Den Skyldige
Director: Gustav Möller
Intèrprets: Jakob Cedergren, Jessica Dinnage, Omar Shargawi, Johan Olsen, Jacob Lohmann, Katinka Evers-Jahnsen.
Gènere: Thriller. 2018. 80 min.
Asger Holm és un oficial de policia que acostuma a patrullar els carrers de Copenhague, però ha estat relegat al servei d’emergències telefòniques. Quan és a punt d’acabar el seu torn, rep la trucada d’una dona que afirma que està sent segrestada. Asger intenta activar el dispositiu necessari per a atrapar el cotxe en què viatja, però a la vegada ha de mirar de protegir els dos fills petits de la dona, que s’han quedat sols a casa.
La idea de passar-se 80 minuts veient un home parlar per telèfon no sembla massa atractiva, però si hi apliquem un bon guió i un control adequat del ritme narratiu ens podem trobar amb un thriller vibrant i carregat de tensió. És exactament això el que aconsegueix The Guilty, pel·lícula danesa que ja va sorprendre al passat Festival de Sundance i que s’ha consolidat com una de les grans revelacions del cinema europeu d’aquest any. El director Gustav Möller s’autoimposa una clara limitació a nivell d’espai i de recursos visuals, però ho compensa construint tot un escenari narratiu a través dels sons que ens arriben via telefònica, i hi suma el pes de les circumstàncies personals de l’únic protagonista. D’aquesta manera, The Guilty evita en tot moment qualsevol monotonia formal i manté l’espectador enganxat a una història que no deixa de sorprendre fins l’últim gir.
La proposta de The Guilty recorda clarament a la de la britànica Locke, en què Tom Hardy es passa tota l’estona parlant per telèfon mentre condueix, però en aquest cas el resultat m’ha semblat molt més efectiu. I la principal raó és que a la cinta danesa l’espectador té en tot moment la mateixa informació que el protagonista Asger. Junts, iniciem la història des de zero i anem compartint les interpretacions i reaccions a mida que el cas va evolucionant i es van obrint diferents vies de comunicació. I tal com fa ell, anem donant forma dins del nostre imaginari a tota l’acció que passa fora de la sala. D’aquesta manera, The Guilty aconsegueix una major identificació amb les interpretacions i reaccions d’Asger -les quals solen coincidir amb el que faríem nosaltres mateixos a la seva posició-, però a la vegada ens empeny a caure als mateixos paranys. De fet, aquesta és la principal gràcia de la pel·lícula.
I és que, de la mateixa manera que Gustav Möller construeix amb èxit tota una trama policíaca sense que en veiem ni una sola imatge, és evident que aprofita aquesta manca d’amplitud en la perspectiva dels fets per a jugar amb les nostres percepcions i interpretacions. Aquesta estratègia podria ser considerada tramposa, però en el fons és del tot lícita, ja que The Guilty es mostra sempre fidel a la seva proposta formal. Això permet que la pel·lícula alimenti les sospites suficients per a sostenir la intriga i la sensació de perill, i a la vegada introdueixi els girs oportuns que poden arribar a capgirar-ho tot. La posició del protagonista, que d’una banda el permet comunicar-se a diverses bandes però de l’altra l’impedeix tenir el control de la situació, també resulta clau perquè The Guilty mantingui un considerable nivell de tensió de forma gairebé permanent.
L’element que acaba de complementar la consistència narrativa de la pel·lícula és el retrat del propi protagonista Asger. En aquest sentit, The Guilty presenta clars i obscurs. La vessant positiva la posen la direcció de Gustav Möller i l’actuació de Jakob Cedergren, que evolucionen al mateix temps que s’intensifica la trama. El director mostra recursos de sobra per a no reiterar-se: s’acosta a l’actor als moments clau perquè puguem apreciar la suor a la seva cara, s’allunya quan el segon pla entra en joc o fins i tot el tenyeix de vermell quan aflora el sentiment de culpa que porta dins. És precisament aquesta situació personal que turmenta Asger i que, en teoria, el condiciona a l’hora de gestionar el cas per telèfon, la que acaba quedant una mica desdibuixada. Tenint en compte que The Guilty deu el seu títol a aquest fet, no es percep que tingui tot el pes que el film pretén.
S’entén que Möller busca fugir de la figura de l’heroi i tracta d’humanitzar Asger atribuint-li un context personal negatiu, però aquesta mena de redempció personal en què s’hauria de convertir la història no acaba de rutllar. Si més no, no es percep una cohesió massa sòlida amb la trama policíaca, sinó que més aviat seria un tema apart. Això sí, per tota la resta, The Guilty funciona amb una enorme eficàcia. És més, si volem anar una mica més enllà, fins i tot és una pel·lícula que ens fa reflexionar sobre els judicis precipitats que podem fer de fets o persones sense tenir-ne la certesa suficient. Sigui com sigui, del que no hi ha dubte és que passen els 80 minuts de The Guilty, no hem sortit en cap moment del mateix espai, i hem viscut a flor de pell tota una història carregada de dramatisme, emoció i nervis, molts nervis. Ja voldrien molts altres thrillers policíacs assolir tot això amb tan pocs recursos.
Martí
M.A.Confidential 