Vicky Cristina Barcelona
Director: Woody Allen
Intèrprets: Scarlett Johansson, Rebecca Hall, Javier Bardem, Penélope Cruz, Patricia Clarkson, Kevin Dunn, Chris Messina.
Gènere: Drama, comèdia. USA, 2008. 95 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Vicky i Cristina són dues americanes que arriben a Barcelona per passar l’estiu a casa d’una coneguda. La primera ha vingut arrel d’un màster que està fent relacionat amb la cultura catalana, la segona simplement necessitava evadir-se de la seva agitada vida a Nova York. Un dia, són convidades a una exposició de pintura, on Cristina es fixa en Juan Antonio, un jove pintor de qui expliquen que va tenir greus problemes amb la seva ex dona. Més tard, mentre sopen, Juan Antonio s’acosta a la seva taula i els fa una proposició.Doncs finalment ha arribat. Després de més d’un any parlant de la famosa Vicky Cristina Barcelona, per fi podem veure el resultat del treball de Woody Allen a la nostra ciutat, i el que està clar és que els aires catalans han l’ajudat a inspirar-se una mica millor que en les seves dues anteriors produccions, Scoop i Cassandra’s Dream. Allen ens ofereix un guió molt més treballat, uns personatges amb molt més atractius i amb més caràcter i fa una nova sacsejada a la seva habitual i particular visió de les relacions de parella. La pel·lícula és àgil, fresca, es podria dir que passa com l’aigua, i segueix oferint aquells detalls que només Allen sap oferir. No obstant, presenta un problema de forma força evident, i malauradament qui més el notarà serà el públic català.
Començarem per aquest problema, més que res perquè es detecta durant els primers minuts de la peli. I és que aquests semblen escrits directament per l’alcalde de Barcelona, i de forma bastant desafortunada, per cert. D’acord que Barcelona ha de ser una de les protagonistes, però la introducció dels seus llocs emblemàtics està feta de forma tan forçada que al final un ja no sap si està davant d’un video promocional de la ciutat. I malauradament, això em sona a imposició per part de Mediapro, la coproductora de la peli. Estic orgullós que la meva ciutat aparegui en una peli d’un dels directors més populars del món, però vull que aparegui integrada a la història i no com a simple aparador.
A més a més, altres aspectes de la cultura catalana també estan ficats totalment amb calçadador, que quasi fa riure i tot per algú d’aquí (què collons és un màster en “Identitat Catalana”???). Em ve al cap la típica mofa que fem dels americans, que sempre que situen alguna peli a París se les arreglen perquè surti la Torre Eiffel… doncs bé, em temo que aquí passa el mateix. Afortunadament, tot es concentra al principi de la peli i després un ja se centra més en l’argument i els personatges, el veritable punt fort. Amb tot això, vull dir que Barcelona no desenvolupa cap paper concret a la peli, com se’ns va vendre, si no que simplement és un decorat, que fa gràcia veure, això sí, però que hagués pogut ser perfectament un altre.
És una llàstima que Vicky Cristina Barcelona estigui coixa en aquest sentit, ja que la resta d’ingredients sí que valen realment la pena. Woody Allen ens presenta dues protagonistes totalment oposades pel que fa a la visió de l’amor i de les relacions que són posades a prova al mateix temps. Allen demostra un cop més com no tothom reacciona sempre com es pot esperar d’ell i que no tot es redueix a seguir un camí o un altre. La història comença de forma més o menys simple, però es va dificultant i enriquint mica en mica, sense que això la faci complicada d’entendre, ni molt menys. Un cop més, el director americà sap introduir el seu humor tan particular de forma perfectament mesurada i oportuna, cosa que arrenca les riallades de la sala en nombroses ocasions i et fa adonar que allò que veiem, per molt insòlit o preocupant que sembli, potser no cal ser percebut de forma tan seriosa.
Si alguna cosa s’aprèn de les pelis de Woody Allen, és que mai pots dir com acabarà fins al final, ja que sempre es guarda algun as a la màniga i aconsegueix sorprendre’t, i Vicky Cristina Barcelona no és una excepció. D’altra banda, m’ha agradat força la banda sonora, sovint molt subtil, però molt adequada amb la història. Pel que fa a les actuacions, tothom parla del gran treball de Penélope Cruz, i s’ha de reconèixer que clava el seu personatge i que el paper li va fet a mida, però jo voldria destacar a Rebecca Hall, qui per mi interpreta el personatge més complex de tots i ho fa de forma brillant al llarg de tota la peli. En aquest cas, doncs, Scarlett Johansson queda un pèl relegada, tot i que segueix fent gala de la seva inigualable sensualitat. Pel que fa a Bardem, tampoc està gens malament, però es nota massa com actua molt més còmode al costat de Penélope que no de Scarlett. En tot cas, aquest trio de personatges resulta realment interessant (en molts sentits).
Doncs bé, queda clar que ens trobem davant d’una altra bona peli del sr. Allen, que, tot i no arribar al nivell de les seves grans obres, remonta el vol un altre cop i se situa més a prop de Match Point que no pas de les dues següents. Com a barceloní, queda aquesta sensació agredolça que la teva ciutat apareix de forma massa publicitària i no arriba a entrar mai a l’argument, però com a espectador neutre, s’ha de dir que la història enganxa de principi a fi i que val la pena la visita al cinema.
Martí
M.A.Confidential 
A mi també em sembla una molt bona historia, i fins i tot crec que el problema del llocs turístics es mes per al public catalá que un altre cosa, perque sempre pasa el mateix amb totes les ciutats. No crec que sigui un problema, suposo que per el habitants de Manhattan vindrá a ser lo mateix. Per mi no embruteix el resultat final.
Salutacions!!
M'agradaM'agrada
Ei Martí, acabo de penjar el meu comentari i el primer que he fet és entrar a discutir aquí 🙂 m’encanta el que dius que passa com l’aigua, no es podria descriure millor, de veritat!!! jo buscava algun símil com aquest 🙂 en quant a les queixes sobre el començament de la pel·lícula per posar el tema BCN forçadament, no hi acabo d’estar d’acord. Crec que és algo que et molesta a tu xq ets d’aquí, però que a la resta d’espectadors no molestarà. Fins i tot potser els agrada poder veure les parts més emblemàtiques de la ciutat!
En fi, ja vindràs a discutir pel meu bloc, que crec que hi haurà coses en les que no estaràs d’acord! Totalment d’acord en quant a la Rebecca Hall, és la més guapa de la pel·lícula!!
M'agradaM'agrada
val a dir que el morbo principal que tenia a l’hora de veure la peli era veure tots els actors catalans i totes les localitzacions (per cert, kuan venen de l’aeroport, com es que van per la C58?).i si, totes les localitzacions son super turistiques,xo buenu aixo es el que toca,passaria amb totes les ciutats del mon. el que no m’ha agradat massa es el concepte de català que deixen anar, fan com un mix de cultures que si no ets d’aquí arribaràs amb una idea molt confusa (gaudí=catalunya=spanish guitar=juan antonio gonzalo, que diuen que es català i resulta que el pare viu a oviedo…ufff kin liu) vaja que deixen la “catalan identity” una mica destrossada.
en quan a la peli, doncs normaleta, em vaig cansar molt de que la gent rigués tan kuan hi havia interacció castella-anglès, no trobo que fes tantissima gracia.per cert, no trobeu que les escenes que el bardem parla castella sembla k s’hagin fet a la “primera toma”? enfi no sé.
total, trobo que es una comedia entretinguda pero sense més.potser l’hauria de tornar a veure sense gent al cine i un cop “absorbides” els factors propers com les localitzacions, actors, etc.
M'agradaM'agrada
Jo trobo que aquesta barreja entre castellà i anglès, sobretot quan el Bardem li recorda continuament a la Pe que ha de parlar en anglès, és com una autoparòdia de la peli, per això fa riure. En realitat són dos actors espanyols, rodant aquí, però en anglès i el tema de “parla anglès que si no els altres no ho entenen” ho veig com un guinyo del propi Woody Allen. Jo ho vaig entendre així i la veritat és que té la seva gràcia. Això sí, les versions doblades no sé com ho hauran fet…
D’altra banda, Ivan i marchelo, suposo que teniu raó que condiciona molt això de que surti la teva ciutat, però a mi el que em va molestar no és que sortíssin totes les parts emblemàtiques, que em sembla perfecte i me’n sento orgullós i tot, sinó que no estan integrades amb naturalitat a la peli, i la veu en off tampoc hi ajuda gaire.
No obstant, com ja he dit, la història trobo que està ben treballada i la interacció entre els diferents personatges és el pal de paller de la peli, i és bàsicament per aquests aspectes que jutjo la peli, no pel tema de Barcelona.
M'agradaM'agrada
D’entrada, en començar el film, vaig tenir por no es tractés d’un documental del Lonely Planet de la tele, sobre Barcelona i Ovieu,
a cura del W.Allen, però poc a poc es van anar disipant els temors. Els tòpics turístics d’ambudes ciutats, però, van apareixent al
llarg del film.
La veu en off gairebé constant narrant els fets converteix la cinta en una mena de ‘folletín’ il·lustrat en imatges.
El guió i l’estructura recorden a un bon capítol d’El cor de la ciutat, nomès salvat pels diàlegs trencadors i cínics
(habituals en aquest cineasta) en els moments de relació triangular. Els actors principals, bé, sobretot el Bardem en el seu paper de
machito hispànic. Les dues actrius americanes, sobretot la Johanson, molt bé. La ‘Pe’, guapíssima com sempre, però desaprofitada;
i si se salva és perquè acaba fent el que més sap: la histèrica.
La música de la Tallarina, fantàstica. Per contra, s’hi escolten alrtes peces de música espanyola, molt bones, però no per a aquest film.
És el cas d'”El noi de la mare” que se sent de fons en una escena a… Astúries!
Una obra, doncs, eclèctica: entre els ‘Pilots Guides’ de la tele, el psicocolebrot televisiu, típic film de diumenge tarda
si no s’ha menjat paella… De totes maneres, es pot veure, s’ha de veure.
M'agradaM'agrada
em vaig oblidar de comentar-ho, genial temazo banda sonora (sense lletra obviament) del “que li darem al noi de la mare, que li darem que li sapiga bo”
M'agradaM'agrada
jajaja… la veritat és que això de sentir “el noi de la mare” a Astúries i en ple estiu també em va deixar bastant desconcertat…
Xavi, a mi la banda sonora en general em va agradar força. No trobo que la guitarra espanyola desentoni gens, al contrari, contribueix a crear l’ambient oportú pel que van ocorrent i fins i tot és desencadenant de fets importants (després del concert, per exemple). I això de “El Cor de la Ciutat”, home… crec que la peli arriba bastant més enllà.
M'agradaM'agrada
Sera que soy de numeros, sera que no soy tan bohemia, pero a mi no me gusto. ya digo sera pq yo voy pa ingenieria, a mi no me engancho, vale penelope hace un papel estupendo, pero vamos, pq le va como anillo al dedo, Bardem, pues podria estar mejor, me hubiera gustado mas oscar jaenada, que tiene un punto canalla y bohemio y es muy wen actor. Ademas creo que ponen de idiota al marido, vale que sea yanki, pero vamos ,,,
Eso si, coincido cn todos, al principio pasas miedo, con el megadocumental de barcelona, y ademas hecho de menos hospitalet , jijiji, esto no tiene na que ver, pero da igual
Decir que me ha dolido pensar que pudieras comparar esta peli con match point ( menos mal que luego me lo has aclarado) pq hasta match point no acabe de pillarle el punto a allen.
M'agradaM'agrada
Andrea, en primer lloc gràcies per la teva aportació, espero que t’animis a fer-ne més. Respecte el que dius, jo dubto que Woody Allen faci pelis pensant en si agradaran més als enginyers o als filòlegs, però ja et dic jo q totes les seves pelis es basen més en les lletres que en els números… que t’agradi l’atmosfera que li dóna o no, ja és un tema personal, però fixa’t que la peli es pot entendre com una gran crítica a l’estil de vida que porten els protagonistes.
Per tant, no perquè sigui una peli bohèmia ha d’agradar al públic bohemi, sinó que pot ser tot el contrari. En realitat, cap dels personatges és feliç, busquen canvis, fugir de la seva situació fins el moment… Match Point es mou entre la classe alta anglesa, però en el fons es dedica és criticar-ne la seva falsedat, la seva hipocresia, etc…
Per cert, tinc curiositat per saber com seria una hipotètica Vicky Cristina Bellvitge… trencadora, segur… jejeje
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: SI LA COSA FUNCIONA: La dosi anual de Woody Allen « M.A.Confidential