Che. El Argentino
Director: Steven Soderbergh
Intèrprets: Benicio del Toro, Franka Potente, Benjamin Bratt, Jordi Mollà, Óscar Isaac, Yul Vazquez, Catalina Sandino Moreno, Edgar Ramirez.
Gènere: Drama, bèl·lic, històric. USA, 2008. 130 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
A mitjans dels anys 50, Ernesto Guevara i Fidel Castro, que viuen exiliats a Mèxic, decideixen començar una revolució contra el govern dictatorial de Fulgencio Batista, designat per Estats Units a Cuba. El 1956, Guevara i Castro arriben en vaixell a Cuba i comencen a entrenar i armar un exèrcit per anar avançant pel país fins arribar a La Habana. Tot i les precàries condicions en què viuen, el grup revolucionari va creixent cada cop més i es va tornant més i més fort.Steven Soderbergh és d’aquells directors difícils de classificar, ja que tant aviat et presenta una grandíssima peli com Traffic, com pot perdre’s en una trilogia tan purament comercial i innecessària com Ocean’s Eleven i següents. En aquest cas, sembla que ha adoptat la seva cara més seriosa i ens ofereix aquest complex i arriscat biopic sobre una de les figures més populars del passat segle, el Che Guevara. La producció té una durada total de 4h i mitja (a Cannes es van projectar seguides), però afortunadament arribaran a les sales en forma de dues pel·lícules. La primera és Che. El Argentino, un títol curiós, ja que sembla reivindicar el veritable origen del Che, quan realment molta gent pot pensar que és cubà, però al qual tampoc trobo massa sentit. Si més no, a la peli no s’aprecia de forma gaire evident. El que sí que s’aprecia és un immens treball de documentació, ambientació i caracterització, probablement la millor arma del film.
Un surt de Che. El Argentino amb la certesa que acaba de veure cine de qualitat, però trobant a falta alguna cosa que fes anar una mica més enllà aquesta opinió. I, personalment, crec que la causa principal d’això és la distància emocional que manté el director amb el personatge, la qual es trasllada a la sala entre l’espectador i la peli. Qui l’hagi vist, ho podrà corroborar: no hi ha moments en què l’espectador s’emocioni, pateixi o senti a flor de pell el que està veient. Soderbergh comet l’error de, per tal de no posicionar-se davant un personatge tan controvertit, agafar-s’ho tot des d’una perspectiva molt més còmoda i neutra, mantenint les distàncies i cobrint-se les espatlles. Al cap i a la fi, és un nordamericà filmant un biopic sobre un dels majors anti-nordamericans de la història, i això s’acaba notant. No demano un manifest pro revolucionari, però sí una mica més de proximitat.
Com ja he dit, la gran virtut d’aquesta peli és l’immens treball de caracterització i ambientació, començant pels protagonistes. Benicio del Toro clava el paper de Che i la seva imatge quasi arriba a ser camaleònica amb la del personatge real. Personalment, és un actor que m’encanta, i aquí torna a demostrar el seu gran talent; gran, gran encert el fet de triar-lo per encarnar el protagonista. Al seu costat, trobem un Demián Bichir impressionantment semblant a Fidel Castro, no només per l’aspecte, sinó també pels gestos, els moviments del cap o la forma de parlar. Pel que fa al personatge de Franka Potente, sincerament, el trobo bastant mal definit i introduït de forma una mica forçada a la història. De la resta, a destacar el pintoresc Camilo Cienfuegos, que regala bons moments d’humor amb els seus comentaris.
Una altra virtut destacable és la capacitat que té Che. El Argentino per mantenir l’atenció de l’espectador. Tot i superar les dues hores, no arriba a avorrir i tampoc tens la sensació que t’estiguin explicant res innecessari. Segurament ajuda el fet que les seqüències són molt curtes i es passa ràpidament d’una situació a l’altra. De totes formes, no hi ha dubte que la peli va de menys a més, sobretot en quan a ritme i nivell d’acció. El muntatge destaca per combinar l’acció principal amb diversos flash-forwards que ens traslladen a la visita del Che a Estats Units, quasi deu anys després. Soderbergh utilitza aquests fragments per explicar-nos, per boca del propi Che, com pensa el personatge, quins són els seus ideals i per què fa el que fa. Ho vaig trobar un bon recurs, ja que suposa interrupcions de l’acció “en present” que per mi no li fan cap mal, al contrari, eviten una possible monotonia. A més, resulta curiosa la interacció de Guevara amb els americans.
El cert és que, després de tot, Che. El Argentino et deixa amb ganes de més, sobretot tenint en compte la forma en què acaba, i aconsegueix que et quedis amb bastantes ganes de veure Guerrilla, que serà la continuació i la data d’estrena de la qual encara es desconeix. Faltarà veure el resultat sencer per avaluar-lo de forma global, però de moment Steven Soderbergh ha demostrat que tota la implicació a l’hora de construïr un gran producte cinematogràfic, que ho aconsegueix, contrasta massa amb la poca implicació emocional amb la peli i el personatge que filma. I això es nota. Això sí, val la pena veure-la, bàsicament per conèixer de més a prop la història d’una persona com el Che Guevara, que ha estat referent de tanta i tanta gent arreu del món. O potser enlloc de Che li hauríem de dir Benicio…
Ei Martí, a mi em va agradar molt el Che, i crec que la distancia que pren el Director és bona i necessària, sobretot tenint en compte que pretén ser quelcom verídic. A més, si s’hagués posicionat a favor del personatge l’hi haurien tallat els collons al seu país, no?El problema està en que et tallen la pel•lícula a la meitat i et quedes amb ganes de veure més. A més jo espero que a la 2ª part alforin els sentiments continguts a la 1ª!! Vaya crack el Benicio del toro e??
M'agradaM'agrada
es una bona peli, però el seu major interès per mi és la curiositat històrica i la magnifica interpretació del “Benicio” che guevara i del que fa de Fidel (no sé xq pero m’ha vingut al cap com imitaven al fidel al guiñol del canal +, fantàstic, quins ulls que posava).
espero que en la següent entrega poguem veure més profundament la figura del Che i no sigui tan “desde la distància”.
M'agradaM'agrada
A nivell històric i biogràfic trobo que està de conya, ja que el Che és dels típics personatges dels quals molta gent només sap a grans trets el que va fer, però no en saben l’origen ni gaire cosa més… Bueno, per anar bé, en realitat primer s’hauria de veure “Diarios de Motocicleta” (grandíssima peli, per cert) i després aquesta.
Respecte al que dius tu, Marcel. Si fas una peli sobre el Che, saps al que t’enfrontes… i si la fa un director americà, doncs podria ser una mica més valent i reflectir el personatge com es mereix, de forma més passional, i aguantar les crítiques que li poguéssin venir del seu país. Però per fer-la amb “por”, doncs q no la faci. Per tant, discrepo en què aquesta distància sigui bona i necessària, ja que és un dels aspectes que més punts resten a la peli.
M'agradaM'agrada
jeje segueixo pensant el mateix Martí. Crec que si la intenció és fer una pel·lícula que s’apropi a la realitat, amb estil documental, prendre distància amb el personatge és el millor que es podria fer. Altra cosa seria si es volgués fer un biòpic més peliculero, amb acció, una història d’amor i un heroi (el Che) de protagonista.
M'agradaM'agrada
Per cert martí, la Franka Potente quan apareix?? no la recordo, segur que té un minipaper no??
M'agradaM'agrada
És la guerrillera que apareix cap al final, que primer la fa fer de contable o algo així però al final acaba lluitant amb ell… es veu que va ser la única dona que va formar part de l’equip del Che.
M'agradaM'agrada