M.A.Confidential

JCVD

Director: Mabrouk El Mechri

Intèrprets: Jean-Claude Van Damme, François Damiens, Zinedine Soualem, Karim Belkhadra, Jean-François Wolff.

Gènere: Thriller, comèdia, drama. Bèlgica, 2008. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Com tota pel·lícula, JCVD té virtuts i defectes, però, per sobre de tot, crec que és una obra que s’ha de jutjar prenent de partida la seva intenció i el que significa pel seu protagonista haver-la fet. I és que el fet que un actor com Jean-Claude Van Damme decideixi interpretar-se a si mateix i recrear una paròdia amb un alt sentit autocrític de la seva carrera cinematogràfica, diu molt a favor d’un artista a qui tothom relaciona únicament amb músculs i violència. Doncs efectivament, el sr Van Damme ha fet allò que ningú esperava i s’ha plantejat el seu paper com a actor i els efectes que ha tingut a la seva vida personal. Amb moments intermitentment brillants, JCVD capgira totalment la nostra percepció de l’actor i ofereix un dels discursos més emotius fets a càmera en força temps.

Costa parlar d’aquesta peli, ja que presenta un còctel de gèneres que, en el transcurs d’ella, et fa variar la manera de prendre’t el que passa a la pantalla. El director Mabrouk El Mechri aconsegueix construir un pastís de tres capes format per un thriller de bon suspens a la superfície, un clar toc paròdic envers la faceta d’actor de Van Damme per sota, i, a sota de tot, una profunda i sincera reflexió del mateix protagonista sobre allò en què s’ha convertit fora de les pantalles. Això equival a les tres dimensions que té ell mateix a la peli: el Van-Damme que decideix interpretar-la, el personatge de Van Damme que protagonitza la història de ficció, i el Van Damme persona que es dirigeix directament a nosaltres.

El film conjuga amb solvència les dues primeres dimensions, però té més dificultat per incorporar la tercera sense que sembli un veritable pedaç posat allà al mig. I és una llàstima perquè les paraules de Van Damme són realment sorprenents i impactants, i no només pel fet de dir-les, sinó per com les diu. Potser algú les pot trobar massa efectistes o forçades, però la veritat és que l’actor acaba la peli amb una imatge molt més humanitzada de la que qualsevol de nosaltres pot tenir d’ell. Com ja he dit al principi, només el fet d’estar disposat a encarnar-se a si mateix i a riure’s de la seva carrera com a actor en un film com JCVD, ja suposa un pas a tenir molt en compte.

Ja des del principi, la peli fa gala del seu humor, amb una inacabable escena d’acció que exagera allò que Van Damme millor sap fer a les seves pelis. A partir d’aquí, els diàlegs amb el seu representant, les converses amb la resta de personatges o fins i tot alguna que altra reflexió seva estan plens d’ironia i d’un humor força fi. Ni Steven Seagal se’n lliura. Un altre aspecte important és com, en tot l’episodi dins de l’oficina, Van Damme mostra el seu comportament real i no el que tothom esperaria d’ell en una peli, amb l’intenció de deixar clar que ell no és els seus personatges. No obstant, s’ha de dir que la peli també aconsegueix crear un bon suspens en la seva trama més “ficcional”, amb la qual cosa el conjunt es fa més que interessant.

Tot i ser una peli imperfecta, la intenció i el missatge són potents i de ben segur que és de les trames més insòlites que s’han pogut veure al cine últimament. Té aspectes més i menys creïbles, en especial el desenllaç, però JCVD és un exercici digne de menció i demostra una gran valentia i sensatesa per part de Jean-Claude Van Damme. A saber quants actors estarien disposats a parodiar-se a si mateixos d’aquesta forma, segur que ben pocs. Una proposta tan diferent com interessant.

Per cert, mai hagués pensat que escriuria tans cops “Van Damme” al meu blog…