cremada, però la trama perd tot el seu interès i la desconnexió per part de l’espectador ja és irreparable. No hauria estat un tros de pel·lícula, però la seva mescla de cinema bèl·lic i ciència-ficció ho tenia tot per proporcionar un bon entreteniment i fer oblidar la irrellevància de la primera entrega. (Martí)
Oculus
Hay películas que son esclavas de su propia estructura y esta es una de ellas. Oculus se nota estudiada, cada plano está cuidado al milímetro y todo se construye de manera muy calculada en función de su final. Esta obsesión por la meta, hace que el desarrollo se quede parco en sorpresas y sobre todo en diversión. Toda la parte central de la película está lastrada por unos “flashbacks” que no dejan de aparecer de forma recurrente y muy cansina y que nos relatan el pasado de los dos hermanos protagonistas, pero que no llegan a generar interés. La información básica que nos transmiten ya la conocemos por las referencias que se han hecho en el presente y el elemento emocional, los vínculos familiares, no terminan nunca de tocarnos o de generar la empatía que pretenden. Los personajes de la película no llegan a respirar, a cobrar vida y parecen en todo momento constreñidos por la trama y por la cámara. Si esto ya es grave en el caso de los hermanos, resulta devastador para el principal antagonista, un espejo maldito que tiene la capacidad de alterar la percepción de las personas que se hallan en su radio de influencia, y cuyos poderes nunca, en todo el metraje, consiguen volar a la altura de su potencial. La falta de inventiva hace que la tensión que sí se construye visualmente se vaya desinflando poco a poco, sobre todo por la presencia de una amenaza insuficiente y cuando por fin llega el clímax en función del que se había pensado el film, el espectador está cansado y todo resulta un poco confuso, farragoso y decepcionante.
Quizás el mayor problema de Oculus sea que no consigue contar nada más allá de los sustos. El terror es un género perfecto para la metáfora, coge un miedo primario, que está muy grabado en nuestro inconsciente colectivo, y lo canaliza a través de una figura fantástica. The Babadook, con todos sus problemas, entiende esto perfectamente. Habla de la dificultad de ser madre soltera, de enfrentarse al cuidado de una vida cuando se está rodeado de muerte. Oculus tenía los mimbres para hablar de la desintegración de la pareja y la familia, del pánico de los niños al divorcio de sus padres… Pero prefiere contar la historia en dos tiempos, perdiendo así un trasfondo metafórico que habría ayudado a tirar de la trama y los personajes, y reduciendo la película, puede que involuntariamente, a un relato de bicho malo ataca gente que, además, les queda un poco soso. (Breixo)
Tusk
Diuen els detractors de Kevin Smith que s’ha convertit en un capritxós que només roda pel·lícules per a divertir-se ell i els seus amics; i la veritat és que, per part meva, no hi veig l’inconvenient. No hi ha dubte que Tusk és la seva pel·lícula més controvertida en aquest sentit, i que està destinada a generar una cuota de rebuig important per allà on passi, però aquell espectador capaç de congeniar amb el disbarat que està veient i seguir-li la corrent, acabarà gaudint com el que més. Personalment, recordo poques pel·lícules amb un nivell d’estupor semblant causat pel que veia a la pantalla, però al mateix temps he de dir que em va divertir com a una criatura.
Tusk és una pel·lícula que, més que en cap altre cas, mereix ser abordada amb la mínima coneixença possible, ja que basa el seu èxit en una delirant evolució dels esdeveniments i una absoluta falta de vergonya. Té la insòlita habilitat d’encongir-te l’estómac i fer-te petar de riure a la vegada, de mesclar terror i humor de forma quasi malaltissa i sense cap mena de cura; a més, la seva estètica de sèrie B, especialment flagrant en més d’un aspecte, encara fa més gran el seu deliri. Si ens posem seriosos, li trobem un guió barat, uns quants diàlegs estúpids, unes actuacions ridícules -Johnny Depp inclòs- i un conjunt narratiu forçadament estirat perquè la història no donava per a més. No obstant, posar-se seriosos seria el gran error davant una pel·lícula com Tusk. Kevin Smith ha fet el que li ha donat la gana, i l’importa entre poc i gens si a tu t’agrada o no. (Martí)
The Signal
L’adjectiu “indie”, o independent, té un component força arriscat en més d’una ocasió, ja que sembla comportar una transgressió dins el gènere al qual pertany la pel·lícula que no ha de funcionar perquè sí. En el cas de The Signal, presentada com un nou títol rellevant dins de l’escena de la ciència-ficció independent, el director i guionista William Eubank decideix que hi ha certa informació que no cal donar perquè, intueixo, sigui l’espectador l’encarregat de completar-la; i queda clar que la jugada no li surt bé. No li nego les bones intencions a nivell formal, però els buits narratius de la pel·lícula són massa grans com per pretendre que nosaltres fem la feina.
A The Signal hi trobem de forma permanent un component desconegut que no ens fa entendre mai ben bé què està passant i, lluny de criticar-ho, crec que la història aconsegueix sostenir-ho de forma força efectiva en el seu transcurs. A més a més, el seu estil visual entre futurista i post-apocalíptic resulta atractiu, gaudeix d’uns efectes especials sorprenents (ha rebut el premi en aquest apartat, sense anar més lluny) i, perquè no dir-ho, té la gràcia afegida de tornar a veure Lawrence Fishburne en un film d’aquest estil. Fins i tot conté més d’una escena força espectacular. El problema és que la seva dinàmica s’afebleix a mesura que s’acosta al tram final, i el pitjor encara ha d’arribar: un tancament de la història en què Eubank utilitza un recurs que frega la presa de pèl, i es queda tan tranquil. Si pensava que hi cauríem, anava mal encaminat. (Martí)
Martí
M.A.Confidential 