Pa Negre
Director: Agustí Villaronga
Intèrprets: Francesc Colomer, Nora Navas, Marina Comas, Roger Casamajor, Laia Marull, Marina Gatell, Sergi López, Eduard Fernández.
Gènere: Drama, intriga. Espanya, 2010. 100 min.
En ple bosc del Pirineu català i just acabada la Guerra Civil, l’Andreu troba un carro estimbat amb dos cadàvers dins, un d’ells un dels millors amics del seu pare. Amb la certesa que es tracta d’un assassinat i no d’un accident, la Guàrdia Civil cita a declarar tant a l’Andreu com el seu pare. Sabent que el perseguiran fins detenir-lo, el pare decideix fugir cap a França i deixa l’Andreu vivint amb els seus oncles, ja que la seva mare no pot fer-se càrrec d’ell. Poc a poc, la investigació del cas va destapant vells secrets del poble.El cinema català està d’enhorabona. Després de passar amb un gran èxit de la crítica pel Festival de San Sebastián, Pa Negre arriba a les sales de cinema justificant aquesta gran rebuda i amb la determinació de convertir-se en una de les produccions més notables de la industria cinematogràfica espanyola durant aquest any. Adaptant els llibres “Pa Negre” i “Retrat d’un Assassí d’Ocells” d’Emili Teixidor, el director mallorquí Agustí Villaronga construeix un relat obscur, intens i impactant, difícil d’esborrar de la memòria per part de l’espectador. A més d’oferir un brillant retrat costumista de la vida rural a Catalunya durant els primers anys de postguerra, sorprèn amb una història que es va desvetllant poc a poc i manté l’atenció de principi a fi, deixant el context històric en un segon pla (tot i que influent) i centrant-se en uns personatges que valen més pel que amaguen que pel que mostren.
Pa Negre comença sense pensar-s’ho, amb una seqüència inicial brutal que marca tot el desenvolupament posterior de la trama. A partir d’aquí, ens endinsa al Pirineu dels anys 40 i fa bona aquella teoria que diu que el món rural té un costat fosc ocult darrere l’aparent tranquil·litat dels prats i les muntanyes que l’envolten. La història evidencia la marcada diferenciació entre classes i també les diverses inquietuds que presenta cada generació en la tradicional vida familiar. Pa Negre descriu personatges turmentats pel seu entorn, per la vida que porten, amb unes ganes boges de fugir d’allà i sentir-se lliures. És curiós com la naturalesa oberta pot ser tan opressiva quan un sap que és tan difícil poder marxar. La simbologia que aporta la destacada presència d’ocells, gàbies, reixes o al desig de volar il·lustra perfectament els objectius dels personatges.
El protagonisme destacat dels nens afegeix més cruesa a la pel·lícula, però aquesta sap fugir sempre de la provocació o el morbo gratuïts, fent servir sempre un to dramàtic, però moderat i amb més subtileses de les que semblen. Salvant les grans distàncies, Pa Negre recorda en diverses ocasions a La Cinta Blanca, de Michael Haneke, no només per coincidir en un ambient rural en què les atrocitats dels adults repercuteixen directament en els nens, també per la casual similitud dels nens protagonistes i fins i tot alguna imatge pràcticament idèntica. Villaronga, tot i no ser sempre efectiu en la narració i perdre’s un pèl amb alguna de les sub-trames, sap conduir molt bé l’argument i el porta cap a un final inesperat, però coherent i molt significatiu.
Un dels punts forts de Pa Negre és l’altíssim nivell de totes les actuacions. El repartiment infantil, encapçalat per Francesc Colomer i Marina Comas, fa un treball brillant en papers gens fàcils d’interpretar, ja que es tracta de nens que no presenten la innocència pròpia de la seva edat i són els responsables de gran part de la intensitat del film. D’altra banda, cal destacar el gran paper de Nora Navas, guanyadora del premi a millor actriu a San Sebastián, així com Roger Casamajor, Laia Marull o Marina Gatell, amb les intervencions de luxe de Sergi López i Eduard Fernández. Tot i la presència de noms coneguts, aquests queden en un segon pla, cosa que també atribueix mèrit i valentia a l’elecció de Villaronga dels actors per portar el pes del film.
Malauradament, és un cas massa puntual, però Pa Negre demostra que no cal anar molt lluny per trobar cinema de qualitat i una bona capacitat per construir un drama amb substància, bones dosis d’intriga i personatges intensos. A més a més, la proximitat de la història pel seu context geogràfic encara hi afegeix més interès, i també més consciència que qualsevol poble perdut per la muntanya pot ser molt més “entretingut” del que sembla. Per això, i per donar un merescut impuls al cinema de casa nostra, val la pena veure Pa Negre. Dins de les seves imperfeccions, està molt més ben resolta i lligada que un munt d’altres films que pretenen ser “pa blanc”, però acaben sent totalment previsibles. S’ha de convertir en una referència pel camí a seguir per la nostra indústria cinematogràfica, ja que, quan es vol, les coses poden sortir molt bé.
He llegit el llibre i presenta diferències d’argument. Per començar no passa als Pirineus sinó a Osona, prop de la zona industrial on la mare treballa (alguna cosa com Roda de Ter…) A més al llibre el pare ja és a la presó, el nen troba el cavall agonitzant, però no els cadàvers i no comprén del tot perquè el seu pare cumpleix comdemna, o com a mínim no ho esbrina de bon principi.
La narració explicada des de la ignorància de l’Andreu, a qui els tiets no li expliquen què passa, és molt subtil, s’ha d’entendre entre línies. La peli sembla més brutal, no?
M'agradaM'agrada
És normal que presenti diferències. El director ja va dir que la pel·lícula era una mescla entre els dos llibres, “Pa Negre” i “Retrat d’un Assassí d’Ocells”, i que prenia elements d’un i de l’altre. A més també hi ha afegit o modificat parts, per tant no és una adaptació pura.
Jo no m’he llegit el llibre, així que no puc opinar en aquest sentit, però pel que dius sembla que la pel·lícula és més directa i el llibre més subtil. De totes formes, crec que és molt recomanable veure-la!
M'agradaM'agrada
La vi el otro día y también me gustó bastante, aunque estoy de acuerdo en que hay tramas secundarias que adquieren demasiado protagonismo en algunos momentos para el poco peso final que tienen. Sobre todo la de la niña pirada y el profesor. No es que me estuviese encantando el personaje, pero que la historia acabase así, sin más, me dejó un poco frío. Me pasó lo mismo con la tía ciclista y un poco menos (ese sí que aporta) con el enfermo del convento.
Pero en general está muy bien, la historia engancha y está batsante bien rodada. La primera secuencia es espectacular y el final con el giro de lniño y el enfrentamiento con la madre molan mucho.
M'agradaM'agrada
Yo supongo que las tramas secundarias como las del profesor o la ciclista acaban siendo relativamente anecdóticas porque en el fondo su intención es la de dar a conocer que, aunque sea un pueblucho perdido en la montaña, también pasan cosas como estas. De todos modos, sí que es verdad que tienen cierta influencia, y que luego te quedas con ganas de más.
A mí el impacto de la decisión final del niño me gustó mucho también. Muy valiente.
M'agradaM'agrada
Completament d’acord amb això que dius sobre la Cinta Blanca. Quan vaig veure la peli no hi vaig caure, tot i que l’actitud dels nens i la influència dels adults en el seu comportament és idèntica. Molt bona comparació!
M'agradaM'agrada
Gràcies! La veritat és que a mi em va venir a la ment mentre l’estava mirant, tot i que La Cinta Blanca és més extrema, clar…
M'agradaM'agrada
Bé, jo participo per aclarir que la història transcorre a la comarca d’Osona, tan en el llibre com en la pel·lícula. És que no us vau fixar en la parla dels personatges?
M'agradaM'agrada
Gràcies per la participació, Maria. La veritat és que és difícil no fixar-s’hi, no només perquè la forma de parlar és molt característica, també perquè l’ambientació rural és un element vital de la història i la seva interpretació.
En quan a la localització exacta de la pel·lícula, en ser una adaptació de dos llibres i mesclar històries, no es defineix en cap moment on és, tot i que sí que està rodada de forma pràcticament íntegra a Osona. I els joves actors són osonencs d’això no hi ha cap dubte.
M'agradaM'agrada
L’acabo de veure i m’ha passat igual. Just en el moment de “l’encanteri” que fan els dos nens he pensat en “La Cinta Blanca”. M’ha agradat molt, sobretot el fet que la trama històrica no és gaire més que una anècdota per amagar el misteri. I m’ha recordat molt al meu poble i a les xafarderies que el caracteritzen!
M'agradaM'agrada
Ja ho diuen que als pobles s’acostumen a amagar secrets bastant heavies, jejeje. Com tu dius, és un gran encert que el tema de la guerra civil sigui secundari, això la diferencia d’aquest sub-gènere tan repetitiu del cinema espanyol.
Algun dia he de tornar a veure “La Cinta Blanca”…
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: 10è ANIVERSARI M.A.CONFIDENTIAL | M.A.Confidential
Retroenllaç: 11è ANIVERSARI M.A.CONFIDENTIAL | M.A.Confidential
Retroenllaç: INCERTA GLÒRIA | M.A.Confidential