M.A.Confidential

My Blueberry Nights

Director: Wong Kar Wai

Intèrprets: Norah Jones, Jude Law, David Strathairn, Rachel Weisz, Natalie Portman, Frankie Faison.

Gènere: Drama, romàntic. Hong Kong, 2007. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Wong Kar Wai se’n va a rodar una pel·lícula a Estats Units, amb una història que recorre bona part del país i amb alguns dels noms més famosos de Hollywood encapçalant el cartell. Si els qui coneixem l’obra del director de Hong Kong ens haguéssim plantejat aquesta situació amb anterioritat, probablement el film imaginat no seria gaire diferent de My Blueberry Nights. La peli és realment com me l’esperava: inevitablement més comercial que la resta de produccions del director, però molt més intimista, atrevida i transgressora a nivell narratiu i visual de la que ens podria presentar qualsevol director americà. Tot i perdre el factor exòtic, Wong Kar Wai manté la seva essència i s’ajuda d’uns actors i actrius que donen el millor de si mateixos.

Totes les interpretacions són impressionants. Superestrelles com Jude Law, David Strathairn, Rachel Weisz i Natalie Portman semblen reinventar-se a si mateixos i ens mostren una cara que probablement no veurem a cap altra peli seva. Els seus personatges, surtin més o menys minuts, tenen una força immensa i són una gran influència per a la protagonista, una debutant Norah Jones a qui se li nota una mica aquesta condició i quasi es veu empetitida al costat de la resta. No obstant, aquest és el seu veritable paper a la història, alimentar-se i aprendre de les experiències de la resta de personatges per així poder trobar el millor per a ella, saber què vol ser i què no vol ser.

My Blueberry Nights està conformada per etapes puntuals de diverses històries, amb les quals la protagonista coincideix sense cap mena d’intenció. No totes enganxen de la mateixa forma, però sí que aporten el seu ingredient característic al film en global. La trama avança sense cap mena de pressa, prenent-se el seu temps contemplatiu de tant en tant (és Wong Kar Wai, no ho oblidem), però la varietat de personatges, situacions i localitzacions la fan molt més digerible del que podria ser. A més, el director deixa que els protagonistes puguin recrear-se a nivell interpretatiu, de forma que nosaltres ho puguem apreciar perfectament. Amb tot, la sensació és que pràcticament no hi ha cap escena de més i que la duració és la perfecta.

Com correspon amb la naturalesa de Wong Kar Wai, estem davant d’una pel·lícula eminentment romàntica, però amb una alta dosi de dramatisme i força sofriment. Els primers minuts amenacen tímidament amb un excés de lirisme en els diàlegs, però My Blueberry Nights en cap cas és un film ensucrat. La direcció porta clarament la firma d’un director que no es dedica simplement a rodar el que passa, sinó que dóna un sentit particular als seus plans i sempre busca aportar-hi un component estètic propi (per exemple, quasi totes les escenes del bar són rodades des de l’altre costat del vidre, com si sempre volgués mantenir les distàncies). A tot això, s’afegeix una de les millors bandes sonores que he escoltat últimament, en què la música es converteix en un element tan essencial per la peli com els propis actors.

My Blueberry Nights no és In The Mood for Love, però és que tampoc ho vol ser. Wong Kar Wai surt del seu hàbitat natural i disposa d’eines totalment diferents per construïr una peli (escrita també per ell, naturalment) en què sap controlar les seves pretensions. A més, demostra que els grans actrius i actors només donen el millor de si quan es troben amb directors amb la sensibilitat pròpia de qualsevoll lloc menys Hollywood. Els més puristes del cine del director potser la rebutjaran, però personalment l’he gaudit de principi a fi. No és cinema apte per a tothom, que quedi clar, però crec que tothom que li doni una oportunitat en quedarà satisfet.