Midnight in Paris

Director: Woody Allen

Intèrprets: Owen Wilson, Marion Cotillard, Rachel McAdams, Michael Sheen, Carla Bruni, Kurt Fuller, Corey Stoll, Kathy Bates, Adrien Brody.

Gènere: Comèdia, fantàstic. USA, 2011. 100 min.

Es diu d’ell que totes les seves pel·lícules són iguals, que repeteix una i altra vegada els mateixos clixés, que fer una pel·lícula per any només el porta a mediocritats, que les seves millors obres es van acabar als 90 i que se li han acabat els dies com a director. Doncs aquest mateix home, amb aquella discreció que el caracteritza i 76 anys a l’esquena, ens acaba de presentar un dels millors films de l’any. Que Woody Allen és sant de la meva devoció ja és conegut per qualsevol lector mínimament assidu del blog (si és que n’hi ha), ja que considero que el seu cinema, sigui millor o pitjor, és més fresc i autèntic que la immensa majoria d’estrenes que ens arriben cada any, però aquesta vegada ha anat més enllà. Midnight in Paris és una de les pel·lícules més originals i rodones del director novaiorquès, i indiscutiblement una de les capdavanteres de la seva filmografia més recent. I a més, ha arribat quan menys ens ho esperàvem.

Tal com passava amb Vicky Cristina Barcelona, la pel·lícula comença com si d’un àlbum de postals es tractés, mostrant, pla rere pla, els punts més emblemàtics de París. Però Allen demostra que no hi va anar precisament a fer el turista i que coneix perfectament la riquesa cultural i artística que contenen els carrers i locals de la capital francesa. No només la coneix, sinó que li fa un gran homenatge a través dels ulls d’un dels seus prototips clàssics de protagonista: un escriptor insatisfet, desubicat i escèptic amb la seva vida actual. És a dir, un altre de tants “alter egos” que el director ha situat a les seves pel·lícules. Midnight in Paris és un cant a la nostàlgia, possiblement el viatge temporal més subtil i immersiu que he vist en molt de temps, que t’atrapa fins aconseguir que tu també en formis part. Un cop més, Woody Allen es reafirma, encara que soni estrany, com un dels directors que millor entén i millor ús fa del gènere fantàstic al cinema.

La pel·lícula està construïda amb una intel·ligència admirable i es manté fidel a un missatge i una visió de la vida actual molt clars, però demostrant al final que en cap cas és una visió inamovible. És fàcil resumir l’esperit de Midnight in Paris amb la recorrent frase “qualsevol temps passat va ser millor”, però el film no s’estanca aquí i ens recorda que no és possible viure només del passat i menysprear per complet el present. Un cop més Woody Allen ens mostra un capítol de la seva filosofia de vida a través de la seva càmera, i ho fa amb un gran respecte i sense resultar pretensiós. En el fons, l’argument és possiblement un dels més “simples” que ens ha presentat últimament, però basa la seva qualitat en l’encant que sap donar a cada conversa, en la delicadesa i respecte amb què Allen tracta a cada personatge. Quan el director es creu el que està rodant, transmetre-ho a l’espectador després és molt fàcil.

Un dels altres pilars de la pel·lícula, i que segurament conformava la gran incògnita abans de la seva estrena, és la solvència del repartiment. Parlo, especialment, d’Owen Wilson. El qui fins ara era considerat un dels “pallassos” de Hollywood sorprèn amb una actuació fantàstica, entenent a la perfecció el seu personatge i donant-li aquesta ingenuïtat i mirada atònita de nen, al mateix temps que una gran convicció en perseguir el que realment vol. Per la seva banda, Marion Cotillard torna a demostrar un poder de seducció inigualable en un paper que li va com anell al dit i segueix evidenciant que és una de les actrius del moment. Pel que fa a Rachel McAdams i Michael Sheen, gaudeixen de menys protagonisme però suficient per demostrar que congenien amb Allen tot i debutar amb ell. Finalment, destacar la breu, però genial aparició d’Adrien Brody a la pell d’algú molt particular i la correcció (i gràcies) de Carla Bruni en el seu “cameo”.

I finalment, com és habitual en les pel·lícules de Woody Allen, queda parlar de París com a un personatge més. No hi ha dubte que el director ha escrit una història feta a mida per comptar amb la capital francesa com a escenari, però lluny de quedar-se amb el reclam turístic, ha aprofundit molt més en la història d’aquesta ciutat única. I és que Allen sempre diu que ha d’estimar la ciutat abans de poder anar-hi a rodar, i en el fons, la seva feina és saber plasmar-ho a través de la càmera, cosa que fa de meravella. Serà vell, serà repetitiu, serà irregular, serà tan criticat com es vulgui, però el dia que aquest senyor deixi de fer pel·lícules, ho notarà molta més gent de la que s’ho pensa. Li permeto les pel·lícules “menors” que faci falta, si en un moment donat és capaç de treure’s de la màniga un film com Midnight in Paris. Següent parada: Roma. L’esperaré amb ganes.