M.A.Confidential

Locke

Director: Steven Knight

Intèrprets: Tom Hardy (veus: Olivia Colman, Ruth Wilson, Andrew Scott)

Gènere: Drama, thriller. Gran Bretanya, 2013. 85 min.

Qualsevol petit experiment o aposta arriscada en el cinema contemporani ha de ser, a priori, ben rebut, però al mateix temps hem de saber jutjar-lo sense que aquest atreviment previ ens porti a ser condescendents. La carta de presentació de Locke és una de les més concises que podem trobar: un home, un telèfon i l’interior d’un cotxe. Res més. Per endavant, poc més d’una hora i vint. És possible desenvolupar una bona pel·lícula així? La resposta depèn de dos factors clau: la potència del guió i l’habilitat del director per sorprendre amb possibles variables dins aquest espai tan reduït. En aquest cas, guionista i director són la mateixa persona, Steven Knight, i la seva tasca de materialitzar amb èxit aquests dos factors clau resulta globalment fallida. Ni la història té la força necessària per mantenir viu l’interès de principi a fi, ni la direcció sap escapar-se de la monotonia del seu repertori visual, a pesar d’un gran treball de Tom Hardy.

La qüestió no és que el guió sigui un desastre, o que els plans i enquadraments no aportin res; l’arrel del problema de Locke és que el material que ofereix no compensa les limitacions que la pròpia pel·lícula s’imposa des d’un principi. El triple conflicte que de sobte ha d’afrontar el protagonista exposa una situació amb una càrrega dramàtica significativa, encara que no excessivament original, però el pitjor és que la història demana a crits un gir o fet inductor que elevi la tensió del conjunt i aquest no acaba d’arribar mai. Per culpa d’això, l’evolució es torna redundant i cada cop més irrellevant, i tot això s’accentua tenint en compte que no baixem mai d’aquest cotxe (gran anunci de BMW, per cert). Passat un quart d’hora tens la sensació que Steven Knight ja ha esgotat tots els recursos visuals, per molt cuidada que estigui la fotografia i ben aconseguida la capacitat envoltant de les imatges, gràcies a superposicions, reflexes i jocs de llums.

És obvi que un film com aquest no podia tenir una trama massa elaborada ni unes pretensions excessivament ambicioses, però quan confies tot el pes narratiu a una successió de trucades, molt bo ha de ser el text perquè la fórmula no s’acabi esgotant i perquè el so del telèfon no t’acabi, inclús, atabalant. De Locke en podria sortir un curtmetratge de 20 minuts amb una gran força i tensió, però allargant-ho a 85 minuts aconsegueix que aquests es facin llargs, que ja és dir amb una durada així. Dic això perquè les seves intencions no són tan despreciables com pot semblar, ja que momentàniament assoleix el seu objectiu de mostrar com la vida d’un home pot desmantellar-se poc a poc sense necessitat de sortir del seu cotxe i “gràcies” a la tecnologia mòbil. L’empresonament del protagonista dins el cotxe com a impossibilitat d’escapar de les seves accions i errors del passat és un bon simbolisme, i el retrat de la seva desesperació també funciona en primera instància. Però en aquest cas, no és suficient.

En realitat, si per un gran motiu s’aguanta Locke és pel treball de Tom Hardy, possiblement en el paper més complicat que li ha tocat interpretar mai. Si ser l’únic actor del film ja és tot un repte, fer-ho assegut en tot moment darrere el volant d’un cotxe resulta encara més exigent, i el britànic ho tira endavant amb gran talent i solidesa. Sens dubte, la seva interpretació és el millor que es pot extreure de tot plegat. Llàstima que l’interès minvant de la pel·lícula no l’ajudi i que al final la seva història no ens acabi atrapant tant com ens agradaria. Pel que fa a les veus telefòniques, totes interpretades per populars actors de sèries britàniques com Olivia Colman (Broadchurch, Exile), Ruth Wilson (Alice a Luther) o Andrew Scott (Moriarty a Sherlock), aporten una bona credibilitat en els seus respectius papers, però, com ja he reiterat, resulta difícil no acabar-se’n cansant una mica després de tanta estona escoltant-les.

Locke és una pel·lícula que quedarà -si és que realment queda- com un exercici al qual ningú li negarà atreviment i valentia a nivell formal, però sí a nivell de guió, i aquesta inconsistència no ens permet categoritzar-la com el fenomen que pretén ser. Massa distant per calar i massa reiterativa perquè els seus bons detalls sobresurtin de forma suficient. La impossibilitat de superar els obstacles que ella mateixa es posa la converteixen en un experiment que no surt bé, una mediocritat sense més. Personalment, passarà a ocupar un lloc a la llista de les decepcions d’aquesta temporada.