M.A.Confidential

Stardust

Director: Matthew Vaughn

Intèrprets: Claire Danes, Charlie Cox, Michelle Pfeiffer, Robert De Niro, Sienna Miller, Mark Strong, Ricky Gervais, Jason Flemyng.

Gènere: Fantàstic, aventures. USA, 2007. 125 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Observant el currículum de Matthew Vaughn, una pel·lícula com Stardust és l’últim que ens podríem esperar. Després de produïr Snatch i Lock & Stock i dirigir Layer Cake, la nova obra del director britànic es situa a les antípodes d’aquests tres magnífics thrillers d’acció. Escrita també pel mateix Vaughn, Stardust respon perfectament al que definiriem com un conte de fades, en què la imaginació vola a uns nivells altíssims i la màgia i els poders sobrehumans tenen un important grau de protagonisme. Tot plegat fa tirar enrere més d’un (jo l’he acabat mirant per simple curiositat, donats els bons comentaris que havia llegit) i el cert és que, tot i que es deixa veure, es salva bàsicament per la certa dosi d’humor britànic present i per algunes actuacions dels secundaris.

Davant d’una pel·lícula així, no hi ha dubte que compta més que mai l’afinitat de cadascú a aquest tipus d’històries, i la d’un servidor no seria la més positiva. Per tant, tot i que no nego que la idea és original i que l’argument està ben construït, hi ha moments en què em vaig tornar mig diabètic per culpa de la seva alta dosi d’edulcorant. Reconec que vaig ser a prop de deixar-la cap a la mitja hora d’haver començat, però és a partir de llavors quan tot es posa una mica més digerible, sobretot gràcies a les aparicions dels diferents secundaris i la inclusió d’aquests detalls humorístics dels que parlava abans. Per mi, no hi ha dubte que és la part central de Stardust la que més es pot disfrutar a nivell general.

La història comença de forma massa gastada, un jove més aviat pobre enamorat d’una noia que està a punt de casar-se amb un altre perquè és més ric i més galant, i que decideix emprendre una aventura per demostrar-li el que és capaç de fer perquè es casi amb ell. Això i els minuts de trobada amb l’estrella són els que quasi em fan apagar, però un cop comença el viatge de tornada, la cosa va sent més distreta. Els efectes especials comencen a donar senyals de qualitat i l’entrada en escena de Robert de Niro ja és el punt àlgid de la peli. Sincerament, no sé com va poder acceptar un paper així, però no tinc cap dubte que es deuria divertir com mai interpretant-lo, i la teva reacció no pot ser altra que riure (ja sigui perquè fa gràcia, o perquè en el fons fa el ridícul).

De Niro a part, tampoc es pot deixar de banda el bon paper de Michelle Pfeiffer, qui no deixa de fer una autoparòdia a la qüestió de l’edat, tenint en compte que ja està veteraneta. Ells i el genial grup de prínceps fantasmes són els qui, afortunadament, aconsegueixen compensar una mica l’aura extraordinàriament nyonya que envolta els dos protagonistes. Cap al final, la peli torna a baixar d’interès i la resolució doncs no deixa de ser previsible, tenint en compte com acaben la gran majoria de contes així. En fi, que no fa res que s’acabi.

Com ja he dit, Stardust és d’aquelles que depenen molt dels gustos de cadascú i diria que els meus han quedat força clars. No dubto en reconèixer els seus punts forts i que globalment es deixa veure, però segueixo creient que sovint li sobren algunes cullerades de sucre. Sincerament, em sorprèn mitjanament aquesta bona acceptació general, potser és pel fet que feia cert temps que no es feia una peli així, que això també es veritat. Sigui com sigui, tinc clar que totes han de tenir cabuda al blog, per això no he dubtat en incloure-la.