M.A.Confidential

Ajeossi

Director: Lee Jeong-beom

Intèrprets: Won Bin, Kim Sae-ron, Kim Tae-hoon, Kim Hee-won, Thanayong Wongtrakul.

Gènere: Thriller, acció, drama. Corea del Sud, 2010. 120 min.

Deixeu-vos de tonteries i prejudicis, el cinema coreà mola. D’acord que l’idioma, l’expressivitat dels personatges o altres elements culturals poden resultar més difícils d’assimilar que en d’altres casos, però quan aquesta gent es posa a rodar thrillers d’acció, ho fa com ningú. Sense anar més lluny, el passat Festival de Sitges ja va premiar la brillant direcció de The Yellow Sea (Na Hong-jin, 2010), i ara acaba d’arribar a les nostres pantalles -escasses- un nou exemple que no rebaixa ni un centímetre el llistó de qualitat: El Hombre sin Pasado, de Lee Jeong-beom. Un western urbà trepidant i carregat d’acció, però també amb una important dosi d’emoció i tendresa. La pel·lícula no escatima dramatisme, cruesa i un bon nombre d’imatges impactants, però desprèn una versemblança que impressiona i toca la fibra de l’espectador.

El film comença amb les piles carregades gràcies a una espectacular escena inicial. Després presenta un certa rebaixa del ritme, però no triga a animar-se un cop té lloc el fet inductor. Poden dir els més intransigents que l’estructura argumental ja l’hem vist en un munt de pel·lícules, i precisament en molts altres títols procedents de Corea del Sud, però això no li resta atractiu ni potència a El Hombre sin Pasado. L’elegància de la direcció, la intensitat dels diàlegs i també el factor sorpresa que es reserva en els moments clau donen una gran personalitat a la pel·lícula i l’allunyen del tractament efectista que solen fer a Hollywood d’aquest tipus de cinema. El Fuego de la Venganza (Tony Scott, 2004) en seria el referent amb més semblances argumentals, però el relat m’ha resultat molt més proper a títols més crepusculars com Drive (Nicholas Winding Refn, 2011) o la mateixa saga de Jason Bourne.

Són històries d’antiherois, protagonistes solitaris i desconeguts que actuen sense l’ajuda de pràcticament ningú i ho fan primordialment per la seva pròpia supervivència, ja que no tenen massa cosa a perdre. A El Hombre sin Pasado, el protagonista parteix d’aquesta base, tot i que la seva implicació acabi tenint una porció sentimental que té una influència important. A banda d’això, l’argument fa un implacable retrat de les màfies coreanes, que s’aprofiten d’una població amb profundes desigualtats socials i en les quals el consum de droga s’ha elevat de forma exponencial els últims anys. La pel·lícula sap adaptar l’enfocament: subtil en la seva vessant més humana i detallista, però sanguinària, en els seus trams més violents.

També són dignes de menció el gran treball de l’actor protagonista, Won Bin, tant en la part més obscura com en les trepidants escenes de lluita, i les sorprenents dots dramàtiques de la jove Kim Sae-Ron, responsable del costat més tendre i emotiu del film. Tot i que la pel·lícula va relativament de menys a més i presenta aquell habitual moment en què no saps ben bé qui és qui (no ens enganyem, als coreans no sempre és fàcil distingir-los), el ritme narratiu és modèlic i la tensió que genera la segona meitat t’acaba atrapant per complet. El Hombre sin Pasado seria una pel·lícula perfectament comercial, però se suma a la llista de petites joies que passen completament desapercebudes a causa del maltractament de la distribució cap a aquest tipus de produccions.

(Crítica original publicada a Gent Normal)