Qualsevol amant del cinema resident a Catalunya té cada any una oportunitat immillorable, i molt a prop de casa seva, de gaudir de deu dies de cinema molt especials. El Festival de Cinema de Sitges sempre s’ha associat al gènere fantàstic i de terror, però els qui portem uns quants anys seguint-lo hem vist de primera mà un procés de maduresa i obertura que l’han portat a englobar pel·lícules de qualsevol condició. I crec que, aquest any, aquesta evolució ha assolit unes quotes que, sumades a la millor qualitat global de les propostes, han convertit la 2014 en una de les seves millors edicions. És impossible abastar els vora 200 títols que incloïa la programació, però sí que en puc parlar d’una vintena que, a la seva manera, resumeixen el que es pot veure al festival. Per a fer-ho, compto amb la honrosa col·laboració del Breixo, que complementa les pel·lícules vistes per un servidor. Aquesta n’és la primera entrega.
In Order of Disappearance
La neu permanent, el fred i les poques hores de sol són un dels principals culpables de les particularitats de la cultura nòrdica, on aquesta hostilitat ambiental transmet un punt obscur a la personalitat de la seva gent, però a la vegada els condueix a prendre’s la vida amb un humor especial, sovint autoparòdic. Una de les vessants més positives d’això és quan ho traslladen al seu cinema, i a In Order of Disappearance hi trobem un exemple magnífic. El director noruec Hans Petter Moland construeix una història on la seriositat de la seva base –la venjança per la pèrdua d’un fill i els perills d’interposar-se en els negocis de les bandes mafioses– acaba desembocant en un tractament completament desenfadat i carregat d’un humor negre que sap ser intel·ligent i barroer a parts iguals.
Gràcies a la voluntat de caricaturització dels personatges i les creixents dosis d’absurditat i enginy de les seves situacions i diàlegs, la pel·lícula es converteix en tot un entreteniment on Moland juga amb el costat més lúdic de la violència, sense perdre un gran sentit estètic on ajuda clarament l’espectacularitat dels escenaris. Stellan Skarsgaard en la part més continguda i Pål Sverre Hagen en la més histriònica brillen especialment entre el repartiment, juntament amb un Bruno Ganz que es fa esperar, però resulta infal·lible en el carisma que aporta al conjunt. Potser tendirà a passar un pèl desapercebuda dins el context del festival, però, personalment, la considero una de les grans joies d’aquesta edició. (Martí)
Under the Skin
¿Puede una película ser un coñazo y una obra maestra al mismo tiempo? Esta eterna pregunta que divide en dos a los defensores del cine como entretenimiento y al público más “cultureta” ávido de arte y ensayo, se nos plantea de nuevo con la última obra de Jonathan Glazer. La narración tiene un ritmo lento, contemplativo, con abundancia de escenas mudas, pero no es ese el motivo de que el espectador que se enfrenta a esta rareza pueda llegar a bostezar, sino el hecho de que durante gran parte del metraje el personaje que interpreta Scarlett Johansson hace lo mismo una y otra vez, sin casi variación. Es un animal salvaje y caza, se alimenta, descansa, caza, alimenta, descansa. Esta estructura repetitiva, casi en espiral, puede acabar con la paciencia del cinéfilo más curtido, pero Glazer consigue introducir en cada uno de los cambios que se van produciendo, de manera pausada pero constante, imágenes muy poderosas y desasosegantes. Poco a poco vamos siendo testigos de situaciones (baste mencionar la playa) que es imposible que nos dejen indiferentes y que además están rodadas con una destreza, casi se podría decir que maestría, poco habitual.
Es difícil comentar una película como Under the Skin, porque la experiencia depende de si el espectador es capaz de sobrellevar los valles, pues hay unos cuantos, y valorar como se merecen los picos, que en mi opinión son muestras de cine mayúsculo. Lo que sí se puede afirmar sin lugar a dudas es que Glazer ha conseguido transmitir perfectamente toda la extrañeza y la angustia del viaje de este alienígena, y de su búsqueda de algo de significado más allá del ciclo alimenticio. (Breixo)
The Babadook
Un dels títols de terror més esperats i també més ben promocionats del festival ha estat The Babadook, que arribava amb l’etiqueta penjada de pel·lícula de referència dins d’aquest gènere durant aquest any. El debut de l’australiana Jennifer Kent ens havia de deixar sense dormir durant la nit següent al visionat, i la veritat és que, tot i aconseguir generar una enorme inquietud durant bona part del seu metratge, no s’escapa de deixar-nos amb una lleugera sensació de ganes de més, accentuada sobretot per uns 10 minuts finals que desafinen de forma sorprenent en relació amb el que havíem vist fins llavors. Sembla que intenti treure-li ferro a tot el que acaba de passar, quan el que fa és trair en certa manera l’atmosfera viscuda fins aquell moment.
El film explota amb encert la vessant més psicològica del terror per mitjà de la progressiva degeneració de la seva protagonista, i ofereix escenes realment angoixants amb una molt bona direcció i sense necessitat de recórrer a la rutinària tècnica d’avançar a base d’espants exagerats. Gran part de culpa de la incomoditat que genera és d’Essie Davis, amb una actuació majúscula a l’hora de personificar la degradació d’una mare totalment dominada pels seus monstres i les seves pors, i que no pot evitar recordar-me a la Catherine Deneuve de Repulsión, de Polanski. Pel que fa al petit Noah Wiseman, té la rigorosa virtut de posar-nos dels nervis, tant en el bon sentit com en el dolent, però no se li pot negar un mèrit considerable. A The Babadook li falta un pas per a ser recordada com un film clau dins del gènere, però si que queda clarament per sobre de la mitjana. (Martí)
Creep
Parece inevitable empezar una reseña de Creep haciendo referencia al hartazgo que suscita últimamente el género del found footage. La impresión general sobre este tipo de películas parece ser unánime, lo que en su día aportó frescura, hoy resulta ya repetitivo y da la impresión de caer una y otra vez en los mismos clichés (¿Por qué sigue grabando contra viento y marea? ¿Por qué siempre acaba muriendo el cámara?). Es un recurso que se ha aplicado ya a todo tipo de historias, desde superhéroes a adolescentes juerguistas, pero en este momento hasta sus máximos representantes, como la saga de REC, están renunciando a su uso.
Dentro de ese panorama, una película como Creep aparece sin muchas ambiciones, no pretende renovar el género, no quiere ser una obra mayúscula, pero consigue sorprender al espectador incauto que la toma por otra más de found footage. A diferencia de la mayoría, no utiliza la táctica de meternos dentro de la acción, cámara de vídeo en mano, para aumentar la tensión y los sustos… Sino para enfrentarnos a una insoportable vergüenza ajena. Creep funciona porque su personaje principal, interpretado por un Mark Duplass que está enorme y bastante alejado de sus papeles mumblecore, es imposible de aguantar. Es un tipo invasivo y desconcertante que nos hace sentir incómodos continuamente, que está siempre fuera de lugar y al que querríamos no encontrarnos nunca, pero del que no podemos escapar. Es como si David Brent, el mítico personaje de Ricky Gervais en The Office, nos tuviera encerrados en una cabaña en medio del bosque y pudiera hacer con nosotros lo que quisiera. El director consigue conjugar de una manera que parece sencilla, pero no lo es en absoluto, ese humor tan característico de la sitcom inglesa, con una creciente tensión, a medida que vamos descubriendo el lado más oscuro de este personaje y las mentiras que puede, o no, haber ido contando. En el último tercio del relato, hay un cambio de escenario que está a punto de costarle caro a la película, pero consigue remontar gracias a un juego muy inteligente con las expectativas del espectador que nunca sabe cómo de seguro se puede sentir y que lleva a un final en mi opinión brillante, inevitable a la vez que inesperado. (Breixo)
Cub
El cinema belga també ha volgut aportar el seu granet de sorra al menú terrorífic de Sitges 2014, i ho ha fet amb una pel·lícula que, sorprenentment, s’ha acabat emportant el premi a Millor Director per a Jonas Govaerts. I dic sorprenentment perquè esperava força més substància de Cub. És cert que la direcció de Govaerts demostra un criteri considerable -potser el fet que fos el seu primer llargmetratge li ha fet sumar punts- i que no escatima enginy i descaradura a l’hora de mostrar el seu costat més sanguinari, però arrossega el llast d’un guió força dèbil que no aconsegueix complementar aquests punts àlgids amb un contingut que valgui la pena. Per començar, l’acció triga força a arrencar, i aquest període és massa llarg perquè arribis amb la tensió necessària quan es posa les piles. Hi ha massa detalls que un cop resolta la pel·lícula t’adones que eren irrellevants, per això em costa trobar justificació a tanta espera.
Quan comença el seu particular joc macabra, la pel·lícula sembla voler recuperar tot el temps perdut i el seu ritme canvia per complet, vestint-se, ara sí, d’autèntic “slasher” amb boy scouts com a víctimes. Llavors, tot es torna més trepidant i entretingut, i Govaerts mostra bones maneres rodant acció nocturna, amb escenes puntuals que fins i tot poden ser memorables –trampes a l’estil Saw incloses–. El problema és que el guió no pot evitar empantanegar-se de nou en un misteriós rerefons del qual acaba sense donar-ne una mínima explicació. No pretenia que Cub fos una pel·lícula de narrativa refinada, però al final sé molt bé quin efecte buscava. Crec que si hagués tirat pel dret des del principi, estaríem parlant d’una diversió molt més efectiva. (Martí)
The Guest
Després de consolidar-se com una de les grans promeses en el gènere de terror, Adam Wingard arribava disposat a demostrar que també era capaç de brindar-nos un thriller pur i dur amb la mateixa solvència. Doncs no només ho ha fet, sinó que ha construït una de les pel·lícules més sòlides i unànimement aplaudides del festival. Amb un imponent i brillantment irònic Dan Stevens al capdavant, The Guest gira al voltant d’un protagonista que amaga la seva veritable condició darrere una màscara que, tot i detectar-la molt abans que la resta de personatges, no deixa l’espectador tranquil en cap moment. I ho fa a base d’escenes relativament rutinàries -algunes fins i tot pròpies de qualsevol “teen movie” estúpida-, però on el caràcter imprevisible del protagonista ens té expectants de quin serà el seu següent moviment. Conscient d’aquest fet, Adam Wingard sap ser pacient quan ho necessita, i no té cap mena de pressa en anar mostrant les seves cartes a mida que la fatalitat de la història es va materialitzant.
Una de les millors virtuts de The Guest, de la qual n’és àmpliament responsable la carismàtica actuació de Stevens, és la de mostrar un enfoc força irònic dels esdeveniments, sovint recolzant-se precisament en aquesta doble cara del protagonista. Tot i això, Wingard mai deixa que ens prenguem en conya el que està passant. La personalitat del film està marcada també per una banda sonora molt potent –que convida, junt amb altres detalls, a recordar Drive–, la qual juga un paper important quan Wingard confirma que també se’n surt amb èxit a l’hora de crear tensió, sobretot en els minuts finals. Encara que t’hi resisteixis, The Guest és una pel·lícula que et guanya per complet, i fins i tot aconsegueix deixar en anècdota que certa part del guió s’agafi amb pinces. Serà una de les obligades d’aquest any. (Martí)
Martí
M.A.Confidential 