Loro
Director: Paolo Sorrentino
Intèrprets: Toni Servillo, Elena Sofia Ricci, Riccardo Scamarcio, Kasia Smutniak, Euridice Axén, Fabrizio Bentivoglio, Roberto De Francesco, Dario Cantarelli, Anna Bonaiuto.
Gènere: Drama, biogràfic. 2018. 145 min.
Sergio Morra és un jove home de negocis de Taranto, al sud d’Itàlia, que comercia amb noies acompanyants que fa servir per a subornar polítics, entre altres pràctiques fora de la llei. Amb l’ambició d’arribar a gent de més poder, Sergio viatja a Roma per a conèixer Silvio Berlusconi. La seva tàctica consisteix en organitzar una festa plena de noies a la casa que hi ha just davant de la residència que Berlusconi té a Sardenya, i així cridar la seva atenció.
Era difícil no fregar-se les mans després de saber que Paolo Sorrentino dedicaria una pel·lícula a la figura de Silvio Berlusconi. I era obvi que era el seu actor fetitxe, Toni Servillo, qui s’havia de posar a la pell (mai millor dit) del controvertit expresident italià. La combinació no decep, però Sorrentino sorprèn amb una proposta que allunya Silvio (y los otros) del relat monogràfic que més d’un es podia esperar. Tal com indica la part afegida del seu títol traduït -que en realitat és el seu títol original en italià: Loro– la història atorga una gran importància a les altres mirades, les que rodegen Berlusconi i que en certa manera el defineixen tant com la seva pròpia. Paolo Sorrentino es manté fidel a la seva posada en escena i la seva capacitat de dibuixar personatges esperpèntics sense deixar-se portar per ells, i converteix Silvio (y los otros) en un retrat ple de subtileses i interpretacions de tota mena.
Aquest pes de les mirades alienes queda ben clar quan ja han passat ben bé 45 minuts de Silvio (y los otros) i el seu teòric gran protagonista encara no ha aparegut en pantalla. En realitat, però, tot el que veiem ja ens l’està definint; a ell, i en general al funcionament de l’univers polític que el rodeja. Sorrentino recorre diverses vegades a aquesta forma indirecta de parlar-nos de Berlusconi. Pot ser que no sigui ell qui ha organitzat la festa, pot ser que ell no estigui fent res ni propiciant res de forma activa, però tothom al seu voltant n’està pendent, tothom el situa al centre i tothom mataria per captar la seva atenció, encara que fos per uns escassos segons. Silvio (y los otros) aprofita tot això per a contextualitzar el protagonista, i comença a fer-nos preguntar com és que l’home ha arribat a estar en aquest pedestal on el situa la gent del seu voltant. És evident que tots mirem les notícies, però la pel·lícula va més enllà.
És molt interessant assistir al comportament del personatge segons la situació. El control que demostra quan es troba rodejat de desenes de persones, sabent-se superior, canvia completament quan comparteix escena amb la seva dona Veronica, davant la qual deixa entreveure una enorme necessitat d’afecte i acceptació. Sense anar més lluny, la primera imatge que Silvio (y los otros) ens mostra de Berlusconi -disfrassat com si fos una dona índia per a mirar de fer riure la seva dona- ho evidencia perfectament. A partir d’aquí, la pel·lícula ens té reservades converses de tota mena en què explorem totes les cares del polític italià, fins al punt de tornar-se mig entranyable i tot en alguna ocasió. Només veient la deliberada qualitat relativa del maquillatge que duu Toni Servillo, queda clar que Sorrentino no amaga la voluntat paròdica de Silvio (y los otros), però en cap cas estem davant d’un sketch constant.
La veritat és que la pel·lícula ens mostra un home més autoconscient del que es podia esperar. Això no evita que sigui un cretí que ha jugat amb el seu país buscant el propi benefici i atacant indiscriminadament a tot aquell que se’n mostrés contrari, però sí que dibuixa un context (polític, econòmic i social) que ha tingut la seva incidència en la figura de Berlusconi. Aquest “los otros” de Silvio (y los otros) és el mateix que ell es posa a la boca cada cop que ha de culpar algú d’alguna cosa reprovable, i si bé no cola com a exempció de culpa, no deixa de tenir el seu punt de veritat. “He fet el mateix que han fet tots, però jo sóc qui millor ho ha fet”, diu a la seva dona durant la que segurament és la discussió més significativa de tota la història. És així com Silvio (y los otros) defineix el que és un veritable triomfador de la política, amb tota la càrrega negativa que això suposa a nivell moral i humà, però a la vegada explicant que malauradament les coses funcionen així.
Tal com és marca de la casa (només cal veure La Gran Belleza o The Young Pope), Paolo Sorrentino no pot evitar posar de manifest la seva mirada ridiculitzadora; no només cap al protagonista, sinó cap aquells qui el veneren. A Silvio (y los otros), el director torna a recrear-se amb tot allò que rodeja les classes altes i el suposat glamour o atractiu que va lligat al món del luxe, i desproveeix les imatges d’aquests qualificatius, fins al punt de capgirar-les i convertir-les en decadents. I la sensació que transmet és que fins i tot el propi Berlusconi n’és conscient. És llavors quan el director busca (potser amb menys encert que tota la resta) el contrast amb la desgràcia del terratrèmol a L’Aquila, mostrant d’alguna manera al personatge què és allò que realment importa. En tot cas, i tot i no ser el treball més rodó de Sorrentino, Silvio (y los otros) conforma un retrat realment polièdric del polèmic president italià i ens deixa la impressió que, encara que la nostra opinió sobre ell no hagi canviat, potser ara el coneixem una mica millor.
Martí
M.A.Confidential 